dimecres, 10 de febrer del 2010

FINAL DEL JUEGO


Per fer-me perdonar els meus darrers pecats lectors, he llegit de nou Julio Cortázar. Una penitència que es fa molt a gust, he de dir.

Els contes de Cortázar estan escrits en un castellà lleugerament tenyit d’argentí, i ens narren situacions aparentment quotidianes però on l’insòlit és sempre a punt d’aparèixer. L’etiqueta de realisme màgic és fàcil, però no prou completa.

Les paraules insinuen més que acoten, amb precisió d’artista i no de cirurgià. Si Cortázar fos cuiner, sabria fer pastissos sense pesar els ingredients. Els finals també queden apuntats, oberts, insinuats, i la certesa d’allò màgic o impossible ens envaeix progressivament en els segons que segueixen a la lectura de la darrera paraula.

Final de Juego reuneix totes aquestes característiques. Hi ha contes de ressonàncies kafkianes, com Axolotl, o amb final de novel·la negra, com El río o Continuidad de los parques, i la que per a mi és una de les millors històries de Cortàzar, La noche boca arriba.

Aquest autor que ha influït a tota una generació de lectors (i també a algun dramaturg del seu país), sembla haver quedat en l’oblit darrerament. Deixeu-me, doncs, que faci meu l’slogan publicitari que es van empescar els seus editors a Espanya: Cal llegir a Cortázar.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.