FEET OF CLAY

La dinovena novel·la de la saga Discworld de Terry Pratchett. És recomanable haver llegit alguna novel·la anterior on hi surtin els personatges de la Guàrdia d’Ankh-Morpork, per poder gaudir del super heroic Comandant Vimes; de l’innocentíssim i eficacíssim sargent Carrot, i del desastrós Agent Nobbs. Lord Vetinari, el governant de la ciutat, també hi apareix, com a víctima d’un misteriós i lent enverinament. Junt amb uns misteriosos assassinats que semblen comesos per un golem, aquestes dues línies argumentals fan que sigui més una paròdia de novel·la policíaca que una novel·la fantàstica. O potser ja m’he acostumat al grau de frikisme de Pratchett.

Com sempre, hi ha moments en que riureu en veu alta, moments en que somriureu, i algun moment en que us farà pensar, com amb les reflexions que es fa un golem sobre la llibertat.

Us deixo un parell de cites:

“And, while it was regarded as pretty good evidence of criminality to be living in a slum, for some reason owning a whole street of them merely got you invited to the very best social occasions.”

“You never ever volunteered. Not even if a sergant stood there and said, "We need someone to drink alcohol, bottles of, and make love, passionate, to women, for the use of." There wasalways a snag. If a choir of angels asked for volunteers for Paradise to step forward, Nobby knew enough to take one smart pace to the rear.”

RESTAURANTS XINESOS

No he pogut evitar il·lustrar aquest post amb la imatge d’un conegut restaurant, que sembla que es troba per terres de França. Res a veure, però, amb els que proposo, on et donen bé...de menjar.

Mei Hua, C/ Sant Elies a tocar de Balmes. La decoració no és gaire carregada, la cuina és més treballada que en els restaurants xinesos “del montón”, i hi ofereixen especialitats més selectes. Això fa que el preu acabi sent una mica més car que els seus col·legues ultra barats, però no és un restaurant car si ens atenim a la relació qualitat-preu.

Recomanable el Ku Bak de llagostins, un plat d’arròs en que el cambrer porta per separat l’arròs i la salsa, els barreja davant del comensal, i el resultat és un arròs deliciós i al punt just de cocció.

Pato Pekín, C/ Marina 16 (Port Olímpic). La decoració també és moderada, però us cridaran l’atenció unes garlandes i uns arcs de flor artificial. Si comencen a entrar xinesos guarnits amb les seves millors gales, no se us acudeixi marxar. Assistireu a un casament xinès i el vostre àpat serà, a més, una experiència sociològica. En qualsevol cas, és un dels restaurants on els mateixos xinesos van a menjar, cosa que sempre és garantia. Tenen una carta amb especialitats xineses gens adulterades, per a esperits aventurers, i també tenen un “Menú pato lacado” on aquesta au emula al porc, per allò de que se’n aprofita tot. Primer us el filetejaran, desprès us faran les restes amb verdures o salsa agredolça, i finalment us serviran una sopa feta amb la carcassa. Preu prudent, també més car que un xinès a l’ús.

Restaurante Río Dragón, C/ Oblit 3, a prop de Plaça Maragall. La família que regenta aquest restaurant fa molts anys que viu a Barcelona, però el pare continua passant-se hores a la cuina i no sembla tenir intenció de jubilar-se. El fill comença a rellevar-lo, però encara no ha assolit el seu nivell.

Hi trobareu plats de gastronomia mongol, a part dels plats xinesos de tota la vida, i precisament la pasta de Mongolia és la meva recomanació. A més, arribat un determinat moment de la vetllada, el fill fa jocs de mans i màgia de prop, cosa que el fa especialment recomanable per un sopar de grup.

MISTER JOHNSON

Fa molts anys, una professora d’anglès d’origen nigerià em va passar la pel·lícula basada en aquesta novel·la. La història em va semblar tràgica tot i ser explicada en un to còmic, i em va costar horrors d’entendre, per l’anglès que parlaven la majoria de personatges. Anys més tard, el llibre m’ha causat la mateixa impressió.

Mister Johnson és un escrivent nigerià, que treballa pel govern colonial en una àrea, Fada, de la que no és originari. Allà se sent com un estrany, i en la seva feina, tot i l’orgull que li produeix treballar pel govern britànic, tampoc no acaba d’encaixar.

Johnson ha estat comparat amb el Quixot pel seu tarannà, però a mi m’ha semblat més aviat el Lazarillo de Tormes, algú que per molt que faci no sortirà mai de la misèria, i al qui sempre li toca el rebre.

El seu cap anglès, Rudbeck, vol construir una carretera, i acaba acceptant l’oferiment de Johnson de maquillar els comptes per facilitar les coses. Seran descoberts, però el llibre no acaba aquí. Johnson, desprès d’alguns fracassos més, inclòs el del seu matrimoni, tornarà a treballar pel govern per un breu temps. Finalment acabarà a la presó, i no explico el final per no espatllar-lo si algú es vol llegir el llibre.

Gran part dels personatges, de fet, tots els africans, parlen en una mena de mal anglès que, pel que sembla, és una mena de llengua franca a Nigèria i altres parts d’Àfrica entre els mateixos nadius, de diverses ètnies i llengües. Això dificulta la lectura en el cas de la versió original. Ignoro com s’ha resolt en la traducció, tot i que opino que caldria reflectir aquesta manera de parlar.

Tanta desgràcia, tant d’optimisme injustificat i desmesurat per part de Johnson i tants de cops com rep es fan una mica pesats, he de confessar-ho, però el final redimeix el llibre sencer.

Recomanable per descobrir un clàssic desconegut.

L'ULTIM TREN

Vicenç Borràs signa aquest llibre, a no confondre amb l’homònim de Maria Mercè Roca. La idea del darrer tren, com la darrera oportunitat, ha estat sempre molt present en la literatura, i segur que trobem més llibres que hi facin referència.

Aquest llibre m’ha recordat una mica a les veus del Pamano. El narrador es troba amb una companya de trajecte en tren que, desprès d’unes quantes trobades deixa anar la seva verbositat i li explica la seva vida, molt lligada als orígens d’aquella mateixa línia de tren que recorren. La Ribera Alta del Xúquer hi surt retratada, en el segle passat, amb els personatges que la poblaven, i que poblaven qualsevol poble de l’època, si em permeteu la redundància.

De boca d’algun valencià (o valenciana, per ser exacta) he sentit el retret de que als catalans ens agrada Ferran Torrent perquè descriu el País Valencià que volem creure. No dic que no. En aquest cas no hi ha concessions lingüístiques (el llibre no ens estalvia valencianismes, com d’altra banda és natural donada la procedència de l’autor); ni sociològiques, i, paradoxalment, l’ambient, els esdeveniments i els personatges tenen un aire molt familiar.

Lectura tranquil·la, sense artificis, per assaborir.

