Aquest restaurant situat al Passatge de la Concepció (entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, a l’alçada de Rosselló més o menys) és la segona marca de Fermí Puig, xef del Drolma.
La proposta gastronòmica és de cuina tradicional, sense artificis ni creació, i amb el producte com a puntal gairebé únic. Per això no hi ha menú degustació, perquè no estem en un restaurant gastronòmic. La decoració és moderna i un pèl fosca, el servei correcte sense estridències negatives ni positives, i el menjar bo, en general.
Vam tastar una sopa de tomàquet i alfàbrega, boníssima; l’arròs mariner a la gandula, un pèl fort de gust però amb el marisc fresquíssim i en el punt de cocció; els fideus a la cassola, força bons també, i els canelons, amb el farcit molt bo però que resultaven pastosos per mor de la beixamel (quina mania amb fer aquestes beixamels per aixecar parets!) i de la pasta massa cuita.
De segon, rap al forn amb patates, molt bo el rap però les patates un pèl desgustades; mandonguilles amb pèsols, molt pebrades i amb massa gust de carn de porc pel meu gust; i lluerna a l’all cremat, aquest sí, un plat que gairebé feia plorar.
Ho vam acompanyar de copa de vi (tres) Chardonnay de Jean Leon, i dues aigües. De postres, mantecado amb ametlles garrapinyades, que ja sabem que no ha de ser com un gelat de vainilla però que s’agrairia tingués una mica de gust de vainilla, d’ou....i uns bunyols de xocolata molt bons, on la xocolata semblava injectada dins el bunyol que esclata quan el masteguem i ens omple la boca de cacau del bo. Només un dels quatre comensals va fer cafè, acompanyat d’una orelleta gentilesa de la casa.
Llavors va arribar la dolorosa, que rondava els 80 per cap. I aquí està, per mi, la principal pega d’aquest restaurant. Per aquest preu, hauries de plorar d’emoció davant de tots els plats, i hauries de tenir una epifania similar al crític gastronòmic de Ratatouille, per donar un referent fàcil. Doncs no. Surts amb la sensació de que has pagat un munt de diners per uns plats que fa la teva mare de manera magistral (més magistral que al Petit Comité, en alguns casos) i que fins i tot a tu no et queden malament del tot. I uns plats que has menjat en alguna fonda de poble, com les que recomana el company del blog Esmorzars de Forquilla, igual de ben fets i a un preu molt més raonable. Exemple que em va semblar el “colmo”: un plat de patata i mongeta tendra amb pernil ibèric val 15 €! Crec que ja està tot dit.
No he tastat un Jean Leon. Val la pena o està realment sobrevalorat com algun cop he sentit?
ResponEliminaHome, jo no sóc gens "marquista", ni amb els vins ni amb res. Aquest, concretament, era bo, matisat, afruitat i ni especialment dolç ni especialment sec. Solen ser uns vins de prestigi merescut, però a vegades trobes vins no tan reconeguts, a millor preu i qualitat similar. O veritables barbaritats, com L'Ermita o el Pingus, que per molt bons que siguin han de fer molt mal a l'hora de pagar-los.
ResponEliminaPer a mi, la paraula màgica va ser "chardonnay": acostumo a guiar-me per les varietats que m'agraden, i per exemple un chardonnay molt bo és el de Raimat.