RESTAURANT CUATRO

No acostumo a anar a restaurants recomanats per cap diari: aquesta ha estat l’excepció. La crítica del Col·lectiu 5 A Taula es desfeia en elogis cap a aquest restaurant, tot i ser tan garrepa com sempre a l’hora de donar-li punts.

Cal donar suport a iniciatives com aquesta: tres joves professionals de l’hostaleria decideixen liar-se la manta (o les rastes) al cap i muntar, plens d’il·lusió, de ganes d’agradar i de treballar, el seu propi negoci, en els temps que corren.

El que hi vam menjar no decebia en absolut: el que era pitjor era bo a seques. Vam fer el menú degustació, amb l’aperitiu acompanyat per una cervesa (rotllets de bacallà i xistorra); desprès havia de venir una amanida russa casolana amb tonyina igualment casolana: la van canviar per uns canelons d’arròs amb verdures al vapor, amb una salsa deliciosa. Seguia un fabulós rissotto de gallina, que a mi em va teletransportar als caldets de quan era petita; desprès venia una reinterpretació del fish and chips, bon invent que sovint trobem pèssimament resolt en el seu país natal. Per sort, aquí no hi havia oli de cotxe per fregir, ni una cocció passada, ni un peix que peixejava, sinó un peix barat però fresc i dignificat, amb unes patates magnífiques. El toc agre el posava una salsa agredolça casolana. Finalment, entrecot amb salsa d’albergínia fumada, d’una qualitat excel·lent tant la carn com l’acompanyament. Ah! I el pa, no sé si el fan ells, però és un pa de pagès boníssim. El servei estava pendent de nosaltres sense ser pesat, i conjugava la professionalitat amb el tracte amigable, sense intentar vendre’t res, només preocupant-se de que estiguis a gust. Per això mateix no va fer falta que diguéssim quin era el però principal de tot l’àpat:  les quantitats.

En efecte, tot t’inclina a fer el menú degustació, perquè la carta pica una mica i ja t’adverteixen que són mitges racions, plantejades per compartir i picar una mica de tot. Però no faria cap mal, ans al contrari, que les racions fossin una mica més generoses i el preu del menú (27-28€) fos una mica més elevat. Us asseguro que es paga de gust, perquè tot és boníssim i és un local on et fan sentir com a casa, però precisament perquè tot és tan bo trobes a faltar poder-t’hi recrear una mica més...

Potser per això ens van posar dos postres diferents (el del menú i un altre): brownie de xocolata blanca amb gelat de fruita de la passió, absolutament espectacular en textura, gustos, contrastos...i un brownie de xocolata negra, amb “terra” de xocolata i gelat de xocolata, també molt bo però menys sorprenent.

Desprès vam fer un café i un rooibos (és dels llocs on hi ha rooibos, i una bona selecció d’infusions), als quals la casa també va convidar.

En resum, recomanable si teniu en compte que les racions són petites, i cal seguir-los la pista a aquests professionals, que no sols prometen, sinó que ja comencen a complir les seves promeses. 

Carrer Montserrat número 4, molt a prop del metro Drassanes. 

CACAO

Novel·la de Michelle Kahn. Baiona, 1761. El Consell de la Ciutat publica una ordenança que obliga als jueus de la zona a cessar les seves activitats comercials. Però David Àlvarez i  la seva néta Luna, xocolaters, no s’hi resignen, i cerquen al llarg de la història familiar fins a trobar-hi l’introductor del cacau a Europa, per tal de revocar aquesta decisió.

Estem, doncs, davant d’una novel·la històrica. Exhaustivament documentada, i del tipus on l’autora ha de lluïr en cada paràgraf tot el que ha après sobre els costums dels jueus, la manera de vestir de l’època, la manera de menjar, ...També, encara que no sé si imputar-ho a la traducció o a l’autora, el llenguatge és igualment forçat, amb estructures del tipus “dióse la vuelta, y hallóse frente a Fulanito”, que a estones eren cursis (sense perdre un cert encant, però) i a estones em recordaven als dictats de la meva infantesa. L’estructura és una mica liada, però no tant pels personatges i els noms similars, cosa comuna en aquest tipus de llibres, com per les anades endavant i endarrere, i pels diversos punts de vista que conviuen amb un sol narrador.

Es tracta d’un llibre distret, que explora una època i un lloc poc explotats en aquest tipus de literatura, i que us farà venir, això sí, moltes ganes de prendre una tassa de xocolata.

La meva recomanació, que el llegiu amb una manteta, al sofà, en una tarda freda de diumenge, amb una tassa d’aquest cacau:

 http://www.azacan.org/index.php?page=shop.product_details&flypage=flypage.tpl&product_id=76&category_id=12&option=com_virtuemart&Itemid=20&vmcchk=1&Itemid=20

El podeu trobar a botigues Intermón, a alguns Bonpreu i a Alcampo. És més car que els seus competidors Valor o Las Comas, però conté gairebé exclusivament cacau. La proporció de l’èxit és la següent: Una cullerada sopera de cacau, una de cafè de Maizena, i sucre al gust, per cada tassa de líquid (llet, aigua o llet rebaixada amb aigua). I si teniu un dia de “baixón”, podreu córrer una marató.

 

LA BICICLETA ESTÀTICA

Sergi Pàmies treu un nou llibre, per a delit dels seus fans, entre els quals em compto. I en sóc tan fan, que fins i tot segueixo les seves recomanacions literàries, i hi comparteixo el gust per John Irving.

Com sempre, publica un volum ple de joies on l’únic defecte és la seva curta durada (141 pag). Pàmies no fa llagosta al forn, ni terrina de foie: Pàmies fa truites a la francesa. Un plat sense pretensions, aparentment senzill, però que requereix una gran mestria: triar els ous, batre’ls amb el punt just de sal, ni massa ni massa poc, posar dues gotes d’oli d’oliva suau, esperar a que estigui a punt de fumejar, quallar-la, doblegar-la i servir-la sense que quedi desmanegada, i en el punt just de cocció. Desprès es menja amb molta facilitat, tanta que voldríem tornar a assaborir la textura, el color, el gust....la mateixa facilitat amb que es llegeix l’estil depuradíssim, precís i summament evocador de Pàmies.

Com a  novetat, per a aquests contes ha utilitzat material autobiogràfic: el que no sabem és on acaba i on comença aquest material. Però, per començar, ser fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, que va viure força anys en la clandestinitat, ja és suficient material literari. La gràcia de Pàmies és que converteix altres anècdotes menys transcendents en material de primera, com en l’autèntic bombó estrella de la capsa, el conte “El que no hem menjat”.

No us el podeu perdre: recomaneu-lo, regaleu-lo, i sobretot, gaudiu-ne. 

LORDS AND LADIES

Les bruixes de Lancre s’enfronten als elfs, que no tenen res a veure a com els pintava Tolkien. Coneixeu aquella teoria que diu que els va fer tan perfectes, meravellosos i superiors, per il.lustrar les seves simpaties pro-nazis? Doncs va una mica per aquí. Si alguna cosa li fa por de debò a Pratchett és la perfecció, inhumana per definició.  

Hi ha força intervencions de Nanny Ogg, amb la seva proberbial mala llet i coneixement humà; de Margrat Garlick, que trobarà el seu lloc al món, i de Granny Weatherwax,  de la qual se’ns explica un amor de joventut.

És una de les que m’ha agradat força, perquè la trama principal  et manté en tensió com ho fa un bon llibre d’aventures, i les subtrames que s’hi entrecreuen aporten els tocs d’humor tan típics de l’autor.   

Les cites ja habituals:

Nanny Ogg looked under her bed in case there was a man there. Well, you never knew your luck.

