CAN JOSEP, UN DESCOBRIMENT

Avui torno a parlar d'un lloc de la mena que a mi m'agraden. Si bé l'aspecte extern no convida a entrar-hi, un cop a dins hi trobareu tota mena de memorabilia cinèfila i musicòfila per les parets, a més d'una bandera republicana que seria "king size" si no fos una contradicció expressar-ho així. Una carta breu, amb plats contundents i alguna amanida il.lustrada, i un producte excel.lent, fet al moment en tots els casos.
Vam compartir un foie poelée, unes croquetes de bacallà i de carn molt bones, una morcilla de León espectacular, un filet ibèric al.lucinant, una amanida de tomàquets i olives molt gustosa, un plat de cards boníssim (verdura difícil de trobar però que ben feta es molt bona). De postres, gelat de torró, formatge i per part meva mató amb mel.
Els preus oscil.len entre els 15 euros (el foie) i els 7 (les amanides), i si bé no és un lloc hiperbarat, el producte és fresc i de qualitat, així que la relació qualitat-preu és més que correcta. La mida dels plats i el tipus de cuina el fan ideal per compartir entre diverses persones.

El trobareu a Roger de Flor 237 (entre Córsega i Rosselló), i el telèfon és el 630 81 65 65. No obren dissabtes ni diumenges, i els divendres es complicat trobar-hi taula.
 

RESTAURANT LIBENTIA

Situat al mateix local on estava el restaurant OT (Córsega 537), el Libentia és una opció moderna, elaborada, molt cuidada, i econòmica perquè sempre hi fan menú: 15 euros si és al migdia, i 25 a  la nit, IVA inclòs i begudes, amb moderació, també.

També s’hi pot menjar a la carta, i el plat més car val 24 euros.

Nosaltres vam menjar escalivada amb anxoves, plat senzill i sense complicacions però molt bo, i cremós de patata, ou poché i papada.  Damunt d’un puré de patata cremós, s’hi trobava una làmina cruixent de papada i un ou poché. La combinació era  molt encertada, i el plat molt adequat per a un sopar hivernal.

De segon, arròs de muntanya, boníssim, i rogers amb albergínia fumada. Si bé en els primers s’opta per un producte barat però de qualitat i ben treballat, en els segons hi trobem clàssics com el rap, el chuletón, i d’altres productes més difícils de trobar com el garrí. En qualsevol cas, la combinació de gustos i textures del roger i l’albergínia ens va agradar molt.

Les postres, també incloses, ens van agradar igualment.

El restaurant és fruit de l’associació de dos amics: poques taules, poc personal, costos i marges ajustats, i molta valentia i professionalitat.

En el cantó dels peròs, només un: tenen un reservat que no ho és gaire, tant per als que hi estan, com per a la resta de clients: se sent tot.

MENJAR ALS CREUERS

A partir del desgraciat accident del Costa Concordia, potser la moda de fer creuers anirà de baixa. No correspon a aquest blog parlar d’actualitat, ni del capità Francesco Sch(r)ettino, però si de gastronomia. Som-hi, doncs.

En general, la cuina de creuer es basa en un bufet per a tots els públics, i un restaurant principal on s’hi menja alta cuina clàssica. A partir d’aquí, les nostres experiències:

Royal Caribbean (Voyager of the Seas, 2007): Hi ha menjar disponible a tota hora. Pastisseria molt bona, buffet d’esmorzar excel·lent, restaurant amb les especialitats clàssiques, on és difícil menjar lleuger si es volen tastar els plats del dia, però on sempre hi haurà plats de planxa i amanida.

Costa Cruceros: (Costa Atlantica, 2008). El bufet és caòtic en quant a organització, i més aviat fluix. Sempre hi ha pizza i hamburgueses. Les postres tenen una presentació gens agradable. El restaurant, però, es manté en la línia clàssica típica dels creuers. El que sí es recomanable és el té amb pastes que se serveix al Florian (copia del cafè del mateix nom que tenen tots els vaixells de la naviera) encara que no sempre s’arriba a temps de berenar.

Princess (Crown Princess, 2010): Un bufet molt bo i ben presentat tant  als migdies com per esmorzar. L’esmorzar, amb una versió una mica reduïda, se serveix també al restaurant principal. Princess aposta per l’espectacle, però la seva cuina és molt bona, i el restaurant principal té un toc més modern. Excel·lent el High Tea de la tarda, com no pot ser d’altra manera en una companyia britànica, encara que gens bo si voleu guardar la línia.