MITES GASTRONÒMICS MADRILENYS

El primer de tots, el Restaurante Marisquería La Sirena Verde, a la Gran Vía. La seva sopa de peix i marisc justifica per si sola, no una visita al restaurant, sinó a Madrid mateix. El restaurant, a la planta superior, és una mica car, però hi trobem aquells entranyables cambrers madrilenys que es jubilaran fent de cambrers, una espècie en extinció a Barcelona, que us recomanaran el peix del dia i us preguntaran, amb paternal preocupació, com és que no us heu pogut acabar el plat. També hi trobem un producte excel·lent, que fa honor a la xovinista afirmació madrilenya de que “Madrid es el mejor puerto de España”. També recomano les “puntillas”, els nostres xipirons. I les cloïsses son magnífiques. Al pis de baix, amb estovalles de paper, podeu degustar tapes i també la sopa de peix, a un preu més raonable.

El carro de postres té diverses especialitats de la pastisseria Mallorca, cosa que entronca amb el segon mite gastronòmic madrileny: el milfulls de crema i maduixetes de la pastisseria Mallorca. Un milfulls amb regust de caramel, una crema suau amb el punt just de dolçor, i unes maduixetes que hi donen el toc fresc i afruitat. Aquest negoci que va començar sent modest, ara té sucursals a tot Madrid, i fins i tot fa càterings.

El tercer mite són les rosquillas de Alcalá. No son fàcils de trobar, perquè si bé totes les pastisseries tenen rosquillas tontas (sense glassejat) i listas (amb glassejat), i rosquillas de Santa Clara (amb glassejat de clara i sucre), pocs llocs tenen les rosquilles de pasta de full amb glassejat de sucre i rovell, que son les d’Alcalá. Busqueu-les a les pastisseries Viena Capellanes.

I el quart, per fer la típica broma de quin museu has visitat a Madrid, és el Museo del Jamón. Qualsevol d’ells té una selecció d’embotits, pernils i formatges magnífica, i algunes opcions calentes, de les que es poden recomanar les sopes d’all i la sopa castellana. Això sí, no us hi cabrà gaire pernil, desprès....

Quan sigui rica, ja parlaré del Lhardy!

LOS TEJEDORES DE CABELLOS

És un llibre que em van deixar, tot dient-me “Té, a tu que t’agrada la literatura fantàstica” . He de confessar que sempre he tingut prejudicis contra la literatura de gènere, i el fantàstic, a pesar de tot el que n’he llegit, no és una excepció. Vaig intentar que no es notés que arrufava el nas, i el vaig deixar a la prestatgeria de llibres pendents. I finalment, l’he llegit, i m’ha agradat.

En un planeta llunyà, els teixidors de cabells passen tota la seva vida teixint una sola catifa amb els cabells de les seves dones i filles, que servirà per adornar el palau de l’emperador. Però de tant en tant arriben notícies sobre el derrocament de l’emperador, sobre que no hi ha cap palau, i tot el sistema social trontolla. El llibre d’Andreas Eschbach pren com a fil conductor el misteri de les catifes, a on van a parar i per a què serveixen en realitat (ja podeu imaginar que al palau de l’emperador no n’hi ha ni una), i aquesta intriga es resol al final del llibre. Mentrestant, en capítols independents, se’ns composa una imatge de conjunt d’una societat canviant, i ens trobem davant d’una anàlisi del poder absolut, dels defectes de les revolucions, de les venjances polítiques....d’allò més interessant, i que alguns crítics han comparat amb l’Alemanya nazi.

Resumint, literatura fantàstica que pretén fer-nos pensar, més enllà de la construcció de móns paral·lels, i ho aconsegueix. Literatura, a més, molt ben escrita. Hi ha un capítol, “El palacio de las lágrimas” que justifica per si sol la lectura d’aquest llibre.

FIRMIN

Firmin és una rata que neix en una llibreria, i que devora llibres, primer literalment i desprès metafòricament. Els seus congèneres no l’entenen, i els humans veuen una rata fastigosa: Firmin està sol, i no es pot comunicar més que per llenguatge de signes, amb les limitacions que comporta la mà d’una rata per a fer els signes. El seu món és un barri afectat per un pla de remodelació; un barri marginal, brut, poc estètic, que sucumbirà davant la piqueta, un barri per al que no hi ha pietat, com no n’hi ha per a les rates.

La novel·la de Sam Savage està escrita en un to trist i melangiós, però no arriba mai al drama escabellat. Tot hi és contingut, pausat, inevitable, i ens porta cap a la fatalitat, però ho volem sentir, ho volem saber, i sentim una irresistible empatia cap a Firmin, aquest ésser atrapat entre dos móns i que no pertany a cap d’ells.

A més de la història de Firmin, la seva família, el llibreter, l’escriptor fracassat que el recollirà, el barri a punt de destrucció amb els seu cinema i els locals de mala mort, hi trobem cites i referències als llibres que llegeix Firmin, però en cap moment no es cau en la pedanteria tan freqüent als llibres sobre lectors. Firmin ens provoca, sovint, un somriure trist als llavis.

Molt recomanable, especialment per als qui estimen els llibres.

RESTAURANT XARCUTERIA SANABRÉS

És un lloc que havia visitat amb certa freqüència quan treballava a la Diagonal. Ara, que sóc cap de ratolí en comptes de cua de lleó, treballo en una altra zona de Barcelona, però he d’anar a les Corts quan tinc guàrdies, com ha succeït aquesta setmana.

El restaurant està situat al carrer Taquígraf Serra, 24 (entre Entença i Nicaragua), i afirma haver estat fundat l’any 1974. Des de llavors, no s’hi han gastat un duro en decoradors. Si el lloc on mengeu ha de ser “mono”, no cal que hi aneu, perquè de mono no en té res. És, això sí, pintoresc, amb les parets entapissades d’una col·lecció de pins i insígnies, miniatures i tota mena de merchandising de Coca-Cola. El menjar, en la línia de la decoració, és simple, contundent i no està subjecte a modes ni a tendències.

El menú diari, que costa uns deu euros al migdia, uns 11 a la nit i uns 12 els festius, té prou varietat, i no cal complicar-se la vida amb la carta. Són especialment recomanables les escudelles, sopes i el caldo gallego, juntament amb les truites, de quatre dits de gruix, i el lacón. Però els guisats tipus peus de porc, els canelons d’espinacs, i els plats de planxa també estan força bé. També els fan per emportar, i tenen una gran selecció d’embotits, pernils, vins i wiskies. Com a curiositat, també tenen cervesa Duff. De postres recomano la quallada amb mel, perquè la mel que hi posen és especialment bona.

El servei és amable en la mesura justa, i ràpid.

Recomanable si us agrada el menjar de tota la vida, i contraindicat per a estómacs delicats. Per cert, s’hi pot fumar, cosa que per a mi és un desavantatge.

LA NOVA VIDA

Tenia moltes ganes de llegir alguna cosa d’Orhan Pamuk, premi Nobel i escriptor turc de renom. Així que vaig comprar aquesta novel·la, de segona mà, pel mòdic preu de quatre euros, sense dubtar-ho.