Mustrum Ridcully did a lot for rare species. For one thing, he kept them rare.

ADRIAN MOLE: THE PROSTRATE YEARS

És el darrer llibre de la saga dels diaris d’Adrian Mole, escrita per Sue Townsend.

A Anglaterra hi ha gent que ha crescut amb Adrian Mole, des del seu primer “diari” als 13 anys fins a l’actualitat, al voltant dels 40. El personatge potser no ha evolucionat molt, i segueix tenint una vena adolescent, però al seu voltant han anat passant coses i ell mateix ha envellit. En aquesta entrega, el protagonista ha de lidiar amb una hipoteca que no pot pagar, i que l’obliga a traslladar-se amb la seva dona i la seva filla a un annex de casa els seus pares, al camp. A més, li diagnostiquen un càncer de pròstata, i la crisi financera comença a fer estralls al seu voltant.

A pesar de les desgràcies, el to humorístic no es perd mai, i al mateix temps els temes veritablement tràgics, com el càncer, es tracten amb una gran delicadesa. No podem evitar sentir simpatia per aquesta mena d’anti heroi  de manual, amb una mare desitjosa de sortir en un reality, amb una dona amb asfalt a les venes que no suporta viure al camp, amb un pare incapaç de mostrar amor, i amb un cap i unes amistats lletraferits, que semblen viure en un altre món.

Agradarà als qui agradi l’humor anglès, perquè n’està farcit; també agradarà als qui ja tinguin una edat i comencin a sentir nostàlgia dels temps passats.

 

IN THE COMPANY OF CHEERFUL LADIES

Es tracta d’un dels capítols de la saga “the nº1 ladies detective agency”, escrita per Alexander McCall Smith, un autor escocès que retrata a la perfecció el món de Botswana.

Precious Ramotswe és la primera dona detectiu de Botswana, i en aquesta ocasió s’ha d’enfrontar al seu passat. La història potser no té més, i queda al final poc acabada. Potser calia haver llegit els capítols previs per trobar-li més gràcia, però el llibre em va caure a les mans pel mòdic preu d’un euro, i no vaig poder resistir-me a la seva acolorida portada, com en general no em puc resistir a res que sigui de coloraines.

El que té molt de mèrit i molta gràcia és la manera com està escrit. Amb dosis subtils d’ironia, amb un llenguatge que vol reproduir la manera de narrar oralment les històries a l’Àfrica, i amb un profund respecte i amor per la terra on té lloc la trama.

Els personatges, especialment femenins, queden molt ben dibuixats. Mma Ramotswe és una dona de “constitució tradicional”, intel·ligent, subtil i molt dotada per a la diplomàcia i les relacions humanes, però com sol passar, quan ha de resoldre els seus problemes necessita ajuda externa, i aquí entra la seva ajudant.

El que se’ns deixa entreveure, parlant de costums, d’ambients, i de manera de fer, és una societat en transformació, i en permanent tensió entre la tradició i la modernitat. I, com totes les bones novel·les de misteri, en realitat ens parla més de la condició humana que de misteris.

 

EL ESTABLO CUYANO

Aquest és un restaurant argentí situat al Passeig Maragall, en un lloc inhóspit però amb un local acollidor i ampli. La seva especialitat son les carns a la brasa, altament recomanables, amb els talls típics argentins, i també fan alguns plats italianitzats, com és habitual en aquest tipus de restaurants.

El servei és amabilíssim, i sap quan ha de donar conversa i quan ha de deixar de fer-ho, amb una elegància que va més enllà de la professionalitat. A la cuina, però,  són una mica lents, potser perquè tot és fet al moment. I dintre les meves manies personals, potser és una mica escàs de llum.

A més, des de fa uns quants mesos han començat a fer un menú tancat, tant al migdia com a la nit i els festius, que surt realment bé de preu.

Un lloc recomanable per als amants de la carn a la brasa, doncs.

JAZZ

Toni Morrison és una gran narradora, que va obtenir el premi Nobel fa uns quants anys.

Les seves històries, però, no són fàcils. A Jazz, un home mata la seva jove amant, i la seva dona intenta desfigurar el cadàver. Amb aquest punt de partida, gens fàcil, la trama es desenvolupa des dels punts de vista dels implicats. La psicologia dels personatges es deixa per a que el lector la endevini, i el llenguatge, com sempre en aquesta autora, és bellíssim.

Els crítics de Morrison diuen que no tanca les seves històries, i que si parlem de la bellesa del llenguatge però no som capaços d’entendre la trama, passa una mica com amb les pel·lícules sobre les que es diu que “la fotografia és molt maca”. Trobo que tenen raó, però trobo que també val la pena seure a contemplar i prou, sense haver de seguir una trama, i gaudir de les paraules sense més.

UNE GOURMANDISE

Muriel Barbery, desprès de l’èxit de “L’elegance du hérisson”, publica una novel.la anterior amb un altre dels habitants del número 7 de la Rue de Grenelle  com a protagonista. Es tracta del crític gastronòmic Pierre Arthen. Quan la història comença sabem que s’està morint,  i el fil conductor és la seva recerca del  SABOR  amb majúscules, que havia trobat i que no recorda.

Amb aquesta mínima anècdota, l’autora ens porta per la relació d’aquest personatge amb tots els que l’envolten, a través de petits monòlegs. Un personatge  que té tots els números per ser odiós (mal marit, mal pare, aparentment incapaç d’estimar o de valorar algú que no sigui ell mateix) ens acaba mostrant un cert rostre humà, com una mena de Darth Vader culinari. Intercalat amb descripcions de plats i d’ingredients, és un llibre que es llegeix bé, que fa passar una bona estona i que fa venir ganes de menjar, perquè les paraules es deixen assaborir igual que la bona cuina. Un bombonet, doncs, que si fos més llarg embafaria però que té la mida justa perquè n’apreciem tots els matisos i en gaudim. 

WICKED

És un llibre que vaig estar a punt de regalar a una nena de 12 anys, i per sort, no ho vaig fer. Finalment vaig decidir guiar-me pel bon criteri de no regalar un llibre que no he llegit.

El gènere fantàstic m’agrada, potser per la creació de móns paral·lels, potser perquè permet dir coses que en una novel·la realista queden poc subtils, potser perquè els grans llibres de gènere fantàstic tenen diversos nivells de lectura, potser perquè com a entreteniment trobo que no tenen rival.

Cap d’aquestes virtuts es troba a Wicked, de Gregory Maguire. La història és una mena de spin-off del Mag d’Oz, que pretén explicar-nos la vida i els temps de la Malvada Bruixa de l’Oest. Al naixement d’una nena verda i lletja en una família desestructurada, en un temps de convulsió social i dictadura, segueixen un munt de subtrames que no s’acaben de tancar; un personatge principal que és sistemàticament malinterpretat i menyspreat (la bruixa); que ni tan sols és bruixa; sexe i violència morbosos i gratuïts; desesperança sense fi; trames polítiques que no aclarim mai; una història romàntica forçada,  i un final precipitat desprès de torturar al lector durant 500 pàgines.

Resumint: no cal que perdeu el temps.    

THE LIGHT FANTASTIC

La segona novel·la de Terry Pratchett ambientada al Món Disc. És una continuació de la primera, tota una excepció en aquesta llarguíssima saga, i acompanya al bruixot Rincewind desprès de caure per l’horitzó. Un dels vuit encanteris més poderosos s’ha allotjat en el seu cap, i això és el que el salva una i altra vegada. A més, tots vuit han de ser pronunciats a l’hora si es vol salvar el món de la destrucció, perquè està a punt de xocar amb una estrella.

