dimecres, 26 de maig del 2010

EL TEMPLO DE MIS AMIGOS


Novel·la d’Alice Walker, autora de El color porpra, titulada originàriament The Temple of my Familiar.
Com sembla ser comú en aquesta autora, es barreja la fàbula amb el manifest polític. No hi ha una narració linial, sino que seguim a uns personatges interrelacionats (La Lissie, que recorda les seves vides passades, i en Hal, el seu company el Sr. Hal,; el músic Arveyda i la seva dona Carlotta; la Fanny, que s’enamora del esperits que veu, i el seu marit Suwelo que no l’entén per molt que ho intenti) Així es configura un fris del que en podríem anomenar la “negritud” i la seva evolució històrica, que és bàsicament una història d’opressió i de repressió, explicada a més des d’un punt de vista que ens sorprèn.
El llenguatge és molt poètic, i tot i la no-linialitat de la trama, enganxa prou com per seguir llegint, i com per fer que el món desaparegui al teu voltant, a estones.
Els contres son l’excés de pamfletarisme i el to pontificador que s’acaba fent cansat i cansino. Massa victimisme i massa pocs matisos: els homes blancs NO son els culpables de tots els mals del món, al revés del que ens vol fer creure Walker. Els seus personatges, a més, quan fan discursos polítics, no s’independitzen de la seva autora, cosa que fa el discurs encara més repel·lent: veiem tan clar que ens volen alliçonar sobre què hem de pensar, que no volem seguir el que se’ns diu. El discurs, doncs, acaba tenint l’efecte contrari que busca, i acaba caient en el racisme i xovinisme de gènere que imputa als qui critica.
El segon contra, en el meu cas, era la pèssima traducció al castellà, literal en moltes ocasions, que no només es carregava els matisos i el to poètic, sinó que  es feia inintel·ligible en les frases fetes. No acostumo a mirar mai qui tradueix els llibres que llegeixo, però he d’agrair profundament la feina callada, discreta i perfecta de tants traductors bons com hi ha. En aquest cas, la feina ni és callada, ni discreta, i dista molt de ser perfecta. És el cas més flagrant de mala traducció que he vist mai.
No obstant, la poesia d’Alice Walker, la seva potència com a narradora i el munt de coses interessants que té a dir aconseguien arribar tot i la pèssima traducció, i justifiquen la lectura d’aquest llibre. 

dijous, 13 de maig del 2010

HOTEL RESTAURANT GRAN SOL


És un restaurant situat dins l’hotel del mateix nom, a Sant Pol, que, a més de funcionar com a establiment hoteler i de restauració, allotja una escola d’hosteleria i turisme. http://www.hotelgransol.info/
El diumenge s’hi fa un buffet lliure per 20€, begudes no incloses, que és una bona opció per anar-hi en família. El saló és espaiós i lluminós, amb vistes al mar, que n’és tota la decoració.
Els primers plats estan exposats, i si bé individualment estan molt ben presentats, el conjunt té un aire de deixat per allà que fa que alguns passin desapercebuts. Una altra errada, la fideuà i l’arròs, molt bons de gust però deixats en una taula sense res que els escalfi, acaben perdent en presentació i textura. En general, però, hi ha molta varietat i tot és molt bo.
Els segons plats se serveixen a taula, cosa que garanteix que estiguin calents, acabats de fer i al punt. Hi ha opcions guisades i a la brasa, i també es pot  fer una graellada de carn per tastar-ho tot. Les guarnicions son fetes per ells, incloses les patates fregides, que en la seva versió casolana son una espècie en extinció.
Pel que fa a les postres, la tria era escassa però correcta.
Una pega és que és una escola, i per tant us poc tocar algun alumne poc espavilat. Un dels cambrers, al qual per cert l’armilla li sentava fatal, potser perquè no era de la seva talla, necessitava alguna lliçó extra al meu entendre.
Per la resta, un lloc on anar desprès d’una jornada de platja, o si baixeu per la Nacional, un bon lloc on aturar-se per acabar el cap de setmana.