Finalment, li va arribar el torn, dins la meva “nevera” de llibres per llegir, i he necessitat un parell de dies per pensar-me bé el comentari. El protagonista, Osman, llegeix un llibre misteriós, que ha vist que duia una noia que li agrada, i aquest llibre li canvia la vida completament, o millor dit, la manera de veure la vida. Coneixerà a la noia, de nom Canan, i a Mehmet, el noi del qual la noia està enamorada. Amb la noia farà un viatge en autobús a través de Turquia seguint la petjada de Mehmet, i acabarà convertint-se en assassí.

És un llibre que costa horrors de llegir: el to sovint oníric, la intriga mai no resolta de què diu el famós llibre, les dues morts de Mehmet, el retorn a la normalitat d’Osman, els accidents de tràfic, els àngels, els autobusos, la misteriosa organització que mata als que difonen el llibre, la recerca de qui és l’autor del llibre, la Turquia profunda, la televisió, els salts temporals, la manera caòtica de narrar...tot això fa que, a vegades, el lector es perdi, que el llibre exigeixi un alt grau de concentració i que no sigui, en absolut, una lectura lleugera per passar l’estona.

Però l’esforç val la pena. Fa temps vaig decidir que no havia d’acabar els llibres per militància cultural, i que si un llibre no m’atrapava en les primeres 50 pàgines, el tancaria i passaria a una altra cosa. I ho he fet, independentment del renom de l’autor: per exemple, no puc (oh, anatema!) amb Joseph Conrad. La nova vida és un llibre sobre el poder de la lectura, i potser per això hi he invertit l’energia i el temps necessaris.

RESTAURANT LA CÚPULA

És un dels llocs del barri que no havíem descobert encara. L’entrada de marbre i l’aspecte elegant ens tirava una mica enrere. Els preus de la carta també “piquen” una mica, però vam veure que tenia un menú de migdia i nit per 20€(beguda i cafè inclòs), tots els dies de la setmana, així que ens vam atrevir a entrar-hi.

El restaurant forma part d’un complex d’aparthotel anomenat Hispanos7Suiza, perquè s’hi exposa una col·lecció de set cotxes d’aquesta marca. Això fa que no sigui gaire adequat per anar-hi amb criatures, a menys que tinguin un alt grau de contenció i una educació quasi militar, perquè els estareu baixant dels cotxes durant tot l’àpat. Caldria dir en el seu descàrrec que fins i tot els adults senten un desig irrefrenable de tocar o enfilar-se als magnífics vehicles d’època.

Com ja haureu deduït, vam fer el menú, però també vam demanar uns bunyols de bacallà per picar. Força bons. Del menú vam tastar el blat saltejat amb verduretes, molt respectuós amb els gustos dels vegetals però potser massa, perquè li faltava un punt de gust; i els papardelle a la carbonara, boníssims. De segon, salmó a la mostassa suau, i hamburguesa amb salsa de Porto i ceba confitada. Dos plats que no tenen massa complicació, però molt ben servits i guarnits. De postres gelats, dues boles per cadascú. El pa era força bo, i com a copa de vi blanc van servir un Blanc Tranquille de Torelló.

El local és molt agradable, amb un aire de luxe retro, una sala de fumadors pintada amb un trompe l’oeil espectacular, i unes làmpares que son el logo d’Hispano Suiza ampliat. Potser la única pega és que a la nit resulta una mica fosc.

El servei era molt professional i obsequiós, i a més hi havia música en directe, a càrrec d’un pianista que tocava peces clàssiques de tots els temps.

Com a curiositat, potser per deformació professional vam fixar-nos en que el NIF de la factura era d’una fundació. El misteri es va resoldre a la sortida, mirant tots els retalls de diari amb comentaris sobre el restaurant i l’aparthotel: és propietat d’una fundació que col·labora en la lluita contra el càncer. O sigui que a més, estareu fent la bona obra del dia.

Ideal per a un sopar tranquil en parella sense arruinar-se, el trobareu al carrer Sicília 255 (entre Rosselló i Provença)

LA POMARADA

És un restaurant que combina especialitats asturianes amb cuina italiana, catalana i internacional. La seva situació, en ple Passeig de Gràcia (nº78)i en un entresòl, fa que sigui un restaurant dels de vistes, i si no teniu vista al carrer, la tindreu a un pati interior ajardinat que també fa molt de goig. L’ambient és tranquil, i el servei molt ràpid i eficient. A més, s’hi menja bé per un preu raonable, i hi ha racons molt adients per a una celebració familiar o col·lectiva.

Nosaltres vàrem fer un pica-pica de primer, amb croquetes molt bones, encenalls de carxofa, i xoricets a la sidra. Aquests darrers eren una mica sosos, potser perquè estem acostumats a la contundència dels xoricets fregits. De segon, vam demanar una pizza Covadonga. Molt bona, mida raonable (no aquelles rodes de carro que no et pots acabar) i ingredients frescos. També vam tastar el timbal de llenguado amb tomàquet, una manera de presentar els filets de peix amb tomàquet molt original i treballada, i amb una salsa que no vam desxifrar però que era molt bona. Amb gelats i un cafè, i sense vins, va sortir per una mica menys de 30€ per persona.

WITCHES ABROAD

Es la dotzena novel·la del Discworld de Terry Pratchett. Darrerament acostumo a anar a parar a aquest autor quan busco literatura d’evasió, però que no s’entengui pejorativament aquest comentari. El món de Pratchett és perfectament rodó des del punt de vista de la literatura fantàstica, i prou bonyegut com per ser interessant des del punt de vista humorístic.

Com que hi ha unes 32 novel·les, suposo que tinc evasió, encara, per molt de temps, tenint en compte que n’he llegit vuit amb aquesta (The colour of magic, Mort, Guards!Guards!, Witches abroad, Soul Music, Maskerade, Hogfather, i Making Money).

En aquest llibre les protagonistes son les bruixes de Lancre. Dues d’elles son dones grans, una més refinada i l’altra diguem més de poble, que sumen als seus poders un profund coneixement de la naturalesa humana i del poc que se’n pot esperar. La tercera, més jove, més innocent, i menys cínica, per tant, encara n’ha d’aprendre bastant. Amb la mort de Desiderata Hollow, bruixa i fada madrina, algú l’ha de succeir, i aquest algú és Margrat Garlick. Esmerelda “Granny” Weatherwax i Gytha “Nanny” Ogg l’ajudaran a impedir un final suposadament feliç: que la seva fillola Emberella (anomenada així perquè es passa el dia duent troncs al foc de la cuina) es casi amb el príncep, en realitat una granota convertida en príncep.

Les bruixes viatjaran a la ciutat de Genua, a l’altra banda del Món Disc, una ciutat situada a la desembocadura d’un riu i que n’ha controlat el comerç durant anys: “Genua had once controlled the river mouth and taxed its traffic in a way that couldn't be called piracy because it was done by the city government”. Durant el viatge viuran diverses aventures que ens recorden vagament uns quants contes de fades, històries de por o de literatura fantàstica, a més de patir desencontres i confusions degudes a la mania dels estrangers de parlar estranger. Un cop allà, s’enfrontaran a la tirania d’una altra bruixa, la germana de Granny Weatherwax, que ha convertit Genua en un lloc perfecte per decret, i si cal, talla caps perquè la gent sigui feliç.