Rincewind no és un dels meus personatges preferits, però els secundaris son magnífics. Cohen el bàrbar, un heroi una mica envellit; el turista Twoflower i el seu equipatge màgic; la Mort, i una mena de secta apocalíptica que es dirigeix a les muntanyes, no per salvar-se sinó per tenir millor vistes de la fi del món, proporcionen els moments més divertits del llibre.

Com sempre, unes quantes cites:

It looked like the sort of book described in library catalogues as "slightly foxed", although it would be more honest to admit that it looked as though it had beed badgered, wolved and possibly beared as well.

The point is that descriptive writing is very rarely entirely accurate and during the reign of Olaf Quimby II as Patrician of Ankh some legislation was passed in a determined attempt to put a stop to this sort of thing and introduce some honesty into reporting. Thus, if a legend said of a notable here that "all men spoke of his prowess" any bard who valued his life would add hastily "except for a couple of people in his home village who thought he was a liar, and quite a lot of other people who had never really heard of him."

RESTAURANT H1898

Restaurant de l’hotel 1898, situat en plena Rambla, en l’edifici que havia estat Tabacos de Filipinas i on s’avorria Jaime Gil de Biedma.

Hi vam tastar el menú degustació, que està d’oferta 2x1 i que surt, begudes incloses, per uns 60€ totes dues persones.

La cuina es elaborada però reconeixible, amb una certa obsessió pels formatges (encara que tots de gust massa suau per a mi) i pels bolets.

A destacar l’amanida verda amb dàtils, crema de parmesà i coulis de gerds, un plat clàssic de” fullaraca” reinventat i molt ben interpretat.

El punt creatiu el posa el capuccino de ceps amb idiazábal, servit en tassa com si fos efectivament un capuccino, i que recrea la clàssica crema de bolets de manera intel·ligent.

Era molt bo el caneló de cua de bou, perfecte de gust i textura, i també el sorbet de mojito que era el pre-postre.

La resta de plats també eren bons, sense cap estridència.

La pega és el local, decorat sense massa gràcia, tret de les fotografies en blanc i negre, amb un mobiliari i una il·luminació que no el fan gens acollidor: de fet, és la sala on se serveixen els esmorzars, i es nota, massa.

En general, però, és una bona opció per un sopar tranquil en parella, amb una cuina cuidada i un servei atent i professional. 

PETITA ILLA

Aquest llibre el vaig trobar al costat d’un contenidor, lloc on no pertany en absolut perquè és una lectura que he gaudit molt.

Novel·la d’Andrea Levy que retrata la immigració caribenya a Anglaterra. El llibre té tres veus: Gilbert, un soldat llicenciat jamaicà, que desprès de lluitar per la Mare Pàtria es troba que la rebuda no és la que esperava; Hortense, la seva dona, educada amb maneres angleses que topa amb el menyspreu dels anglesos; i Queenie, la propietària de la casa on els dos anteriors lloguen una habitació.

En la novel.la se’ns parla de la guerra, des del punt de vista dels soldats de les “colònies”, que se sorprenien del racisme de l’exèrcit americà (amb batallons segregats) per topar desprès de la guerra amb un racisme més subtil però encara més cruel en el país pel qual havien lluitat. Queenie, a més, ha de cuidar al seu sogre, malalt mental des de la Primera Guerra Mundial, mentre el seu marit no torna a casa tot i fer dos anys que ha estat llicenciat. Hortense, que podia permetre’s un cert aire de superioritat a la seva illa natal per la seva pell clara i el seu títol de mestra, es troba que les feines a les que pot tenir accés a Londres son d’un altre tipus, i ha d’encaixar la decepció pel que troba en la seva vida a la metròpoli.

Més tard s’hi incorpora Bernard, el marit de Queenie, amb les seves experiències durant la guerra i desprès, en la repressió de les revoltes a l’Índia.

Història de personatges magníficament dibuixats, ens mostra uns punts de vista que no coneixem sobre uns fets que sí que coneixem: guerra, post guerra i immigració. Altament recomanable, l’única pega es que la trama culebroneja a estones, però l’embolcall, les veus que ens parlen i la manera en que està escrita fan que sigui absolutament perdonable. 

ARRELS NÓMADES

Llibre de Pius Alibek que explica les seves vivències d’infantesa i joventut a Iraq. S’ha dit a vegades que aquest és un país petit, i que tenim un expert de cada cosa, però només un, que és el que surt sempre a la tele. Pius Alibek seria alguna cosa així com l’expert en afers iraquians, tot i que fa anys que no hi viu.

Però no siguem injustos: es tracta d’una d’aquelles persones amb les que et vindria de gust fer un cafè llarg, llarguíssim, perquè en cada entrevista intueixes que té moltes coses interessants per explicar, i que sortiries del cafè amb molt material per a la reflexió.

El seu llibre ens provoca aquesta mateixa sensació: ens parla d’un Iraq multicultural, tolerant a pesar dels governs, un país que despertava a la modernitat,  en ebullició cultural....d’un món que intuïm irremissiblement perdut, per culpa dels interessos de les grans potències. O de la gran potència, a seques. Membre ell mateix de la minoria cristiana armènia, parlant d’arameu, ex-seminarista, professor d’anglès, escriptor, traductor i cuiner, Alibek és també exemple de com pot donar de si una vida si la vivim amb la sàvia barreja d’acceptació de l’inevitable i rebel·lia davant la injustícia amb que  ell ha viscut la seva.

Narrador excepcional, les seves paraules ens acompanyen sense fer nosa però se’ns van posant endins, amb la cadència entre exòtica i familiar que desgranen les anècdotes que el composen. Un llibre de memòries que agradarà fins i tot als que no agraden les memòries. 

RESTAURANT PETIT COMITÉ

Aquest restaurant situat al Passatge de la Concepció (entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, a l’alçada de Rosselló més o menys) és la segona marca de Fermí Puig, xef del Drolma.

La proposta gastronòmica és de cuina tradicional, sense artificis ni creació, i amb el producte com a puntal gairebé únic. Per això no hi ha menú degustació, perquè no estem en un restaurant gastronòmic. La decoració és moderna i un pèl fosca, el servei correcte sense estridències negatives ni positives, i el menjar bo, en general.

Vam tastar una sopa de tomàquet i alfàbrega, boníssima; l’arròs mariner a la gandula, un pèl fort de gust però amb el marisc fresquíssim i en el punt de cocció; els fideus a la cassola, força bons també, i els canelons, amb el farcit molt bo però que resultaven pastosos per mor de la beixamel (quina mania amb fer aquestes beixamels per aixecar parets!) i de la pasta massa cuita.

De segon, rap al forn amb patates, molt bo el rap però les patates un pèl desgustades; mandonguilles amb pèsols, molt pebrades i amb massa gust de carn de porc pel meu gust; i lluerna a l’all cremat, aquest sí, un plat que gairebé feia plorar.

Ho vam acompanyar de copa de vi (tres) Chardonnay de Jean Leon, i dues aigües. De postres, mantecado amb ametlles garrapinyades, que ja sabem que no ha de ser com un gelat de vainilla però que s’agrairia tingués una mica de gust de vainilla, d’ou....i uns bunyols de xocolata molt bons, on la xocolata semblava injectada dins el bunyol que esclata quan el masteguem i ens omple la boca de cacau del bo. Només un dels quatre  comensals va fer cafè, acompanyat d’una orelleta gentilesa de la casa.

