LA SOMBRA DEL GRANADO

Novel.la de Tariq Alí que narra els dies posteriors a la presa de Granada pels Reis Catòlics, i com aquell món de tolerància i civilització desapareix sota el dret de conquesta i el fonamentalisme religiós. Tot des del punt de vista dels musulmans que es van quedar desprès d'aquesta conquesta, als quals el decret de conversió forçada de deu anys més tard va abocar a l'exili o la ocultació.
Esplèndida novel.la històrica.

THE CASUAL VACANCY

Novel.la de JK Rowling per al públic adult, que no per a adults, no fos cas que la confonguèssim amb literatura erótica.

El membre d'un consell municipal mor inesperadament. Al voltant d'aquesta vacant que cal cobrir es despleguen intrigues polítiques, familiars i descobrim que una plàcida població anglesa no es tan plàcida.
Llibre gens adequat per a fans de la saga Potter, perquè no hi ha fantasia ni màgia ni finals feliços. Potser per la seva llarga experiència desenvolupant personatges adolescents, trobo que aquests estan molt ben dibuixats, però en canvi els adults son força plans. Tal vegada perquè no se'n salva ni un, d'adult. Millor dit, l'únic que se salva és el mort amb el que obrim la novel.la, però potser només se salva per aixó, i perdria tot el seu atractiu si poguéssim entrar dins el seu cap.
En el món real, hi ha paraulotes, violència, pares i mares nefastos...i els nens i els joves en paguen les conseqüències, que a vegades son inevitables. Potser Rowling es volia distanciar conscientment de la saga Potter, però una mica més d'esperança s'hauria agraït.

FIFTY SHADES OF GREY

Ara mateix no ets ningú si no has llegit aquesta saga, o si no l'estàs llegint.
I aquesta és la meva excusa: ho havia de fer, encara que només fos per criticar-la amb propietat.
 La saga té el seu origen en un fan fiction de Crepuscle, que és com dir que hem fet croquetes d'un guisat que se'ns va cremar.
Reuneix tots els defectes de la saga sense cap de les seves virtuts. Copia l'estructura, gairebé la calca, i l'historia d'un paio super atractiu, indecentment ric, i amb un cantó fosc que necessita redempció ja cansa, la veritat, tant en la vida real (serà que m'estic fent gran...) com en literatura.
Confesso que només he llegit el primer llibre, que em va semblar pobríssim de vocabulari, lamentable des del punt de vista literari, i morbós.
Ja vaig parlar de Crepúsculo, i vaig posar de manifest les seves virtuts com a entreteniment intrascendent. Per aquí es per on podem salvar les Fifty Shades, i també per satisfer la curiositat per un fenómen de venda de llibres, que  no literari. També és útil  per dissimular mentre llegeixes pornografia, perquè sempre quedaràs més intel.lectual si la llegeixes que si et mires pel.lícules.

LA CONSOLANTE

Novel.la d'Anna Gavalda. Es una autora que m'agrada força, com proven altres ressenyes d'aquest blog...però he de dir que aquest llibre m'ha avorrit bastant, i que darrerament em sembla una pèrdua de temps irreparable llegir coses avorrides.

Gavalda té un estil lent i descriptiu que va molt bé per parlar de sentiments, però que aquí es torna en contra de la història, i diria que fins i tot del lector. Cal sumar-hi que no hi ha subjectes en la primera part del llibre, cosa que en dificulta la lectura, en el que per a mi és una llengua estrangera.
Un home s'assabenta de la mort de la mare d'un amic seu d'infantesa, espècie d'amor platònic de quan era petit. A partir d'aquesta anècdota Gavalda gira i tomba i remena sobre l'estat depressiu del seu protagonista, cosa que es fa francament tediosa, avorrida i pesada. He "conegut" altres personatges depressius que no son tan plastes, francament....
La segona part, molt més optimista i vitalista, és més agradable de llegir, amb l'aparició de Kate, un personatge alegre i optimista que viu envoltat d'animals....però que personalment m'ha semblat escapat de "La casa de la pradera".

Vaja, que no m'ha agradat (per si en quedaven dubtes) i que li he donat l'oportunitat de llegir-lo fins al final perquè la Gavalda sempre deixa bon gust de boca, cosa que aquí no m'ha passat. 