M’he divertit molt, més que amb la trama en general, amb els petits moments paròdics i amb les confusions de les bruixes quan intenten parlar idiomes. També es pot llegir com una crítica als autoritarismes, que acaben fent infeliç a la gent per obligar-la a ser feliç.

“You can't go around building a better world for people. Only people can build a better world for people. Otherwise it's just a cage.”

RESTAURANT LES COLS

Fa temps que volia fer un comentari sobre aquest restaurant, però, en la meva línia desmemoriada no recordava el que hi vam menjar. Fa uns dies va aparèixer un paper amb el menú degustació, i ara sí, puc parlar-ne amb més criteri.

Vagi per davant que el menjar ens va agradar, molt, i gairebé tot. Però que és un exemple de triomf de la tonteria del disseny davant el menjar. Per començar, la insistència del personal de sala en que féssim l’aperitiu asseguts al pedrís exterior, en una nit de finals de setembre a la Garrotxa. Senyors, fa fred i la pedra està freda, com a mínim per als nostres estàndards pixapins. Seguint per l’uniforme de ressonàncies hobbitianes dels cambrers, les cadires de tot punt absurdes del menjador, i fins i tot perilloses si un ja porta unes copetes de vi i es decanta; pel lavabo unisex que feia, inevitablement, pudor de pixum; per la “visita guiada” al restaurant, que va acabar amb una visita a la cuina...ja recollida i neta i per tant sense cap interès; la il·luminació insuficient fins que el cap de sala es va dignar apujar-la; i el servei, poc entregat i massa rígid, dues coses que no es poden permetre en un restaurant d’aquesta categoria. Dos exemples: el sumiller no et pot dir que tu mateix busquis un vi per al menú degustació, deixant-te damunt la taula una mena d’exemplar de l’Enciclopedia Espasa amb centenars de referències; el cambrer no et pot renyar quan, en to de broma, dius que vols tastar tots els formatges del carro de formatges.

Dit això, insisteixo, el menjar molt bo, però no pots evitar sortir-ne amb la impressió de que uns marcians van deixar un restaurant al mig d’Olot, i que els terrícoles d’aquella banda encara no se’l han fet seu del tot.

De la cuina, cal destacar l’esforç per crear alhora que es recuperen productes i procediments locals, tradicionals i gairebé oblidats. Per aquí és per on, al meu modest parer, ha d’anar la cuina creativa si no vol caure en una còpia barata del Bulli, i en el cas de Les Cols, l’encerten plenament.

Començant per la crosta de fajol i els blinis de fajol amb fesols de Santa Pau, com a aperitius que surten d’allò que esperes, i que et fan recordar on ets. De la resta de plats del menú degustació, molt equilibrat i que finalment resultava abundant, eren el suc de mongeta perona, de l’hort que té el mateix restaurant, molt original i amb tot el gust del vegetal; les patates amb suc, en una curiosa versió; el biquini de farro, altre cop un producte local; l’amanida de vaquetes i tòfona, molt equilibrada i perfumada; la tomata de Montserrat, potser el que menys ens va agradar perquè era el que menys sorprenia; l’arròs de pagès amb calamars de llauna, molt bo; el bacallà al pil-pil també encertadíssim; l’espatlleta de conill, fantàstica; el carro de formatges catalans amb melmelades per a fer contrast, ple de formatges interessants de totes les procedències, matèries primeres i graus de maduresa que pot oferir el producte; les “variacions de móra”, que personalment em van agradar molt perquè sóc una gran fan d’aquesta fruita; el brownie de xocolata blanca i figues, un festival de sabors i textures; i per acabar, una rajola de xocolata i coca de pa ensucrada. Amb unes infusions de poniol, vam sortir més que satisfets, havent gaudit molt de la cuina....i havent rigut una mica a costa de les absurditats del disseny.

MENJAR A SEVILLA

Ha estat la nostra destinació de pont. Els millors llocs, les dues recomanacions d’un local, i un “colmao” a Triana que coneixíem de l’altra vegada que hi vam ser.

Veganitessen: Una paradeta de pastisseria vegana, amb una petita barra per a fer un café, al mercat del Arenal. Just darrere de la Maestranza. Tot tan deliciós com l’aspecte feia presagiar, sense cap producte d’origen animal. Ni falta que feia.

Las golondrinas:C/ Antillano Campos 26 (Triana). Ens havien dit que estava bé de preu, però a la carta la mitja ració més barata sortia per uns 9€. Quan la vam veure arribar, els nostres dubtes van desaparèixer. Mitja ració de calamarsons son 15 calamars sobre un llit d’amanida; la mitja de puntes de rellomillo, sis talls de rellomillo, cadascun damunt d’una llesca de pa, amb patates fregides; en altres taules, descobrien que la mitja de salmó eren sis talls...en fi, potser surt més a compte si s’hi va en colla, perquè es poden tastar més coses pel mateix preu. A més de la quantitat i el preu, la qualitat també era molt bona. L’única pega, que deu sortir en alguna guia turística perquè estava ple d’estrangers.

Restaurante las Piletas: C/ Marqués de Paradas 28. Entre la Maestranza i l’antiga estació de rodalies. No era barat, però era un restaurant, i per tant, assumírem que el preu havia de ser més elevat. El peix que vam menjar de segon era magnífic, tant el llobarro amb allada com el lluç a la vasca: fresquíssims tots dos, magníficament cuinats i vestits. De primer vam menjar amanida mixta, molt abundant i colorida, i sardinetes, ai las, que ens pensávem que serien fregides i eren de llauna. Les van servir amb uns tomàquets frescos i uns bitxos en vinagre, però no hi havíem anat a menjar de llauna, per molt bo que fos el que sortís de la llauna. De postres, tocinillo de cielo, molt bo, però prou suau com per poder-lo acabar desprès d’un àpat copiós. Si podeu superar menjar envoltats de caps de toro, divises, ferros, programes i cartells taurins de totes les époques, la camisa de Manolete i la Macarena, és un lloc molt recomanable.

Taberna Miami, colmao trianero. San Jacinto 21 (Triana). El nom i la decoració no inspiren confiança, però si que la inspira el fet que la majoria de públic sigui local. No pot estar més ben situada, seguint el carrer que continua el pont de Triana. El preu és molt econòmic (una safata de peix fregit variat d’uns 50 cm de llarg, plena a vessar, costa 10€), el gènere és fresc i molt bo, i el personal és amable i atent. Aquest sí que no us el podeu perdre, si aneu a Sevilla.

LES VEUS DEL PAMANO

LES VEUS DEL PAMANO

Jaume Cabré és un autor que he llegit bastant. Em solen agradar els seus llibres, però em va apassionar Senyoria, potser pel protagonista (un jutge corrupte), potser per l’època (finals del 1700), potser pel lloc on transcorre l’acció (el barri de Ribera de Barcelona).