Llavors va arribar la dolorosa, que rondava els 80 per cap. I aquí està, per mi, la principal pega d’aquest restaurant. Per aquest preu, hauries de plorar d’emoció davant de tots els plats, i hauries de tenir una epifania similar al crític gastronòmic de Ratatouille, per donar un referent fàcil. Doncs no. Surts amb la sensació de que has pagat un munt de diners per uns plats que fa la teva mare de manera magistral (més magistral que al Petit Comité, en alguns casos) i que fins i tot a tu no et queden malament del tot. I uns plats que has menjat en alguna fonda de poble, com les que recomana el company del blog Esmorzars de Forquilla, igual de ben fets i a un preu molt més raonable. Exemple que em va semblar el “colmo”: un plat de patata i mongeta tendra amb pernil ibèric val 15 €! Crec que ja està tot dit.

A GUIDE TO THE BIRDS OF EAST AFRICA

Nicholas Drayson signa aquesta novel·la, que no vaig poder evitar comprar, per seu títol ornitològic. (Em permeto recordar als lectors d’aquest blog que servidora, en una de les seves múltiples vides, fa miniatures de bestioles, especialment d’ocells).

El protagonista, el senyor Malik, de procedència india però keniata, està enamorat de Rose Mbikwa, la guia de la passejada setmanal de “birdwatching” de la societat ornitológica. Quan reuneix el valor per convidar-la a sortir, apareix un antic company de classe, el típic “xulo” odiós que tots hem conegut, i la cosa es complica. Tot això amanit amb observacions i curiositats sobre ocells; amb la vida quotidiana a Nairobi (corrupció, criminalitat, però també reunions d’amics...) i alguns secrets sobre Malik i Rose, que decantaran la balança.

És una lectura “mona”, que potser no entusiasma ni fa tornar enrera per rellegir paràgrafs, però que ens narra una història interessant, ben documentada (com a mínim pel que fa a Nairobi, pels ocells sembla que no sempre és acurat) i que ens fa passar una bona estona i ens enganxa sense demanar un esforç excessiu. 

MOVING PICTURES

Terry Pratchett fa una incursió en la parodia del món del cinema. Els alquimistes han inventat els dibuixos en moviment, i al mateix temps, alguna cosa passa en un bosc anomenat Holy Wood, que atrau gent de tot el Món Disc que tenen un somni. Victor i Theda aconseguiran ser estrelles de la pantalla, i Dibbler hi posarà les seves dots comercials i aconseguirà ser productor. Però les pel.lícules afecten i distorsionen la realitat... A més, els habituals trolls, un gos que parla, i un munt de secundaris, com és habitual en les novel.les de Pratchett.

En aquesta ocasió l’argument és més marcià que de costum, i potser és només una excusa per a tota mena de bromes cinèfiles, però jo m’ho he passat molt bé amb les referències amagades i les més obvies a pel·lícules famoses, actors de cinema o fins i tot als Oscars. Com sempre, un entreteniment més que digne.

Us deixo un parell de cites:

“Of course, it is very important to be sober when you take an exam. Many worthwhile careers in the street-cleansing, fruit-picking and subway-guitar-playing industries have been founded on a lack of understanding of this simple fact.”

"The thing is that Mr. Dibbler can even sell sausages to people who have bought them off him before." Dibbler, un veritable geni del màrketing. 

EL MEU AMIC FRIEDRICH

Hans Peter Richter signa aquest llibre molt recomanable per a un adolescent (o pre adolescent, aquest inconcret i nou grup d’edat) que vulgui saber més sobre l’Alemanya nazi. El protagonista, de família humil i amb el pare a l’atur,  té un amic i veí, de classe benestat, jueu. Amb l’ascens del nazisme veurem com les coses van canviant per a tots dos, i com la seva amistat es fa més difícil.

La veu del narrador és un nen pre-adolescent, que es limita a explicar les diverses “anécdotes” que conformen cada capítol, sense jutjar. És una tàctica similar a la del “Noi del Pijama de Ratlles”, però no es juga tan clarament l’aposta de la innocència cruel com en ell. Això és el que fa la lectura apta per a menors, i el que fa que el lector tregui les seves própies conclusions, sense adoctrinaments.

Llibre relativament breu (unes 100 pàgines), un adult se’l pot llegir de pressa i fins i tot gaudir-ne.

RESTAURANT DOS CIELOS

Es un restaurant obert pels germans Torres, xefs formats a diversos restaurants de fama. El trobareu a l’hotel ME, a la zona de Diagonal Mar (Pere IV, 272-286)

Cal destacar el servei excel·lent, i la lluminositat i amplitud de l’espai, amb la cuina a la vista i amb alguna taula dins de la cuina i tot.

No us perdeu el pa, que per si sol mereix la visita. El fan ells, amb massa mare i una fermentació de 24 hores, i és absolutament espectacular.

 A destacar que si voleu una copa de vi en comptes d’una ampolla, el sommelier us preguntarà pels vostres gustos i s’hi amotllarà, en comptes de dur-vos una copa del vi que li doni la gana i punt, com fan la majoria de restaurants.

El que vam menjar, a part del pa, és una cuina de virtuosisme. El producte es tracta bé, no s’adultera el seu gust en cap moment, i se serveix al punt just. Els plats son de cuina creativa, però sobre una base de cuina tradicional.

Vam començar amb uns aperitius: bunyols de bacallà absolutament canònics, i tomàquets farcits amb alfàbrega, molt refrescant.

Desprès va venir un ravioli de foie, servit amb una mica de caldet. Els caldets són una obsessió de la casa, però els fan bé i servidora és sopera de mena.

L’olla de verdures va ser el següent: un guisat de gairebé 40 verdures diferents, totes fetes al seu punt, gustoses i ben combinades. Un festival d’aroma, textura, color i gust.

Va seguir l’arròs negre amb espardenya: la cuina oberta ens va permetre observar que l’ arròs es feia separadament del “negre”, i això potser provocava que l’arròs fos un punt desgustat, tot i que la salsa negra era gustosa sense ser excessivament intensa, i l’espardenya era magnífica.

Desprès va venir un tall de peix al forn de vapor, bo però sense emocionar, i l’espatlla de xai, més intensa de gust i en general correcta.

El prepostre era una gelatina de té, i el postre una mena de variacions de pera, molt bo.

Amb una infusió, la cosa va sortir per uns 70€ per persona.

Resumint: menjar excel·lent, però potser el virtuosisme amb que es tracta esmorteeix les emocions, una mica com si el repel·lent de la classe es posés a cuinar. Servei excel·lent també, i lloc agradable per a una celebració íntima. 

EL TEMPLO DE MIS AMIGOS

Novel·la d’Alice Walker, autora de El color porpra, titulada originàriament The Temple of my Familiar.

Com sembla ser comú en aquesta autora, es barreja la fàbula amb el manifest polític. No hi ha una narració linial, sino que seguim a uns personatges interrelacionats (La Lissie, que recorda les seves vides passades, i en Hal, el seu company el Sr. Hal,; el músic Arveyda i la seva dona Carlotta; la Fanny, que s’enamora del esperits que veu, i el seu marit Suwelo que no l’entén per molt que ho intenti) Així es configura un fris del que en podríem anomenar la “negritud” i la seva evolució històrica, que és bàsicament una història d’opressió i de repressió, explicada a més des d’un punt de vista que ens sorprèn.

El llenguatge és molt poètic, i tot i la no-linialitat de la trama, enganxa prou com per seguir llegint, i com per fer que el món desaparegui al teu voltant, a estones.

Els contres son l’excés de pamfletarisme i el to pontificador que s’acaba fent cansat i cansino. Massa victimisme i massa pocs matisos: els homes blancs NO son els culpables de tots els mals del món, al revés del que ens vol fer creure Walker. Els seus personatges, a més, quan fan discursos polítics, no s’independitzen de la seva autora, cosa que fa el discurs encara més repel·lent: veiem tan clar que ens volen alliçonar sobre què hem de pensar, que no volem seguir el que se’ns diu. El discurs, doncs, acaba tenint l’efecte contrari que busca, i acaba caient en el racisme i xovinisme de gènere que imputa als qui critica.