LA JOYA DE LA CORONA

Novel.la de Paul Scott que inicia el seu Quartet del Raj, i que va ser objecte d'una adaptació televisiva de Granada Television als anys 80.
El Macguffin de la història és  triangle amorós que s'estableix entre Hari Kumar, un indi educat a l'anglesa i per tant situat entre dos móns cap dels quals és seu del tot; Daphne Manners, anglesa soltera i sense familiars directes, que rebutja el racisme dels seus conciutadans; i Ronald Merrick, sergent de policia anglès destinat a l'ïndia, entestat a mantenir l'statu quo colonial.
Aquesta història d'amor impossible amb tragèdia inclosa serveix a l'autor per a fer un excel.lent retrat de l'India del final del domini britànic, quan les coses començaven a canviar però potser no tant.
Recomanable com a novel.la a seques, i per entendre un temps i un lloc prou interessants. 

CARPE JUGULUM

En aquesta novel.la de Terry Pratchett, uns vampirs modernitzats, sota el lema “Carpe Jugulum”, amenacen la pau al regne de Lancre. Les bruixes s’hi hauran d’enfrontar. Es tracta d’un dels llibres on apareixen Gytha Ogg i Esmerelda Weatherwax, les bruixes de Lancre, que ho són, més que per cap poder especial, per ser dues dones grans que coneixen molt bé la naturalesa humana.

Recomanable per als aficionats a la literatura de vampirs: n’és una bona sàtira.

In Ghat they believe in vampire watermelons, although folklore is silent about what they believe about vampire watermelons. Possibly they suck back.

The smug mask of virtue triumphant could be almost as horrible as the face of wickedness revealed.

"It's not as simple as that. It's not a black-and-white issue. There are so many shades of gray."
"There's no grays, only white that's got grubby. I'm surprised you don't know that. And sin, young man, is when you treat people as things. Including yourself. That's what sin is."
"It's a lot more complicated than that-"
"No. It ain't. When people say things are more complicated than that, they means they're getting worried that they won't like the truth. People as things, that's where it starts."
"Oh, I'm sure there are worse crimes-"
"But they starts with thinking about people as things…"

THE MARRIAGE BUREAU FOR RICH PEOPLE

Amb un aire de pel·lícula de Bollywood amb tocs de Jane Austen, la primera novel.la de Farahad Zama ens explica la historia del Sr. Ali, que, un cop retirat, decideix obrir una agència matrimonial a la ciutat del sud de la Índia on viu. Els clients venen i van, i ens permeten conèixer les tradicions matrimonials d’aquest país, els seus colors, sabors i aromes. Com a subtrames, el fill “revolucionari” del Sr.Ali i els problemes de l’Aruna, l’ajudant que contracta.

No és un llibre que et canviï la vida, però és distret, es llegeix bé, et fa conèixer maneres de viure diferents a les teves i, en definitiva, està ben escrit, que no és poc.

LA MASCARA MAYA

 

Llibre de Juan Martorell. Una arqueòloga francesa, col·laboradora d’un programa de divulgació sobre arqueologia,  es reclamada per investigar unes restes de cultura maia molt ben conservades. Tot sembla apuntar a un dels tresors mítics d’aquesta civilització: la màscara de jade, que segons es diu conté el coneixement dels déus.

La narració alterna entre les investigacions dels arqueòlegs, en l’actualitat, i el temps dels maies, en passat. Està prou ben documentada, com sol passar en aquests tipus de llibres, fins i tot amb un excés de dades, com també sol passar.

En resum, un llibre per aprendre alguna cosa sobre els maies, i distreure’ns  sense més. 

FALLING MAN

Novel·la de Don DeLillo sobre els efectes de l’11-S.

Seguim en ella a un supervivent dels atacs a les torres bessones, des de la magnífica obertura, al World Trade Center i en mig del caos provocat per la caiguda de les torres.

El protagonista, ferit, es trasllada a casa de la seva ex-dona i el seu fill, i sembla que la convivència es podria reanudar desprès de la seva convalescència. Però no interessa aquesta part de la trama, i De Lillo no la desenvolupa gaire. Veiem escenes no sempre connectades entre sí de Keith, el protagonista, i la seva relació amb una altra supervivent; de la seva dona Lianne i el grup de malalts d’Alzeimer als que fa teràpia; de la mare de Lianne i el seu company, el qual possiblement va tenir relacions perilloses amb la banda Baader-Meinhoff; de les partides de póker de Keith; d’un artista de perfomances que es penja de diversos llocs de Nova Iork en la mateixa postura que la foto de l’home caient de la torre; del trauma en els fills...