Les Veus del Pamano m’ha agradat moltíssim. Tota la trama gira en torn d’uns fets succeïts en un poble del Pallars, acabada la guerra incivil. Hi surten maquis, feixistes, gent vençuda i gent que ha vençut sense convèncer, un marbrista que fa làpides i filosofia, una senyora de casa bona que tots hem conegut, i un mestre atrapat per les circumstàncies, i també una mestra que troba, en l’actualitat, uns quaderns amagats a la vella escola de Torena, que expliquen aquests fets.

Els dos personatges principals, l’Elisenda Vilabrú (la senyora rica) i l’Oriol Fontelles (el mestre) son d’una complexitat extraordinària, sobretot el darrer, ple de llums i ombres i contrallums. Potser el personatge més pla és el falangista Valentí Targa, però un dolent de manual i sense fissures és un bon contrapunt a tants secrets com amaguen els altres personatges.

L’única cosa que es fa feixuga és l’anar endavant i endarrera de l’acció, que, al principi, fa que ens perdem entre tants personatges. És aconsellable fer-se’n un petit esquema, i fins i tot s’agrairia que hi fos en futures edicions.

Però aquest moviment de l’acció fa que els punts d’intriga, com el destí de la filla de l’Oriol Fontelles, el del Ventureta, o com va morir l’Oriol Fontelles, es resolguin sempre ben amunt.

En resum, una bona història, ben narrada, ben vestida, i ben poblada. Literatura de la bona.

RESTAURANT LA LLESCA

El lema d’aquest restaurant situat a l’Avinguda Gaudí número 12 (el primer tram venint de la Sagrada Família) és tota una declaració d’intencions: “Para comer como Dios manda”. Y la veritat és que reconforta trobar un lloc així. A pesar de que a l’entrada hi hagi un enorme mussol dissecat, de la decoració a base de plantes artificials i mobles rústics-rancis, de les rajoles setenteres, i del permís que figura a la barra (de quan el pare de l’actual propietari va fer la comunió), el menjar és molt bo.

La gent se sol decantar per les torrades i per la fusta catalana, un estri de fusta del que pengen diversos embotits, ideal per a compartir.

També hi ha un menú de nits, abundant i molt ben cuinat. Podem destacar l’escalibada, les carns a la brasa i el conill amb farigola, tipus escabetxat.

No hi trobareu plats sofisticats, però la cuina és honesta, guarnida i be de preu. Ideal si esteu tips d’exotismes i pizzes revingudes.

RESTAURANT D.O. VIC

Restaurant DO VIC

Es tracta d’un restaurant situat a Vic, al carrer Sant Miquel dels Sants, 16, just davant de la casa natal de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat de Vic. Per situar-vos, és molt a prop de la plaça, al casc antic.
Hi vam tastar el menú del migdia, i ens hi van portar uns amics vigatans que van estudiar al “cole” amb el cuiner.
El local és agradable, amb les parets decorades amb pedra vista i mobiliari modern. Potser, tenint en compte que està en un carrer estret, li caldria una mica més de llum. El servei, eficient tot i l’hora, punta, del migdia.
De primer vam tastar una amanida amb taronja, pernil i espàrrecs verds, opció saludable i plena de color i gustos diversos, en quantitat més que raonable i en general molt bona, de les millors amanides “de fullaraca” que he menjat. Altres opcions van ser la fideuà, correcta, i els carbassons farcits de brandada, també molt bons, de gusts fi i subtil i molt ben equilibrat. Els plats es presenten de forma molt agradable a la vista.
Els segons van ser salmó a la planxa amb salsa, que anava acompanyat d’un petit guarniment de verdures. Estava molt bo, sense l’excés de greix que sol desprendre aquest peix sempre que se’l demana en un menú. Jo em vaig desmarcar de la tònica assalmonada amb un melós de porc que feia honor al seu nom, perquè es desfeia a la boca, i que anava acompanyat d’una salsa agredolça tipus Pedro Ximenes molt bona.
Les postres van ser més fluixes, potser perquè en un menú no es poden posar opcions gaire elaborades, però les podríem definir com a “voluntarioses”. Dos dels comensals vam demanar síndria amb sorbet de llimona, i la síndria, desgraciadament, no va sortir bona, potser perquè ja va de baixa. El sorbet, però, era bo. Un altre va demanar gelat de torró, que estava bé, i un altre pastís de mató casolà, que estava molt bé i de nou anava servit de forma molt agradable a la vista.
La cosa, cafès inclosos, va sortir per uns 12€ per cap, més car que un menú convencional però força prudent si tenim en compte que els plats tampoc no eren els d’un menú convencional. L’única cosa que grinyolava una mica era que el vi del menú fos un Carinyena.

DES CHRÉTIENS ET DES MAURES

De nou Daniel Pennac. En aquest cas, el cinquè volum de la saga Malaussène. Els Malaussène són una família estranya, el cap visible de la qual és en Benjamin, germà de família (perquè es qui se’n cuida de la nombrosa prole de la seva mare, que té un fill amb cada home que passa per la seva vida) i de professió, boc expiatori (és a dir, ase dels cops, primer en uns grans magatzems i desprès en una editorial). Tots plegats viuen a Belleville, un barri de Paris.
En aquest llibre, molt curtet, se’ns explica la història del Petit, germà petit dels Malaussène, que de sobte fa vaga de fam perquè vol conèixer al seu pare. Llavors en Benjamin, en forma de flash-back, recorda com la família va recollir un home greument ferit en una pallissa, inconscient, que només reaccionava quan li donaven menjar, demanant a crits “Cristianos y Moros” (és a dir, arròs amb fesols). La història és rocambolesca, com la mateixa família, que ho és fins al punt de fer-me dubtar de la salut del meu francès quan vaig començar a llegir sobre ells.
Divertit, entretingut i amb un capítol molt recomanable, en el que Benjamin explica com el Petit està malalt de Bartlebisme, perquè respon a tot “M’estimaria més el meu papà”

QUIET

Màrius Serra ha escrit un llibre sobre el seu fill Lluís, àlies Llullu, que patia una encefalopatia que la ciència mèdica no va acabar de desxifrar mai. El seu pare ens deixa mirar per al finestra dels records, i aboca reflexions, moments d’ira i ràbia, de tendresa, de coratge, i també d’humor. En Llullu va morir aquest estiu, però la lletra impresa el farà, en certa manera, immortal.
El llibre me’l van deixar, i l’he llegit en dos dies. Cal dir que una visita a la Ciutat Judicial, amb la seva mitja hora de metro per trajecte, ha ajudat bastant a la meva velocitat lectora. A través del llibre veiem les dificultats que comporta moure’s amb una cadira de rodes; la mirada dels altres cap al qui és diferent: compassió, fàstic, i també amor; com et canvia tenir un fill discapacitat; com et converteixes en heroi als ulls dels altres quan el que fas et sembla normalíssim; com peregrines en cerca d’un diagnòstic, ja no diguem d’una cura; com aprens a gaudir d’aquell fill que sembla no poder gaudir de res; com adaptes casa teva i la teva vida; com segueixes fent el que hauries fet si no fos que (viatjar, anar a parcs d’atraccions,...); com et canvia a tu mateix.
El llibre acaba amb un experiment: veure córrer en Llullu, a través de diverses fotografies que cal anar passant de pressa, i sentir el que podria ser la seva veu.
Un llibre preciós, on l’autor es despulla sense ser obscè, ple de reflexions que no per evidents son menys bones ni necessàries.
“Quan la medicina pot diagnosticar, tractar i derrotar les malalties hauríem d’organitzar una festa de celebració. Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només de veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?”
“Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps que abans de conèixer-lo em podien amargar l’existència”