El segon contra, en el meu cas, era la pèssima traducció al castellà, literal en moltes ocasions, que no només es carregava els matisos i el to poètic, sinó que  es feia inintel·ligible en les frases fetes. No acostumo a mirar mai qui tradueix els llibres que llegeixo, però he d’agrair profundament la feina callada, discreta i perfecta de tants traductors bons com hi ha. En aquest cas, la feina ni és callada, ni discreta, i dista molt de ser perfecta. És el cas més flagrant de mala traducció que he vist mai.

No obstant, la poesia d’Alice Walker, la seva potència com a narradora i el munt de coses interessants que té a dir aconseguien arribar tot i la pèssima traducció, i justifiquen la lectura d’aquest llibre. 

HOTEL RESTAURANT GRAN SOL

És un restaurant situat dins l’hotel del mateix nom, a Sant Pol, que, a més de funcionar com a establiment hoteler i de restauració, allotja una escola d’hosteleria i turisme. http://www.hotelgransol.info/

El diumenge s’hi fa un buffet lliure per 20€, begudes no incloses, que és una bona opció per anar-hi en família. El saló és espaiós i lluminós, amb vistes al mar, que n’és tota la decoració.

Els primers plats estan exposats, i si bé individualment estan molt ben presentats, el conjunt té un aire de deixat per allà que fa que alguns passin desapercebuts. Una altra errada, la fideuà i l’arròs, molt bons de gust però deixats en una taula sense res que els escalfi, acaben perdent en presentació i textura. En general, però, hi ha molta varietat i tot és molt bo.

Els segons plats se serveixen a taula, cosa que garanteix que estiguin calents, acabats de fer i al punt. Hi ha opcions guisades i a la brasa, i també es pot  fer una graellada de carn per tastar-ho tot. Les guarnicions son fetes per ells, incloses les patates fregides, que en la seva versió casolana son una espècie en extinció.

Pel que fa a les postres, la tria era escassa però correcta.

Una pega és que és una escola, i per tant us poc tocar algun alumne poc espavilat. Un dels cambrers, al qual per cert l’armilla li sentava fatal, potser perquè no era de la seva talla, necessitava alguna lliçó extra al meu entendre.

Per la resta, un lloc on anar desprès d’una jornada de platja, o si baixeu per la Nacional, un bon lloc on aturar-se per acabar el cap de setmana. 

DEWEY

Llibre escrit per Vicki Myron, bibliotecària amb aspecte d’ídem, amb la col·laboració de Bret Witter. Ens explica la historia d’en Dewey Readmore Books, un gat que va ser trobat en un fred matí a la bústia de retorn de llibres d’una biblioteca, i com es va fer seus a tots els humans que va conèixer. El gat acabarà vivint a la biblioteca i sent famós a tot el món. Aquest és el punt de partida, però el llibre ens explica molt més: les successives crisis econòmiques que va viure la petita ciutat de Spencer: atur, reconversions del sector agrícola, especuladors...; la història familiar de Vicki Myron, i com va criar a la seva filla tota sola, com el càncer i l’alcohol van trencar la seva família, i com, a pesar de tot, van saber tirar endavant.

Només una pega: Vicki Myron creu en la cultura de l’esforç, i a estones es fa una mica pesada. Les coses acostumen a costar d’aconseguir, però el que ens ve donat gratuïtament no té, necessàriament, menys valor. En Dewey, precisament, és un exemple d’aquesta gratuïtat.

És un llibre que agradarà als que els agraden els llibres: l’escenari és una biblioteca, a partir de la qual seguim a en Dewey; veiem com la biblioteca es transforma amb l’arribada de les noves tecnologies, veiem com és un punt de trobada per als infants, com els seus empleats intenten convertir-la en un punt d’ajut davant l’atur, veiem com la reformen...

També agradarà als que els agraden els gats. Dewey sedueix als humans d’aquella manera silenciosa i subtil que només els gats coneixen. Dewey dóna per sentat que l’hem d’estimar i respectar, com fan els gats, que sovint consideren que som millors del que en realitat som. Dewey sap qui necessita un refregada, una moixaina o simplement la seva presència a distància, amb aquell sisè sentit dels felins. L’amor dels gats és discret, silenciós i sense grans escarafalls, i així és en Dewey.

Agradarà també a qui vulgui conèixer la història d’una petita ciutat d’Iowa, Amèrica profunda i real, i l’esperit de superació d’una comunitat petita davant l’adversitat.

I aquesta és la millor lliçó que, sense voler-ho, ens dóna Dewey: com la vida continua, obstinadament. Com la mort i l’adversitat en són part, i com un petit canvi pot modificar la perspectiva de les coses i ser font d’inspiració. El llibre dura els 19 anys que va viure en Dewey, i a pesar de la tristor final, veiem que el llegat d’en Dewey, si és que els gats entenen de llegats, és aquest: la vida ha de seguir, i segueix amb o sense nosaltres. És cosa nostra que ens hi sumem o ens n’apartem, però la vida és una energia obstinadíssima, com l’arbre tallat que torna a brotar a la primavera, com el malalt terminal que supera totes les previsions dels metges, o com els milers de gatets rescatats d’una mort segura cada dia en el món.

UN CLÀSSIC PER LA REMUNTADA

LA CROADA (PERE QUART)

Quan s'acosta l'hora
les àvies i els petits s'agemoleixen
al fons de les alcoves;
i al recambró de la higiene
donzelles sospiroses
s'emmirallen, malgrat tot, amb càlcul.

Però els barons -fixeu-vos-hi!-
s'alzinen com pollancres
vora la taula devastada;
surten al porxo,
escruten el cel, color de perla falsa.
Bròfecs com els herois en crisi,
abracen per damunt
la muller eixuta,
que temps ha malalteja.
(El gos lànguidament udola
abocat a l'eixida.)

I "Adéu!" criden tots
amb veu entera,
i alcen el braç a mitges,
secrets escèptics tal vegada,
però en l'extrem inexorables.

De dos en dos,
centenars i milers,
es llancen
a les desertes vies de la tarda.

Entre marcials i amotinats
avancen, corren
-escamots convergents,
centúries, legió-
impetuosos, emulant-se
en la carrera única
com assumits pel fat enorme
de les grans ofensives
o els grans èxodes.

Perillosament -oh sí,
que en l'aire sobreneda
un pensament de pluja-,
catòlics de debò,
croats unànimes,
com
un
sol
home,
van a l'estadi nou, van a l'estadi.

RUSOS

Novel·la d’Edward Rutherfurd, autor també de London. Són dos llibres molt similars, dos novel.lots històrics de gruix considerable, molt ben documentats i explicats des de la perspectiva de diversos personatges i els seus descendents. London em va agradar bastant, i Rusos estava a la prestatgeria de llibres pendents des de feia temps. Intimidava pel seu gruix, i per la temàtica que, en principi no em resultava gaire atractiva, de la història de Rússia. Superada la intimidació, per la recomanació d’un amic, m’hi he enfrontat, i m’ha agradat bastant, sense arribar a ser un llibre que m’hagi marcat.

Tinc l’edició de novel·la històrica d’El País, en dos volums, que ocupen cadascun 500 pàgines aproximadament. Crec, però, que el deuria comprar al Mercat de Sant Antoni.

Partim de la fundació d’un poblet anomenat Russka (títol original del llibre), en la primeria de l’Edat Mitjana, i seguim als descendents de dos personatges que es troben: un nen, i un guerrer de la tribu dels alans.