No ens porta cap enlloc concret, perquè la trama no és un riu sinó un oceà. Però un oceà on les paraules es transformen en olor, tacte, soroll, sentiments i sensacions. I l’oceà acaba amb un final magnífic que ens retorna a les primeres pàgines de la novel·la.

No és una lectura fàcil, però és literatura de la bona.

WYRD SISTERS

Parodia de Hamlet, basada en el poder de la paraula per a manipular les masses. Les bruixes de Lancre custodien al príncep hereu, i el donen a una familia d’actors ambulants. Contra tot pronòstic, esdevindrà un actor vocacional que no vol fer-se càrrec de tron, i aquest  passa al bufó de la cort.

És un dels llibres de les bruixes de Lancre: la despòtica matriarca Nanny Ogg, la sàvia Granny Weatherwax, i la jove Margrat, a la que li agrada la parafernàlia d’espelmes, quincalla amb poder ocults, i els aquelarres, per a desesperació de les dues més grans.

Veiem  com el poder utilitza l’art per a les seves finalitats: l’usurpador encarrega una obra teatral que el retrati com a monarca bondadós.

Veiem com aixó de la sang blava està sobrevalorat, o com deien els romans “mater semper certa est”, però el pare ja seria tot un altre tema.

Les habituals cites:

"There must be a hundred silver dollars in here," moaned Boggis, waving a purse. "I mean, that's not my league. That's not my class. I can't handle that sort of money. You've got to be in the Guild of Lawyers or something to steal that much."

Un membre del gremi de lladres, tenint escrúpols.

"I'd like to know if I could compare you to a summer's day. Because -- well, June 12th was quite nice, and..."

El bufó, intentant fer la cort a Margrat.

LA CASA DEL PROPÒSIT ESPECIAL

John Boyne, l’autor del Nen del Pijama a Ratlles, ha escrit aquest llibre que novela la fi dels Romanov, i també la fi del segle XX.

Georgi Danilovich Yachmenev, habitant d’un miserable poblet rus, s’interposa entre una bala i el Gran Duc Nicolau Nicolaievitx. Tot i que ho fa per amistat, per evitar que l’amic que ha disparat sigui castigat, és tractat com un heroi i traslladat al palau del tsar, per tenir cura del tsarèvitx Alexei. Però això, i tot el que va seguir, ens ho explica des d’un hospital de Londres on la seva dona s’està morint. Hi ha un secret, això ho sabem des del principi, i, tot i que la principal feblesa del llibre és que de seguida l’endevinem (una mena de “vés que aquesta no sigui aquella”), Boyne ens manté en tensió i ens fa seguir passant pàgines. La fi dels Romanov és altament novelable (Rasputin, l’abdicació, l’assassinat de la família, els luxes de la cort en contrast amb la pobresa del poble, l’hemofília d’Alexei...) i Boyne no decep, fent un novelot romàntic a estones, ben documentat però amb les lògiques llicències, i que ens fa passar una magnífica estona. Molt ben imaginades les descripcions de la vida domèstica dels Romanov, i molt ben explotada la part sinistra de Rasputin. I també ens fa molt viu al personatge del narrador, tant, que desitjaríem que hagués estat real, i que la història que ens explica també ho hagués estat.

Recomanable per a tots els públics. 

SOURCERY

Ja sabem que el vuité fill d’un vuité fill serà mag, però, que passa quan el vuité fill del vuité fill del vuité fill neix? Doncs que es un “Sourcerer”, un mag extraordinàriament poderós. Si el seu pare, ressentit per haver estat expulsat de la Universitat de Mags, s’introdueix en el seu bastó de comandament i domina al seu fill perquè aquest domini el món, Pratchett està servit.

En aquest cas, és un dels llibres de Rincewind, que tot i no ser un dels meus favorits, en aquest cas m’ha agradat. També hi surt el seu Equipatge, la filla de Cohen el Bárbar, un aprenent de guerrer per correspondència, la Mort, i la resta dels seus companys (Pesta, Guerra i Fam) que agafen una turca considerable i per això s’obliden de l’Apocalipsi; així com  la resta de fauna pratchettiana.