FONDA NASTASI

A Lleida, dir Nastasi és una aposta gairebé segura per menjar bé. I dic gairebé perquè recordo haver-hi menjat un fricandó bastant deficient, fa uns quants anys, però aquesta ha estat, per sort, l’excepció.
Els locals que conec son la Fonda i el Nou Forn. El primer, més gran però amb un munt de salons i salonets que donen l’aparença de no massificat; el segon, amb una decoració afrancesada i més recollit.
Curiosament per un restaurant de terra ferma, a cal Nastasi el peix s’hi toca molt bé, millor fins i tot que la carn. En la darrera visita, que va ser a la Fonda, tots els comensals ens vam decidir pel menú. Com a entrant es podia triar entre crema de nécores, vichissoise o gazpacho. Correctes tots ells, potser un pèl salada la vichissoise. Com a primer, duien el pica-pica del dia, que a més era misteriós perquè no t’explicaven en què consistia. Van portar pernil amb pa de coca, cargols (o millor dit “caragols”, que estàvem a Lleida) i un rissotto de bolets. Força bé, si no fos que de quatre comensals, a dos no ens agraden els cargols, i un de nosaltres havia demanat arròs de segon plat. Cal ser just, però, perquè ens van canviar immediatament el rissoto per un plat de peixet fregit, quan ens vam queixar.
Pel que fa als segons, tots vam demanar peix: bacallà de la casa, molt bo però potser una mica escarransit; clatell de lluç estil Orio, abundant, fresc i ben cuinat; llobarro amb salsa de figues i bolets, no apte si no us agrada la nata, però molt encertat en quant a combinació de sabors i molt ben equilibrat; i arròs de peix, força il·lustrat, gustós i fi alhora, i molt abundant.
Les postres es van deixar inacabades per impossibilitat material: el brownie era excel·lent, el tiramisú era molt suau i gairebé sense café, i el pastís rus era bo, però massa espès i servit sense gairebé salsa que l’amorosís.
La broma, amb cafès, va sortir per uns 30€ per barba. Cal dir que és dels restaurants que, només arribar, et porten unes olives i un paté de pebrots per distreure’t, i ho acompanyen d’un còctel de benvinguda, en aquest cas un mojito.

Potser no és un lloc per anar-hi cada dia, però per una excursió gastronòmica a LLeida, és molt recomanable.

EL BUDA DELS SUBURBIS

Novel·la de Hanif Kureishi, guionista de “Mi hermosa lavandería” i “Sammy y Rosie se lo montan” , que em venia molt de gust llegir.
En aquest cas, però, la realitat no ha acompanyat a les expectatives. La història de Karim, fill d’indi musulmà i anglesa, que no se sent gens connectat amb la cultura del pare, i que arran del divorci dels seus pares comença una recerca personal que el durà a fer d’actor, no m’ha arribat gaire, i no sé ben bé perquè.
El llibre tracta temes com el racisme, la “segona generació” d’inmigrants, la recerca de la pròpia identitat condicionada per la imatge que els altres en tenen, el papanatisme d’alguns occidentals cap a les espiritualitats exòtiques; tot això en una trama complexa, amb secundaris de luxe com la cosina Jamila i el seu no-marit, i en el marc històric de l’Anglaterra pre-Thatcher, amb el final del moviment hippie i els inicis del punk.
Potser el to desmenjat del personatge principal, que a vegades deixa anar alguna punta d’ironia, potser l’abundància de personatges avorrits de tot, començant per ells mateixos; potser la intuïció de que es tracta d’una novel·la en realitat autobiogràfica, disfressada de retrat sociològic... el cas és que l’he acabada, i psché.

MOTEL EMPORDÀ

El primer que se'm acut dir és que un local així no hauria sobreviscut a Barcelona. No hi ha disseny. El que sí que hi ha és bon menjar, i un servei de sala excel.lent, un veritable luxe.

La cuina que s'hi fa es defineix com creativa-de mercat: cal dir que amb ells s'ha produït aquell fenómen tan rar en l'actualitat, de que un plat creat en un restaurant passa a la cuina popular. Aixó ha passat, que jo sàpiga, amb el pastís de kabrarroka de l'Arzak (pastís de peix), i amb el bacallà a la musselina d'alls i l'amanida de favetes de l'Empordà.

Potser no esferifiquen, però saben perfectament que no és el que els hi toca fer, i fan el que saben fer. Ells cuiden el producte, fan una carta de mercat, creen nous plats a partir d'ingredients excel.lents, i aixó sí, innoven, sobretot perquè els gustos del comensal han canviat.

Amb la seva carta passa que no saps qué demanar perquè ho demanaries tot; val la pena fer el menú degustació, i si és acompanyat d'una visita a la cuina, encara millor. Aneu-hi d'hora, abans que la voràgine impedeixi al cap de cuina de parlar amb vosaltres. Si us pot atendre, us explicarà com va entrar per la frontera la cuina que tènen, com funcionen sense vitro ni inducció, com creen, com compren...

La carta de vins està plena de referències interessants, i cuiden bastant la selecció de vins empordanesos. Podeu confiar en la elecció del sumiller amb els ulls clucs, si no sabeu què triar. Si us agrada el formatge, plorareu d'emoció davant del carro de formatges. I sobretot, sobretot, deixeu espai per al postre: arribarà un carro de postres amb més de vint pastissos i dolços, tots de la casa, i tots absolutament espectaculars. Els cambrers ho saben, i solen oferir raccions petites perquè es pugui tastar tot.

En resum, un lloc imprescindible per als amants de la bona taula, que justifica per si sol una visita a Figueres.

