Sergi Pàmies treu un nou llibre, per a delit dels seus fans, entre els quals em compto. I en sóc tan fan, que fins i tot segueixo les seves recomanacions literàries, i hi comparteixo el gust per John Irving.
Com sempre, publica un volum ple de joies on l’únic defecte és la seva curta durada (141 pag). Pàmies no fa llagosta al forn, ni terrina de foie: Pàmies fa truites a la francesa. Un plat sense pretensions, aparentment senzill, però que requereix una gran mestria: triar els ous, batre’ls amb el punt just de sal, ni massa ni massa poc, posar dues gotes d’oli d’oliva suau, esperar a que estigui a punt de fumejar, quallar-la, doblegar-la i servir-la sense que quedi desmanegada, i en el punt just de cocció. Desprès es menja amb molta facilitat, tanta que voldríem tornar a assaborir la textura, el color, el gust....la mateixa facilitat amb que es llegeix l’estil depuradíssim, precís i summament evocador de Pàmies.
Com a novetat, per a aquests contes ha utilitzat material autobiogràfic: el que no sabem és on acaba i on comença aquest material. Però, per començar, ser fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, que va viure força anys en la clandestinitat, ja és suficient material literari. La gràcia de Pàmies és que converteix altres anècdotes menys transcendents en material de primera, com en l’autèntic bombó estrella de la capsa, el conte “El que no hem menjat”.
No us el podeu perdre: recomaneu-lo, regaleu-lo, i sobretot, gaudiu-ne.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.