Com sempre, divertit, amb riure i somriures a dojo.

En aquest cas, les cites son dues. La primera, una de les més famoses de Pratchett, amb la qual estic plenament d’acord

"I meant," said Iplsore bitterly, "what is there in this world that makes living worthwhile?" Death thought about it. "CATS," he said eventually, "CATS ARE NICE."

I l’altra, sobre la sanitat de les aigües d’Ankh-Morpork:

 Of course, Ankh-Morpork's citizens had always claimed that the river water was incredibly pure. Any water that had passed through so many kidneys, they reasoned, had to be very pure indeed.

LES HORES DETINGUDES

Ramon Solsona novel·la l’absència, a través de la historia d’un vidu, narrant la mort de la seva dona,, en un accident absurd mentre visitaven les ruïnes d’Ostia Antica. 

Si bé no és cap obra novedosa pel que ens explica, i l’anècdota no donaria gaire de si,  l’estructura, amb flaixbacs i flashforwards, i el fet de donar veu a les persones que l’han sobreviscuda, que són el marit, el pare i les filles la fan interessant. Conté moments molt poètics, tristos en la seva majoria però també alegres, i una magnífica descripció dels sentiments dels personatges.

Amb un punt de partida, doncs, mínim, i sense focs d’artifici ni girs de guió ni trampes de cap classe, Solsona ens regala una peça literària que es basa exclusivament en el llenguatge i, per tant, que diu molt de la seva habilitat com a narrador. 

MOAB IS MY WASHPOT

Altament recomanable i divertidissima autobiografia dels primers 20 anys de vida de Stephen Fry. La seva infantesa de germà mitjà, el col·legi intern, el caràcter anglès, el descobriment de la homosexualitat, les seves fílies i fòbies, la família, els amics, els mestres....Fry aprofita per fer justícia, sobretot amb ell mateix. Se’ns revela com una persona verborreica i amb gran facilitat d’expressió, i un seductor nat, a pesar d’una certa pedanteria.

L’autor s’autoflagel.la de forma humorística, i si reparteix llenya a mals professors, a fans de l’esport, i a qui li ve de gust, també en reserva una bona dosi per a si mateix. Aquest fet el redimeix i el fa humà, perquè Fry va fer unes quantes imbecilitats, de jove, però no pretén justificar-se en cap moment, ni ens dóna la impressió d’estar encantat d’haver-se conegut (ans al contrari), com succeeix en tantes autobiografies que són automassatges. Igualment, canvia alguns noms, de gent que considera innocent o massa culpable com per aparèixer retratada.

M’ha agradat molt, i és altament recomanable, com a biografia d’un dels grans actors anglesos, i com a obra literària de no ficció en si.

PEDRA DE TARTERA

Aquest llibre em va fascinar quan el vaig llegir: que un univers tan similar al que m’explicava la meva àvia, oriünda d’un poblet de la Segarra, pogués ser material literari de primera, i fins i tot tenir moments èpics, em va seduir com a lectora.

Ara, arran de l’adaptació teatral que se’n fa al TNC, he considerat oportú rellegir-lo.

Pedra de Tartera narra la vida de Conxa, una dona pallaresa que, per causa de la pobresa de la seva família, es veu obligada a anar a viure amb uns oncles que no tenen fills. Conxa es casa, té fills, té cura d’ells, de la casa i de les terres, es queda vídua durant la guerra incivil, i, finalment, en un moviment migratori que els de Lleida coneixen bé (l’època de les porteries, en diuen) va a parar a una porteria de Barcelona amb el fill i la jove.

Aquesta vida tan insignificant, en aparença, és la vida d’un munt de dones de la seva generació. Escrita amb paraules del Pallars, ens transporta a un temps on tot era molt més senzill, potser perquè no hi havia gaires possibilitats d’elecció, i on simplement, pel fet de ser dona, et tocava viure per als altres. Un tipus de vida molt plena si és lliurement escollit, però força castrador si és per obligació pura i dura. Quantes Conxes resignades han passat sense un mot de queixa per la vida!

No obstant això, l’autora no retrata misèries, sinó  un món perdut, amb totes les seves tradicions i rituals. Com a símbol tristíssim en queda la casa del poble, tancada, i tantes cases de poble que cauen a trossos perquè ningú les habita.