COMME UN ROMAN

Sempre és un plaer llegir Daniel Pennac. Aquest escriptor francès, que pel que en sé de la seva biografia va ser el típic noi de qui tothom deia que no faria res de bo en la vida, ens presenta un llibre que es titula "Com una novel.la", on parla del plaer de llegir.
He de confessar que vaig comprar-lo compulsivament en llegir-ne la dedicatória: "On est prié (je vous supplie) de ne pas utiliser ces pages comme instrument de torture pédagogique" o sigui "Es prega (es suplica) que aquestes pàgines no siguin utilitzades com a instrument de tortura pedagógica". I té raó. Fins i tot els lectors compulsius, que ens llegim fins i tot les etiquetes del xampú, hem avorrit algun autor desprès de disseccionar-lo i fer-ne un treball escolar. Aquesta idea es troba des de la primera línia, quan diu que el verb llegir no suporta l'imperatiu. Que tots els grans lectors ho som perquè ens ho van prohibir, no perquè ens hi van obligar. Que cal sembrar la llavor de la literatura, llegint contes, explicant històries, deixant que la canalla toqui els llibres, els guixi, els llegeixi quan no toca, que llegeixi en veu alta rétols quan està aprenent a llegir...Que llegir és gratuït, en el sentit de que és prescindible. Que és un acte de resistència. Que és solitari.
Molt interessant per a tot lector compulsiu que vulgui entendre's una mica millor.
Per acabar, els drets del lector segons Pennac:

1. El dret a no llegir


2. El dret a saltar-se pàgines


3. El dret a no acabar un llibre


4. El dret a rellegir


5. El dret a llegir el que sigui


6. El dret al Bovarisme


7. El dret a llegir on sigui


8. El dret a picotejar


9. El dret a llegir en veu alta


10. El dret a callar.

IN MEMORIAM RAMONA CLOSA

El dia 31 d'agost va morir Ramona Closa, l'ánima de Cal Jaumet de Torà. Als seus 89 anys encara trastejava per la cuina, probablement perquè formava part d'una generació que no concep viure sense treballar.
Cal Jaumet és un d'aquells llocs on et donen de menjar, sense literatura i sense tonteries. La Ramona es va passar la vida fent els plats tradicionals de la Segarra, recuperant-los i donant-los actualitat. La seva ha estat una feina callada, que tindrà, per sort, continuïtat en la següent generació. Descansi en pau una cuinera de raça.

RESTAURANT NINETEEN

És el lloc perfecte per quedar bé amb un guiri: preu correcte, menjar elaborat sense estridències, més céntric impossible (està a la mateixa Plaça Catalunya), i marc molt agradable.

Es tracta d'una terrassa interior, la de l'hotel Olivia, al número 19 de Plaça Catalunya, amb vistes (una mica de trascantó) a l'esglèsia de Santa Anna.

Els quatre comensals que érem vam compartir, de primer, unes croquetes de pernil molt bones, un plat de tempura amb romesco força correcte, i uns ous remenats amb patates que no mataven. Primerament ens van dur, com a aperitiu, un gotet de sopa de remolatxa i una croqueta, i no van fer desprès allò tan rabiós de cobrar el cobert.

De segon vam menjar bacallà amb all-i-oli de gerds, una combinació molt encertada perquè la cremositat de la salsa amb el toc afruitat del gerd feia un excel.lent acompanyament per al bacallà, al punt de sal i de cocció, sobre un llit d'espinacs tendres al vapor. El salmó amb soja també estava bé, i era una opció "de portar-se bé" gens avorrida. També era destacable el tournedos amb patata i boniato, un plat més contundent de gust i més carnívor, on la carn era tan melosa que es desfeia. De postres, crema catalana, servida en copa de martini, potser la opció menys elaborada. Tant la Tatin com el coulant anaven acompanyats de gelat i salseta. La broma, sense café ni vins, va sortir per uns 25€ per persona. Tots en vam quedar molt satisfets, tant de la qualitat del menjar, com del servei, de la mida de les raccions, i del lloc, molt tranquil.

EL SARI ROJO

Javier Moro ha escrit un llibre que es "ven" com a dedicat a la figura de Sonia Gandhi, la italiana que es va casar amb el fill gran d'Indira Gandhi. En realitat, aquesta biografia explicada amb un punt novel.lesc ens passeja per tota la saga dels Nehru-Gandhi (Jawaharlal, Indira, Rajiv i la resta de la família).
El llibre és força benévol amb les ombres de la família, que imputa básicament a Sanjay, el fill petit d'Indira, i la ceguesa de la seva mare davant certs comportaments del fill. Ens mostra l'elevat sentit del deure de tots els membres d'aquesta família, des del primer patriarca fins a l'actualitat, i l'elevat preu que han hagut de pagar, en forma de morts violentes.
Com és lógic, "vivim" més intensament els esdeveniments des de l'arribada de Sonia a la família, i el llibre ens acosta a la complexitat d'un país, la Índia, que fascina o repugna, i de vegades totes dues coses alhora.
L'unica pega és un to sentimentaloide que a vegades cau en la cursileria. No se li pot negar, no obstant, que està molt ben documentat i que fa digeribles totes les complexitats de la política de la major democràcia del món.

HOGFATHER

La vintena novel.la del Discworld (Món Disc), un món paral.lel inventat per Terry Pratchet, en forma de disc sostingut per quatre elefants damunt d'una gran tortuga que navega per l'espai, era una de les que més m'havien recomanat, i no m'ha decebut gens.
El Món Disc s'assembla sospitosament, a vegades, al nostre món, però amb gnoms, trolls, bruixes i bruixots, i sobretot, amb la Mort. La Mort és un personatge sense cap sentit de l'humor, amb una veu de tro, i amb un gran sentit del deure que, en aquest cas, l'empeny a substituir el Pare Porc (Hogfather), que ha desaparegut en el vespre del Senglar, la nit en que tots reben regals. Paralelament, els bruixots de la Universitat Invisible han d'enfrontar-se a un munt de deïtats estranyes i altres éssers fantàstics, com el Gnom de les Verrugues o el Déu de les Ressaques. La néta de la Mort, que pretenia dur una vida normal com a institutriu (i que se suicidaria a cops amb el seu propi paraigües si es trobés un dia saltironant amb els escuraxemeneies), ha de resoldre la desaparició del Pare Porc.
Com haureu endevinat, es tracta de literatura fantàstica, però de la bona, de la que construeix tot un univers que funciona com el nostre, i amb una gran dosi d'humor. Xalareu.

EL NEN

Roald Dahl, l'autor de Matilda i de les Històries Increïbles que TV3 va emetre en forma de sèrie en els seus primers temps, fa una mena de no-autobiografia.
A travès d'episodis que recorda o que li van explicar ens porta pel seu naixement en el si d'un matrimoni d'emigrats noruecs a Gal.les, la mort prematura del seu pare, i les seves experiències de nen que va viure la Primera Guerra Mundial, en una escola-internat, les vacances a Noruega, els inacabables viatges, el College...
Es tracta d'un llibre per llegir a estones, on un gran narrador ens relata la història de la seva família i la seva infantesa. Curiós, entretingut i molt ben escrit.

EL FACTOR HUMÀ

A partir d'un partit de rugbi entre els Springboks sud-africans i els All Blacks neozelandesos, John Carlin ens narra els esforços de Nelson Mandela per fer una sola societat de la Sud-Àfrica post apartheid. Se'l endevina seduït pel personatge, cosa en la que tots els qui l'han tractat coincideixen. Nelson Mandela té un do de gents i una aureola encisadora, en part natural i en part cultivada.
Com que l'esport no m'interessa gens, he de confessar que m'he saltat les parts estrictament esportives, però son molt poques. El llibre agafa el partit com a Macguffin, i ens porta pels darrers anys de captiveri de Mandela, per les negociacions per al seu alliberament, per les primeres eleccions democràtiques a Sud-Àfrica....per un camí que no va ser fàcil, però en el que la història semblava anar per on havia d'anar, per un cop.
Molt interessant, si voleu aprofondir en l'épica d'un episodi de la història recent.