És interessant perquè està documentadíssim, i aquesta és una de les pegues, que cau en l’excés d’informació explicant com es vesteixen els personatges, com mengen, com són físicament segons la seva etnia....però sempre ens queda el dret a saltar paràgrafs.

Té interès també per saber una mica de la historia d’un país, Rússia, que es pot resumir (la frase és de l’amic que me’l va recomanar) dient que han estat sempre un poble oprimit, i que només han canviat d’opressor. Aquest en seria el resum, però amb el llibre podem matisar i entendre una mica la peculiar idiosincràsia russa, que explica també la seva història.

A nivell personal, certes èpoques tenen més interès que d’altres, i els voltants de la Revolució Russa estan molt ben explicats, destruint alguns mites.

Els personatges ens condueixen, i per tant, veiem els esdeveniments des de la seva perspectiva i des del seu interès, però no ens hi fan implicar massa. No hi ha personatges commovedors, ni personatges amb els que s’empatitzi, perquè no acaben de baixar mai del “quadre” en el que l’autor els mostra. El mateix autor no sembla empatitzar-hi gaire, perquè a vegades els tracta amb un cert aire de superioritat. Rússia ha patit un retard de segles en incorporar-se a la modernitat, i Rutherfurd els mira a vegades com als parents pobres que no tenen estudis.

En general, però, un llibre que està molt bé per allò de “instruir deleitando”, i també perquè es llegeix sense grans esforços, més enllà de la longitud, i fa amè un tema molt dens.

HOSTAL BONAVISTA

Avinguda Catalunya, 14, Cervera. http://www.hotelbonavista.com/

Aquest hostal, situat a Cervera a tocar del casc històric, ha estat una agradable sorpresa. Reformat de poc, té una categoria de tres estrelles, però no ens hi vam estar, només hi vam menjar.

Hi fan un menú diari, que el dissabte Sant costava 20€, amb un munt de plats per triar. Begudes no incloses. La cuina és tradicional catalana, amb una presentació curosa, i unes racions adequades, ni excessives ni escarransides.

Per recomanar uns canelons de bolets absolutament canònics: però dintre dels primers, també era molt bona l’albergínia farcida. Les faves a la catalana, amb molt bon aspecte, també van agradar però se’ls va trobar com a defecte un gust massa pujat. La sopa de caldo també va agradar. Entre els segons, vam tastar una cua de bou deliciosa, amb una salsa lleugerament perfumada de canyella i amb un punt dolç, per sucar-hi pa (i ho diu algú que no acostuma a sucar pa); les galtes de vedella també eren molt bones, amb una cocció tan pausada que es desfeien a la boca. El fricandó també estava molt ben cuinat, amb una salsa deliciosa i amb llenegues. Si us agraden les opcions més simples, el xai a la brasa també era una bona opció, ben guarnit, ben cuinat i amb una carn de qualitat sense gens de “llana”. Les postres, més senzilles, eren majoritàriament gelats o mousses, i mató amb codonyat, però en la línia de la casa, ben presentades.

El servei és molt atent, com ha de ser en un negoci familiar (tercera generació) i finalment amb cafès i begudes va sortir per uns 23€ per persona, preu més que prudent tenint en compte que hi vam menjar magníficament.

Recomanable per a tothom qui li agradi la cuina tradicional. Desprès, aneu a comprar xocolata a la pastisseria Puig, al carrer Major nº28, que la fan boníssima.

WINTERSMITH

Desprès d’espessors diverses, de nou necessitava evasió i de nou he acudit a Terry Pratchett.

Dins de la lectura que faig de les seves novel·les, sense cap ordre cronològic, vaig descobrir que aquesta és la part final d’una trilogia sobre Tiffany Aching, una aprenenta de bruixa. La historia també transcorre al Discworld, però representa que és per a lectors joves. En aquest llibre, l’esperit de l’hivern s’enamora de la Tiffany, i amenaça amb perpetuar eternament el fred i la neu. El millor, però, son els secundaris. A més de les bruixes de Lancre, hi surten una mena de follets de color blau, pèl-roigs, que es vesteixen amb robes a quadres, amants de la beguda i de les baralles, i que parlen un anglès força peculiar, amb paraules gaéliques i un accent endimoniat: els Nac Mac Feegles. Tan peculiars, que quan han de rescatar a l’esperit de l’Estiu del món dels morts, no tenen cap problema perquè saben que no hi ha cap lloc, ni en aquest món ni en l’altre, d’on no els hagin acabat fent fora.

No repetiré el que ja he dit tants cops de Terry Pratchett. Només us diré que, de nou, teniu diversió assegurada, i en ocasions riureu en veu alta.

Us deixo unes quantes cites:

Un Feegle al·lega que encara té dret a divertir-se, tot i estar casat “Hey, ah’m still allowed some boozin’ an’ stealin’ an’ fightin’! said Rob Anybody. “Aye, Rob, but we cannae help noticin’ ye also have tae do the Explainin’, too” said Daft Wullie”

Tiffany fa les feines de la casa, i la seva mare li pregunta perquè no fa servir la màgia: “I thought you just had to wave your hands about” she mumbled nervously. “That works” said Tiffany “but only if you wave them about on the floor with a scrubbing brush”

L’amo d’una fonda relata la seva trobada amb l’esperit de l’hivern, que ha aconseguit encarnar-se ”Ah, I’m a human, I have successfully eaten human sausages! And I said there was no need to be like that, they were made of mostly pig, same as always ”

MITJÀ ORIENT: VIDA MÉS ENLLA DEL SHAWARMA

Siria, Líban, Irak...bressol de la civilització, i actualment vesper. Alguns dels seus ciutadans han emigrat, han vingut al nostre país, i n’han portat els sabors. Vegem alguns exemples.

Ugarit. És una cadena de restaurants sirians, oberta per un empresari amb moltes ganes de treballar que han donat el seu fruit. Té locals per tot Gràcia, i també al centre comercial de la Vila Olímpica i a Diagonal Mar, tot i que aquest darrer no sigui tan recomanable. S’hi mengen plats combinats de regust oriental, i també plats sense combinar de falafel, hummus, mutabal, arayes de carn o de formatge, kebbe...és una opció magnífica per abans del teatre o del cine, perquè el servei és ràpid i atent i el menjar és bo, amb un producte fresc perquè sempre té sortida. Recomanable qualsevol de les seves cremes vegetals, i les postres casolanes de mató o iogurt.

Arabia (Sant Pere Més Alt, 18. A prop del Palau de la Música). El propietari és libanès, però la cuina la conformen plats de tot el Magreb i de l’Orient Mitjà. Hi ha plats més sofisticats, com la pastilla de pollastre, però la millor opció, sobretot si s’hi va en grup, és demanar el menú degustació. Us serviran una selecció variada i abundant d’entrats vegetals, i una selecció de carns a la brasa boníssimes. De postres, hem de recomanar els pastissets àrabs, que son d’elaboració pròpia i de qualitat superior.

Mesopotàmia. (Verdi, 65) Propietat d’un polifacètic iraquià, aquest restaurant ofereix cuina iraquiana, en plats força sofisticats i amb una presentació i unes pretensions més d’alta cuina. Les pretensions s’aconsegueixen en el menjar, però fan una mica de mal a l’hora de pagar: vull dir que sí que hi menjarem coses més elaborades, però el preu és superior als dos anteriors. Una pega: és fosc, i jo sempre he tingut certa mania contra els restaurants foscos. Les amanides i entrants vegetals són molt bons, i em va sorprendre especialment la de col lombarda, molt bona, i ho diu algú que no és gaire fan d’aquest vegetal. Recomanables els guisats de pollastre amb salsa de nous i magrana i el de llima, un veritable festival d’aromes que es desfan i esclaten a la boca. El xai és bo però de gust més intens, potser no agradarà als no gaire carnívors.