Lectura altament recomanable, doncs, per fer literatura de la quotidianitat, com només els mestres saben fer.  

EQUAL RITES

Novel.la de Terry Pratchett, la tercera de la saga Discworld. Al meu humil entendre, molt millor que les dues primeres, potser perquè aquí apareixen les bruixes de Lancre, o millor dit, Granny Weatherwax, i en les anteriors se centrava molt en Rincewind, un personatge que no és dels meus preferits.

El títol juga amb l’homofonia entre “Equal rites” i “Equal Rights” (Ritus iguals i drets iguals, respectivament), per narrar la història d’una “maga”. En efecte, el mag Drum Billet vol deixar els seus poders en herència al vuitè fill d’un vuitè fill,però amb tot el trasbals de morir-se no té temps de comprovar el sexe del seu hereu.

La noia intentarà comprendre els seus poders, amb l’ajut de Granny Weatherwax, i també intentarà estudiar a la Universitat Invisible, fins llavors permesa només als estudiants de sexe masculí.

Tot i que la història ja s’ha explicat unes quantes vegades, l’humor i el coneixement de la naturalesa humana que caracteritzen a aquest autor la fan molt divertida, i al meu entendre, si algú vol llegir la saga en ordre cronològic, aquest és un millor començament que  The Colour of Magic.

En comptes de les cites habituals, us deixo un enllaç on Pratchett parla de qüestions de gènere i fantasia, per explicar aquest llibre.

http://www.ansible.co.uk/misc/tpspeech.html

LAST NIGHT IN TWISTED RIVED

Tornar a llegir alguna cosa de John Irving és com tornar a quedar amb un amic al que fa temps que no veus i amb el que t’ho havies passat molt bé. Fins i tot diria que és com quedar amb un amor d’adolescència, si no fos que els amors d’adolescència toleren molt malament el pas del temps.

Primer de tot, l’argument: Un pare i un fill han de passar la vida fugint, perseguits per un individu violent i obstinat que es vol venjar d’una mort que, en realitat, ha estat accidental.

Això amanit amb les obsessions irvinguianes: la mort, especialment violenta i accidental; les ferides que deixa als supervivents; el sexe “estrany”; la paternitat en solitari; el fet d’escriure; la metaliteratura; la natura salvatge; la construcció de la  identitat...

Les seves novel·les tenen sempre un missatge optimista, i aquesta no és cap excepció: els dos personatges principals, en aquesta mena d’ encreuament entre una road movie i “crónica de una muerte anunciada”, canvien de ciutat diverses vegades, de feina, i  de parella, i coneixen gent molt diversa. Els secundaris estan molt ben dibuixats, però la pega del llibre és que no saps si aquella persona serà important en la trama, si es quedaran gaire temps allà...potser cal llegir el llibre sense més, i no voler arribar enlloc, com passa amb la vida mateixa, on cada persona és important perquè ens ajuda a configurar-nos a nosaltres mateixos.

A destacar dos personatges: Ketchum, una mena d’àngel de la guarda que no se sap perdonar a si mateix, i el seu gos, un animal ferit, ple de cicatrius i vell, però un supervivent nat, imatge de la majoria de protagonistes irvinguians.

Cal dir que sóc molt fan d’aquest autor, però per això mateix em sap greu que a vegades sigui tan irregular, i escrigui coses tan rodones com “A widow for one year” (traduïda com “una dona díficil”) al costat d’altres manifestament millorables (retallables) com “Until I find you”. 

Last Night in Twisted River potser té, mentre l’estem llegint, una certa manca de tisores, però quan l’acabem veiem que és rodona i perfecta, amb un final que, com un bombó, se’ns fon a la boca i ens omple d’un persistent aroma dolç i amarg alhora.

CACAO

Novel·la de Michelle Kahn. Baiona, 1761. El Consell de la Ciutat publica una ordenança que obliga als jueus de la zona a cessar les seves activitats comercials. Però David Àlvarez i  la seva néta Luna, xocolaters, no s’hi resignen, i cerquen al llarg de la història familiar fins a trobar-hi l’introductor del cacau a Europa, per tal de revocar aquesta decisió.