EL CHOQUE DE CULTURAS

Per la meva implicació en el projecte educatiu de PRODA (Professionals per a la Defensa dels Animals) he de llegir/m'agrada llegir llibres que explorin la relació entre els humans i els altres animals. Aquest llibre de Jean Donaldson, editat per KNS Ediciones (una editorial petita especialitzada en ensinistrament en positiu) , vol donar un tomb a les relacions entre humans i gossos.
La única pega que li trobo és un to excessivament militant: cal tenir en compte que la majoria de problemes de comportament de gossos son causats per malentesos amb els humans, que, a vegades, actuen amb la millor de les intencions. Cal, doncs, comprendre, ensenyar i no jutjar.
Tret d'aixó, el llibre és súmament útil per comprendre la psicologia canina, i ens ho explica tot des de la perspectiva del gos. Ens recorda que els gossos no es mouen per criteris morals, sinó que tenen un comportament depredador i oportunista, i una gran capacitat i necessitat de socialització. Per suposat acaba amb el mite de la dominància canina, que ha fet tant de mal i ha basat els métodes tradicionals d'ensinistrament caní.
També ens ensenya a gaudir de i amb el gos. Una lectura imprescindible abans de tenir gos.

ENSEMBLE, C'EST TOUT

Es tracta d'una novel.la d'Anna Gavalda, publicada en castellà amb el títol de "Juntos, nada más".
Qué tenen en comú un cuiner que només pensa en dones i en motos, una dibuixant amb transtorns de l'alimentació, un aristócrata que no s'entèn amb la seva família i una dona gran que amaga els signes del seu deteriorament? Tots aquests personatges ferits es troben, i ajunten les seves limitacions per ajudar-se a caminar. Una novel.la tendra, magníficament narrada i amb l'acció ben dosificada com succeeix sempre amb Anna Gavalda, que no podreu deixar fins al final. Un final, per cert, que no desvetllaré, i que és el que desitja el lector, encara que l'autora ens hi porta per camins que no esperem.
Recomanada per als qui volgeu llegir sobre relacions familiars o relacions de parella, sobre el tracte a la gent gran, i sobre la capacitat de recuperació de l'esser humà. En aquest darrer cas, per cert, és molt més recomanable que qualsevol llibre d'autoajuda al ús. Tots els temes es tracten des d'una perspectiva molt actual, i tot i la tendresa no es cau mai en la cursileria.
Aneu corrents a buscar-la, si us agrada la bona literatura.

ELOGI DE L'ARREBOSSAT

Desprès d'una breu estada a Viena, on he pogut tastar el Wiener Schnitzel, se m'ha acudit aquesta entrada.
El Wiener Schnitzel és una simple escalopa arrebossada. Però la carn s'aplana fins que sigui ben prima, i es passa primer per farina, desprès per ou batut i finalment per pa ratllat, i llavors es fregeix en oli ben calent. Imprescindible desprès posar-lo uns segons damunt de paper absorbent; llavors se serveix, immediatament, i arriba calent a la taula, amb l'arrebossat cruixent i la carn de dins tendríssima.
Com és que sempre que demanem alguna cosa arrebossada, a casa nostra, el que arriba a la taula és tou i oliós? Perquè s'ha perdut el costum de fer els arrebossats al moment.

RESTAURANTS ON NO M'HAN PAGAT PERQUÈ ESCRIGUI

Queden en el record plats inoblidables, i llocs sobre els que algun dia escriuré més detalladament. Per exemple, el Motel Empordà de Figueres, i el seu carro de postres. En el meu haver estomacal hi ha una visites al Sant Pau, al Arola, al Racó de Can Freixa, a Les Cols, a l'Alquímia, a l'Espai Sucre, i també a llocs més modestos, com la Fonda Casa Magdalena o el Restaurant Pato Pekín.
A poc a poc aniré parlant-ne, al menys del que en recordo de cadascun.

JE VOUDRAIS QUE QUELQU'N M'ATTENDE QUELQUE PART

O sigui, "Voldria que algú m'esperés en algun lloc". Es tracta d'un recull de contes d'Anna Gavalda, una autora francesa que comença a ser traduïda en el nostre país. Estem davant, al meu modest (o no) entendre, d'una sólida narradora. Domina plenament la técnica del diáleg, que en cap moment sembla forçat; és talment com escoltar d'amagat les converses dels seus personatges.
Els contes enganxen des de la primera frase, i no es poden deixar fins al final, tot i que en realitat no hi passi gran cosa. L'emoció es dosifica sàviament, i es gaudeix de cada línia.
Perfecte per aconseguir que la platja desaparegui al nostre voltant.

RAYUELA

Tot lector repelentós s'hi ha enfrontat alguna vegada. Els més repelentosos fins i tot diuen que el món es divideix entre els que han llegit Rayuela i els que no. Potser és una exageració, però la novel.la de Julio Cortázar no deixa indiferent. Cal arribar-hi a poc a poc, desprès d'haver-ne assaborit els contes i de saber apreciar el seu univers. Com la tónica, segons els anuncis de quan érem (més) joves.
Rayuela es pot llegir començant per la primera pàgina i acabant per la darrera, o es pot llegir en l'ordre que va proposar el seu autor. I llavors arribes a la conclusió de que és un dels pocs llibres que es pot llegir en qualsevol ordre. En realitat una novel.la d'amor, però molt més que una novel.la d'amor, la relació entre la Maga i Horacio es creua i s'entrecreua en un París de somni (tots els fans de Cortázar ens hem retratat davant del mític Au Chien qui Fume), amb uns personatges que avui definiríem com a "frikis", una colla de bohemis amb poca feina, que es passen el dia escoltant jazz, fumant, i especulant intel.lectualment. I que tot i aixó ens son molt propers i molt humans. En el fons, la vida es un caos, i per aixó els personatges de Rayuela viuen caóticament.
Altament recomanable, per a mi és una de les novel.les cabdals del segle XX, i el seu autor és un dels meus favorits, per si de cas no us en havíeu adonat.
Un dels meus capítols preferits, les peculiars cites de la Maga i Horacio:
"La técnica consistía en citarse vagamente en un barrio a cierta hora. Les gustaba desafiar el peliro de no encontrarse, de pasar el día solos, enfurruñados en un café o en un banco de plaza, leyendo-un-libro-más."

HOLA, HOLA I REHOLA

Avui començo una nova aventura, un blog dedicat a gastronomia i literatura.
Devoro llibres. M'agrada cuinar i menjar. De tant en tant visito restaurants estrellats. Vull compartir amb vosaltres les meves troballes.
Es tracta del meu segon blog: en tinc un altre on parlo de miniatures i practico idiomes, http://minimontse.blogspot.com