dimecres, 27 de gener del 2010

TWILIGHT


Sí, amics. Desprès de mirar amb aires de suficiència als qui llegien els llibres de la saga al metro, desprès de jurar que jo mai no llegiria aquest fulletí adolescent, Nostre Senyor m’ha castigat...hi he caigut de quatre grapes. Porto una setmana que no llegeixo, i gairebé no faig, res mes. Em sento com un inspector de la guia Michelin al que haguessin enxampat a MacDonald’s.

I parlant-ne amb gent de gustos literaris similars, he vist que no sóc la única en haver-hi caigut, cosa que, en contra del tòpic, em consola.

Deixeu que em redimeixi, parlant-ne.

El millor comentari sobre l’èxit d’aquesta saga el vaig trobar llegint la crítica de Lluna Nova a Fotogramas. El crític, del que m’agradaria molt recordar el nom per citar-lo en condicions, venia a dir que el qui desqualifica l’adolescència i els seus problemes titllant-la d’edat del “pavo” és perquè la té massa lluny com per recordar com de malament es pot arribar a passar.

I una mica és això. Anem a pams. Tots tres llibres tenen la mateixa estructura: un preàmbul en el que se’ns anticipa un tros d’acció, dos terços més o menys descriptius-contemplatius, i un terç final d’acció trepidant, més un epíleg. Gairebé sempre, la narradora i protagonista és (Isa)Bella Swan. No us explicaré la trama, més enllà de que va d’un vampir (bo, no xucla humans) i una humana que s’enamoren. Si la voleu buscar, és a Wikipèdia, de forma més o menys fidel segons les versions idiomàtiques.

El primer i el segon volums de la saga, al meu entendre els millors, exploren les pors adolescents, els complexes, els secrets, la intensitat dels sentiments en aquesta edat. En el segon especialment, està excel·lentment descrita la depressió que pateix la protagonista, amb el seu pou fosc que sembla no tenir sortida, les seves tendències autodestructives, els esforços sobrehumans per dissimular, i la manca d’èxit en això darrer, junt amb la impotència dels qui l’envolten. El tercer i el quart, ja més folletinescs (el quart és com l’epíleg de Harry Potter però allargat durant mig llibre), tracten del vell conflicte del vampir (immortalitat i condemnació eterna), i exploren un triangle amorós clàssic: el paio que t’agrada i el que et convé. Tot això en un entorn més d’aventura i fantasia clàssica.

Se’l acusa de cursi: ho ha de ser, en algun moment, però ho trobo justificat, pel tema que tracta, i per l’edat dels protagonistes. Cal dir que la veu de Bella Swan també conté unes saludables dosis d’autoparódia davant la seva mateixa cursileria.

Se’l acusa de estar farcit de tòpics: la noia nova al poble, el triangle abans esmentat, la mare eternament adolescent i la filla responsable, el pare taciturn però de cor noble, el dolent que en realitat no és dolent, les cites a clàssics....i ho està. Probablement per això funciona, per la sàvia combinació d’elements que ens resulten familiars.

Se’l acusa d’estigmatitzar el sexe fora del matrimoni. No m ‘ha semblat que faci apologia de res, sinó que dona una veu coherent als seus personatges: un senyor nascut a principis de segle passat pensaria així mateix, i si a més està capacitat físicament per fer mandonguilles de la seva parella, probablement tingui certes reserves envers el sexe.

Resumint, ho recomano per als qui els agraden les sagues, per als qui els agrada la literatura fantàstica, i per als qui vulguin tornar a l’adolescència per una estona, tot donant gràcies de que sigui una malaltia que es cura amb l’edat.

dilluns, 18 de gener del 2010

CHAGRIN D'ÉCOLE


Mal d’escola és el darrer assaig de Daniel Pennac. Un llibre sobre l’escola, sobre els mals alumnes, els mals mestres, els bons mestres, i l’obstinació d’aquests per rescatar els mals alumnes, un per un.

Daniel Pennac va ser un pèssim alumne, d’aquells que fan exclamar als mals professors “No et treuràs mai el títol, mai!”. Però va trobar, en un internat al qual els pares el van enviar com a últim recurs, els professors que el van salvar i el van ajudar a ser el que és ara: mestre, escriptor, i intel.lectual.