És imprescindible reservar, perquè el local és petit i sol estar ple.

THE ALMOST MOON

Un llibre difícil. No per la manera com està escrit, sinó pels temes que tracta. Des de la primera frase “When all is said and done, killing my mother came easily.”, descobrim que aquest llibre parla del cantó més fosc de l’ésser humà, i aquest punt àlgid de l’inici no fa panxa en gairebé cap moment. Vaja, que no és l’únic tabú que es trenca.

L’autora, Alice Sebold, sap de violència a nivell personal, i n’ha fet material literari. El seu primer llibre, “Lucky”, parlava de com se sobreviu a una violació, en primera persona; el segon “The Lovely bones” parlava d’algú que no va tenir aquesta sort, i que ens narrava la seva mort i la vida dels altres sense ella.

La segona novel·la, i tercer llibre, de l’autora, ha rebut bufetades fins al carnet d’identitat d’alguns crítics, probablement perquè és difícil “comprar” el punt de partida i jugar al joc que ens proposa Sebold. Les motivacions de la Helen, la protagonista, per matar a la seva mare, una malalta mental que ha fet desgraciats a tots al seu voltant, potser perquè era l’únic aspecte de la seva vida que era capaç de controlar, son narrades durant les 24 hores que segueixen a l’assassinat de la seva mare.

Però un cop comprat el punt de partida, i un cop aparcades les consideracions morals, anem descobrint tres personatges profundament desgraciats, de diferents maneres, i possiblement condemnats a ser-ho per la repetició de patrons malaltissos que es dóna en totes les famílies, en major o menor mesura. Anem descobrint els secrets amagats d’una família, els lligams entre els seus membres, com alguns n’han aconseguit escapar (paradoxalment, la filla gran, la que es fa més antipàtica), i com els altres avancen a tentines.

És un llibre catàrtic, en aquest sentit, i també és un llibre que costa de deixar, ple d’ànimes ferides, i per descomptat profundament trist. Però molt ben escrit i que ens manté en tensió.

EN LA COCINA

Novel·la escrita per Monica Ali. Era un regal d’aniversari, que he tardat en llegir intimidada pel gruix, potser.

Una de les frases publicitàries és “Una novela de la que no se sale indemne”. Vagi per davant la ràbia que em fan aquests eslògans, que semblen dirigits a dir-te el que has de pensar d’un llibre, quan la lectura és una activitat essencialment solitària i íntima. Però en aquest cas és mentida. No se surt indemne de Rayuela, d’alguns llibres de John Irving, dels assaigs de Daniel Pennac, o d’alguns llibres comentats en aquest blog, que fan pensar, fan reflexionar, fan veure el món amb una altra perspectiva, i en definitiva t’aporten alguna cosa per fer-te millor com a persona. Però de “En la cocina”, se’n surt absolutament indemne, més indemne encara que del Codi Da Vinci, que quan l’acabes et fa exclamar “Pos vaya merda”, en autèntic català incorrecte, però que com a mínim t’ha absorbit durant el temps que ha durat la lectura.

El llibre ens presenta a en Gabriel, chef d’un hotel que ha viscut temps millors, i passa per la seva cuina multicultural amb tots els conflictes que hi pugueu imaginar; la seva novia, una cantant que aspira a l’èxit; la mort d’un dels treballadors de la cuina; la relació amb el seu pare que té una malaltia terminal; amb la seva germana, bastant canviada; la revisió de la figura materna, que amagava una depressió bipolar; les tendències hereditàries d’aquests trastorns; la relació amb una immigrant russa (Lena) a la que acull, en principi desinteressadament; les màfies i el tràfic de persones; els polítics i com s’asseguren la jubilació....i amb tot això, tan prometedor, no es va enlloc més que a un happy end forçat.

Hi ha passatges, això sí, que val la pena recordar, com la conversa en la qual Lena parla de com va ser obligada a exercir la prostitució, amb el seu escàs vocabulari, que fa posar la pell de gallina. O el monòleg d’un polític que anticipa l’actual crisi econòmica mundial, i que va ser escrit abans de que aquesta esclatés.

Per la resta, no val la pena l’esforç.

HOMENATGE A ESPRIU

Amb un cert retard em sumo a l'homenatge generalitzat que la bloguesfera literària li ha fet a Salvador Espriu.

Reconec haver-lo llegit molt, tot ell, fa molts anys, i que ha estat un autor que m'ha influït molt com a lectora i com a persona. En un altre país seria el T.S. Eliot nacional; en el nostre, on tenim un poble amb dos castells que no surt en cap guia turística, el tenim oblidat injustament. Potser també tenia "crosta", Espriu? Contra l'oblit, i com a mostra, un botó, un poema seu.

SEMPRE PUC GUARDAR COSES AL TEU ARMARI

Com que sóc endreçat i tinc prou ordre,

en la teva compassió a estones deso

la roba molt gastada del meu sofriment.

Has vist com surt del somni la carrossa,

o sempre llum de tarda a la muntanya,

o un vell record de menta als llavis morts?

Oh, els meus arbres, els meus ulls

parats en oració damunt les cimes

daurades, sense vent! Tot m'era

camí d'ample demà, i només veia

rostres dels ja damnats, però em sentia

segur senyor del temps. Els llibres

m'obrien una inútil saviesa

sense amor, i jo somreia,

cruel príncep, a la festa de la nit.

Escolta, compta ara els passos

d'un orb, el batec feble

del cor que m'he guanyat dintre la fosca.

SABER PERDER

Novel·la de David Trueba, que corria per casa feia temps i que finalment he llegit. Quatre personatges: Sylvia, una adolescent que fa 16 anys i que tindrà un accident que li canviarà la vida; el seu pare Lorenzo, amb qui viu des de la separació, que acaba de cometre un assassinat. L’avi, Leandro, professor de piano que cuida a la seva dona malalta i desenvolupa una obsessió per una prostituta. I finalment, Ariel, un futbolista argentí que arriba a Madrid per jugar i que no aconsegueix conquerir el cor dels aficionats.

Les quatre històries s’entrellacen per formar-ne una de sola. El llibre està ben escrit, els personatges ben tractats i ben dibuixats, incloent-hi els secundaris, i en general en podria recomanar la lectura si no fos que no m’ha agradat a pesar de tot això.

M’ha cansat una mica l’estil de narrar-ho tot, com si fos un guió: sembla que David Trueba vulgui fer cine amb les paraules. I tampoc no m’ha agradat que, al final, el títol resulti premonitori, una mica com si una novel·la d’Agatha Christie es titulés “El asesino es el mayordomo”. Potser no he empatitzat gaire amb els personatges, sobretot amb Lorenzo i Leandro.

Reconec, però, els seus mèrits objectius, i us encoratjo a que opineu per vosaltres mateixos.

RESTAURANT MARISQUERIA ROSALERT

Una casa històrica, situada a la cantonada de Diagonal amb Nàpols, que data del 1947, i una decoració una mica demodé però encara amb encant. La benvinguda és un mostrador nevera ple de peix i marisc, i el restaurant és al fons. És un d’aquells llocs on esperes trobar senyores molt tenyides i molt maquillades i senyors amb panxa; n’hi havia alguns, però també hi havia gent d’uns 30 o 40 anys, en grups i en parelles. Mantenen l’entranyable logo de la catalaneta amb un peix en una mà i una llagosta en l’altra, que recordava d’haver-hi anat fa molts anys, de nena.