Estem, doncs, davant d’una novel·la històrica. Exhaustivament documentada, i del tipus on l’autora ha de lluïr en cada paràgraf tot el que ha après sobre els costums dels jueus, la manera de vestir de l’època, la manera de menjar, ...També, encara que no sé si imputar-ho a la traducció o a l’autora, el llenguatge és igualment forçat, amb estructures del tipus “dióse la vuelta, y hallóse frente a Fulanito”, que a estones eren cursis (sense perdre un cert encant, però) i a estones em recordaven als dictats de la meva infantesa. L’estructura és una mica liada, però no tant pels personatges i els noms similars, cosa comuna en aquest tipus de llibres, com per les anades endavant i endarrere, i pels diversos punts de vista que conviuen amb un sol narrador.

Es tracta d’un llibre distret, que explora una època i un lloc poc explotats en aquest tipus de literatura, i que us farà venir, això sí, moltes ganes de prendre una tassa de xocolata.

La meva recomanació, que el llegiu amb una manteta, al sofà, en una tarda freda de diumenge, amb una tassa d’aquest cacau:

 http://www.azacan.org/index.php?page=shop.product_details&flypage=flypage.tpl&product_id=76&category_id=12&option=com_virtuemart&Itemid=20&vmcchk=1&Itemid=20

El podeu trobar a botigues Intermón, a alguns Bonpreu i a Alcampo. És més car que els seus competidors Valor o Las Comas, però conté gairebé exclusivament cacau. La proporció de l’èxit és la següent: Una cullerada sopera de cacau, una de cafè de Maizena, i sucre al gust, per cada tassa de líquid (llet, aigua o llet rebaixada amb aigua). I si teniu un dia de “baixón”, podreu córrer una marató.

 

LA BICICLETA ESTÀTICA

Sergi Pàmies treu un nou llibre, per a delit dels seus fans, entre els quals em compto. I en sóc tan fan, que fins i tot segueixo les seves recomanacions literàries, i hi comparteixo el gust per John Irving.

Com sempre, publica un volum ple de joies on l’únic defecte és la seva curta durada (141 pag). Pàmies no fa llagosta al forn, ni terrina de foie: Pàmies fa truites a la francesa. Un plat sense pretensions, aparentment senzill, però que requereix una gran mestria: triar els ous, batre’ls amb el punt just de sal, ni massa ni massa poc, posar dues gotes d’oli d’oliva suau, esperar a que estigui a punt de fumejar, quallar-la, doblegar-la i servir-la sense que quedi desmanegada, i en el punt just de cocció. Desprès es menja amb molta facilitat, tanta que voldríem tornar a assaborir la textura, el color, el gust....la mateixa facilitat amb que es llegeix l’estil depuradíssim, precís i summament evocador de Pàmies.

Com a  novetat, per a aquests contes ha utilitzat material autobiogràfic: el que no sabem és on acaba i on comença aquest material. Però, per començar, ser fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, que va viure força anys en la clandestinitat, ja és suficient material literari. La gràcia de Pàmies és que converteix altres anècdotes menys transcendents en material de primera, com en l’autèntic bombó estrella de la capsa, el conte “El que no hem menjat”.

No us el podeu perdre: recomaneu-lo, regaleu-lo, i sobretot, gaudiu-ne. 

LORDS AND LADIES

Les bruixes de Lancre s’enfronten als elfs, que no tenen res a veure a com els pintava Tolkien. Coneixeu aquella teoria que diu que els va fer tan perfectes, meravellosos i superiors, per il.lustrar les seves simpaties pro-nazis? Doncs va una mica per aquí. Si alguna cosa li fa por de debò a Pratchett és la perfecció, inhumana per definició.  

Hi ha força intervencions de Nanny Ogg, amb la seva proberbial mala llet i coneixement humà; de Margrat Garlick, que trobarà el seu lloc al món, i de Granny Weatherwax,  de la qual se’ns explica un amor de joventut.

És una de les que m’ha agradat força, perquè la trama principal  et manté en tensió com ho fa un bon llibre d’aventures, i les subtrames que s’hi entrecreuen aporten els tocs d’humor tan típics de l’autor.   

Les cites ja habituals:

Nanny Ogg looked under her bed in case there was a man there. Well, you never knew your luck.

Mustrum Ridcully did a lot for rare species. For one thing, he kept them rare.