La pega principal del llibre és que se centra molt en l’escola francesa, l’école de la République, que és el que coneix l’autor, i algunes reflexions no són extrapolables. No obstant, es tracta d’un llibre que parla d’educació sense xifres ni estadístiques (Estadísticament tot s’explica, personalment tot es complica, ens diu el subtítol del primer capítol), però recollint observacions, desmuntant tòpics i examinant els diversos punts de vista d’alumnes i professors. Reivindicant certes activitats ara menyspreades, per la modernitat, com els dictats o la memorització; parlant dels bons alumnes que ho son perquè l’escola és una via d’escapament en les seves vides (de la malaltia, dels conflictes familiars...); del menyspreu que desperten en els alumnes els mals professors, els que no tenen vocació; de com el mal alumne ve embolcallat per capes i capes de frustració, malestar, por....; de la feina callada dels bons professors, a pesar de les tendències “suïcides” del mal alumne, per desmuntar tot això.

Reflexions interessants, a l’estil Pennac: encertades, digeribles, serioses sense amargor i amb un punt d’humor sovint.

Il existe cinq sortes d’enfants sur notre planète, aujourd’hui: l’enfant client chez nous, l’enfant producteur sus d’autres cieux, ailleurs l’enfant soldat, l’enfant prostitué, et sur les panneaux incurvés du métro, l’enfant mourant dont l’image, périodiquement, penche sur notre lassitude le regard de la faim et de l’abandon.

Ce sont des enfants, tous les cinq.

Instrumentalisés, tous les cinq"

I la recepta de Daniel Pennac per fer riure a Déu: explicar-li els teus plans.


dimecres, 13 de gener del 2010

LA DONA JUSTA


L’escriptor Sándor Marai, hongarès, és mitjanament conegut per aquesta novel·la, i per “El último encuentro”, que vaig llegir fa anys i em va agradar.

La dona justa, en el sentit d’adequada, ens narra un triangle amorós, des de la perspectiva dels seus tres integrants: la dona, el marit i l’amant. Assistim, doncs, a tres monòlegs, el primer a càrrec de la dona oficial, una senyora tirant a convencional però decebuda pel seu matrimoni; el marit, amb una pèssima educació sentimental que gairebé l’incapacita per estimar; i l’amant, una dona d’orígens humils.

Les tres versions de la mateixa història fan que la captem en tots els seus matisos, i de matisos en sap molt Marai. Les paraules se segueixen amb una exactitud de rellotge suís, i els sentiments, per definició ambigus i barrejats, es descriuen amb les paraules exactes i necessàries. Els personatges no ens amaguen res, en el seu monòleg, i les seves descripcions, narracions i reflexions no son en cap moment cursis, tot i que el llibre parli, en gran part, d’amor.

El teló de fons és la caiguda d’un món, l’Hongria d’entreguerres, irremissiblement perduda durant la Segona Guerra Mundial, en posar-se al costat dels que van resultar vençuts.

Podrien ser perfectament tres novel·les, però els tres relats, junts, constitueixen una narració rodona, per ser assaborida lentament i per tornar enrera de les frases tan ben escrites i construïdes. Si subratlleu els llibres, aquest us ho demanarà sovint. Si no, aixecareu la vista sovint per pensar en el que diuen els personatges.

divendres, 8 de gener del 2010

SENYORIA


Desprès d’haver deixat aquest llibre, i de comprovar a través dels comentaris de la persona a qui li havia deixat (i que me’l va tornar, un detall que no sempre tenen les persones a les que es deixen llibres) que no en recordava res, vaig decidir rellegir-lo.

Recordava, això sí que m’havia agradat moltíssim, i m’ha tornat a agradar moltíssim.

Senyoria és la història de Rafael Massó, regent civil de l’Audiència de Barcelona (una mena de Magistrat), i de la seva caiguda. El protagonista, al punt del canvi de segle de 1799, lluita perquè no surti a la llum l’homicidi involuntari de la seva amant, a costa de cometre injustícies, de suportar humiliacions o de cedir a xantatges. La novel·la també retrata la societat civil barcelonina de l’època, una època cruel i amb un poder absolut i implacable. El seu lumpen, la seva societat benestant, la menestralia i els que intenten pujar o acaben baixant, hi apareixen, configurant una trama de fons força interessant.

Els personatges també son interessants, per ells mateixos, i com a part d’aquest retrat d’una época: el mateix Rafael, la seva dona Marianna, el poeta Perramon, l’amant de don Rafael...

L’estil és àgil, i diverses trames s’hi desenvolupen alhora per acabar confluint en el final (no en va Jaume Cabré és també guionista); el narrador també s’empelta dels personatges, i de sobte comencem a sentir els seus pensaments, una manera de narrar molt viva i que desperta l’empatia del lector.

Resumint, literatura de la bona, i a més és entretinguda, divertida i fàcil de llegir