El servei també és una mica antic: d’aquells que et donen conversa.

El menjar és bo i sense artificis. El preu és el d’una celebració, però de les que es poden fer cada mes.

El que vàrem menjar: calamars a la romana, magnífics i fets de casa, un veritable luxe. Musclos al vapor, sense trampa ni cartró, molt bons. Pop a la gallega, bo, tot i que n’he menjat de millor. Croquetes de bacallà, francament decebedores. Graellada de peix i marisc: calamarsons excel·lents, cloïsses magnífiques, lluç i rap que feien bona l’afirmació de que el peix, si és bo, com menys condimentat millor. La única pega, les cuques, si son grosses, les bullen abans de passar-les per la planxa. Suposo que és per assegurar que queden cuites, però llavors perden tot el suc i el sabor. Les postres són les que esperes en un restaurant d’aquest tipus: res de sofisticat, els sabors de sempre. Els profiterols són molt recomanables, i també la coca de Llavaneres. Això, amb pa sucat, una ampolla petita d’Extrissim Bach, i dues ampolles d’aigua, va sortir per uns 40€ per persona. La trampa: les aigües valen uns 3€ cadascuna.

Recomanable per al qui vulgui anar a un restaurant dels de sempre, que si ha aguantat és perquè ho fa bé.

JE L’AIMAIS

Novel·la d’Anna Gavalda, breu (157 pàgines), adaptada al cinema però fins on jo sé no estrenada al nostre país.

Un home taciturn, callat, aparentment un disminuït emocional, s’endú a la seva jove, a la que el seu fill i marit, respectivament, ha abandonat, a la seva segona residència al camp, per tractar d’animar-la. Assistim al diàleg entre els dos personatges, i ell li acabarà revelant el secret de la seva vida: una altra dona.

Anna Gavalda parla, altre cop, de sentiments. El personatge de la jove abandonada és previsible però no per això menys real: ira, depressió, ràbia, tristor...el que es pot esperar en una situació així. El veritable protagonista, el que ens depara la sorpresa, és el sogre, que ens revela que ha tingut una vida sentimental (1ª sorpresa), que ha estat intensa (2ª sorpresa) i que l’ha marcat per sempre (3ª sorpresa). Així s’aconsegueix que un personatge aparentment incapacitat per estimar o sentir se’ns faci proper, humà, emotiu i que entenguem la decisió de consolar a la seva jove.

La tesi del llibre és que un pot deixar una relació per coratge i continuar-la per covardia: aquesta tesi és l’exposada pel sogre.

Els sentiments es narren sense artificis, però també sense contencions perquè així els viuen els personatges. Tot plegat fa que sigui un llibre difícil de deixar, però també difícil d’acabar perquè el volem assaborir a poc a poc. La única pega, un final massa abrupte per al meu gust, que necessita un temps per a ser paït.

FINAL DEL JUEGO

Per fer-me perdonar els meus darrers pecats lectors, he llegit de nou Julio Cortázar. Una penitència que es fa molt a gust, he de dir.

Els contes de Cortázar estan escrits en un castellà lleugerament tenyit d’argentí, i ens narren situacions aparentment quotidianes però on l’insòlit és sempre a punt d’aparèixer. L’etiqueta de realisme màgic és fàcil, però no prou completa.

Les paraules insinuen més que acoten, amb precisió d’artista i no de cirurgià. Si Cortázar fos cuiner, sabria fer pastissos sense pesar els ingredients. Els finals també queden apuntats, oberts, insinuats, i la certesa d’allò màgic o impossible ens envaeix progressivament en els segons que segueixen a la lectura de la darrera paraula.

Final de Juego reuneix totes aquestes característiques. Hi ha contes de ressonàncies kafkianes, com Axolotl, o amb final de novel·la negra, com El río o Continuidad de los parques, i la que per a mi és una de les millors històries de Cortàzar, La noche boca arriba.

Aquest autor que ha influït a tota una generació de lectors (i també a algun dramaturg del seu país), sembla haver quedat en l’oblit darrerament. Deixeu-me, doncs, que faci meu l’slogan publicitari que es van empescar els seus editors a Espanya: Cal llegir a Cortázar.

TWILIGHT

Sí, amics. Desprès de mirar amb aires de suficiència als qui llegien els llibres de la saga al metro, desprès de jurar que jo mai no llegiria aquest fulletí adolescent, Nostre Senyor m’ha castigat...hi he caigut de quatre grapes. Porto una setmana que no llegeixo, i gairebé no faig, res mes. Em sento com un inspector de la guia Michelin al que haguessin enxampat a MacDonald’s.

I parlant-ne amb gent de gustos literaris similars, he vist que no sóc la única en haver-hi caigut, cosa que, en contra del tòpic, em consola.

Deixeu que em redimeixi, parlant-ne.

El millor comentari sobre l’èxit d’aquesta saga el vaig trobar llegint la crítica de Lluna Nova a Fotogramas. El crític, del que m’agradaria molt recordar el nom per citar-lo en condicions, venia a dir que el qui desqualifica l’adolescència i els seus problemes titllant-la d’edat del “pavo” és perquè la té massa lluny com per recordar com de malament es pot arribar a passar.

I una mica és això. Anem a pams. Tots tres llibres tenen la mateixa estructura: un preàmbul en el que se’ns anticipa un tros d’acció, dos terços més o menys descriptius-contemplatius, i un terç final d’acció trepidant, més un epíleg. Gairebé sempre, la narradora i protagonista és (Isa)Bella Swan. No us explicaré la trama, més enllà de que va d’un vampir (bo, no xucla humans) i una humana que s’enamoren. Si la voleu buscar, és a Wikipèdia, de forma més o menys fidel segons les versions idiomàtiques.

El primer i el segon volums de la saga, al meu entendre els millors, exploren les pors adolescents, els complexes, els secrets, la intensitat dels sentiments en aquesta edat. En el segon especialment, està excel·lentment descrita la depressió que pateix la protagonista, amb el seu pou fosc que sembla no tenir sortida, les seves tendències autodestructives, els esforços sobrehumans per dissimular, i la manca d’èxit en això darrer, junt amb la impotència dels qui l’envolten. El tercer i el quart, ja més folletinescs (el quart és com l’epíleg de Harry Potter però allargat durant mig llibre), tracten del vell conflicte del vampir (immortalitat i condemnació eterna), i exploren un triangle amorós clàssic: el paio que t’agrada i el que et convé. Tot això en un entorn més d’aventura i fantasia clàssica.

Se’l acusa de cursi: ho ha de ser, en algun moment, però ho trobo justificat, pel tema que tracta, i per l’edat dels protagonistes. Cal dir que la veu de Bella Swan també conté unes saludables dosis d’autoparódia davant la seva mateixa cursileria.

Se’l acusa de estar farcit de tòpics: la noia nova al poble, el triangle abans esmentat, la mare eternament adolescent i la filla responsable, el pare taciturn però de cor noble, el dolent que en realitat no és dolent, les cites a clàssics....i ho està. Probablement per això funciona, per la sàvia combinació d’elements que ens resulten familiars.

Se’l acusa d’estigmatitzar el sexe fora del matrimoni. No m ‘ha semblat que faci apologia de res, sinó que dona una veu coherent als seus personatges: un senyor nascut a principis de segle passat pensaria així mateix, i si a més està capacitat físicament per fer mandonguilles de la seva parella, probablement tingui certes reserves envers el sexe.

Resumint, ho recomano per als qui els agraden les sagues, per als qui els agrada la literatura fantàstica, i per als qui vulguin tornar a l’adolescència per una estona, tot donant gràcies de que sigui una malaltia que es cura amb l’edat.