Celebrity (Celebrity Silohuette, 2011): Vam tenir el privilegi de gairebé estrenar aquest preciós vaixell. Aquesta companyia aposta per l’experiència gastronòmica, i cal dir que no decep gens. Magnífic bufet, amb especialitats de tot el món perfectament resoltes,  un bufet permanent d’amanides, i un altre de pans. Esmorzars completíssims i dinars excel·lents, i presentacions impecables, cosa gairebé miraculosa en un bufet per on hi passa tanta gent. Per sopar, hi ha un restaurant principal, que és l’únic restaurant de creuer on m’han servit carn feta al punt perfectament. Hi trobem els plats de cuina clàssica però també una bona dosi d’innovació, unes presentacions de restaurant d’alta cuina, i en general un nivell de restaurant amb unes quantes estrelles Michelin. A més, els vaixells d’aquesta classe tenen un restaurant anomenat Q, on el menú es un Ipad. En ell es trien gustos i sensacions, i el cambrer et guia per un viatge gastronòmic. Està pensat per a compartir amb diversos comensals, amb bon estómac i ganes de gaudir de la cuina del món. Els camarots de classe Aqua tenen un restaurant específic, on es practica cuina “neta”, amb emulsions en comptes de cremes i coccions curtes. També hi ha el Tuscan Grille, que diu que fa cuina “masculina”: pasta, carn a la graella, i amanides per dissimular, i el Murano, que practica cuina francesa clàssica. Tots ells son de pagament apart, però amb un preu més que raonable (uns 30 dòlars, preu tancat mengis el que mengis). També hi ha altres opcions de fer un mos, com una creperia a 5€, però tenint bufet a tota hora no els vam aprofitar.  Vaja, que en aquest hi vam guanyar uns quants quilets....però molt a gust, aixó sí. 

RESTAURANT IL PICCOLO FOCONE

Aquest restaurant-pizzeria té dos locals, un a Gràcia i l’altre al carrer Dos de Maig. El local on vam anar és aquest segon.

A part de fer unes pizzes boníssimes, de les poques que he conseguit acabar tot i la seva mida més que regular, també fan pasta, amanides, antipasti i tot el repertori de la cuina italiana, concretament, genovesa. Però la característica principal és que una gran part de la seva carta està dedicada als celíacs, i que organitzen de tant en tant la “Semana sin Gluten” per a delit de celíacs italianòfils. En aquests dies cal reservar, perquè el restaurant està molt ben connectat a les xarxes socials, i els celíacs de Barcelona s’hi abraonen com bojos, potser perquè no hi ha gaire oferta per a ells.

Si bé el local no és gaire acollidor, i és una mica sorollós quan està ple, el servei és molt amable .

A la seva pàgina web podeu consultar preus i el menú, així com les jornades per a celíacs. En general, bo, bé de preu, recomanable per anar amb amics (no en parella, a menys que ja us ho hagueu dit tot) o per a portar-hi un celíac que enyori les pizzes. 

RESTAURANT VIA VÉNETO

No, amics, ni he atracat un banc ni m'ha tocat la loteria. El que passa és que vam rebre un esplèndid regal, consistent en un val Smartbox per a restaurants amb una estrella Michelin.


Les opcions de Barcelona eren el Via Veneto, i una altra que no mencionaré perquè me'n havien parlat malament però jo no hi he menjat. Així que ens vam decidir pel Via Veneto, un supervivent de l'época daurada de la restauració barcelonina. Tots els seus companys de generació (Reno, Orotava, Punyalada...) han estat escombrats pel disseny i per la cuina minimalista. Però el Via Veneto aguanta, i amb força bona salut, si hem de jutjar pel nivell d'ocupació de la sala un dissabte al vespre.

La decoració un pèl antiquada però molt ben conservada, el servei impecable i esmeradíssim, la carta amb especialitats clàssiques que daten del 1960...l'experiència té una mica d'arqueologia gastronòmica.

El nostre menú incloïa un aperitiu, que es va duplicar degut a que l'espera es va fer llarga, acompanyat d'una copa de cava.

Desprès va seguir un menú degustació, amb tres entrants:

-Mini sandvitx de formatge i tófona. Molt ben servit, guarnit amb una mini amanida, cruixent i sense greix tot i ser fregit.

-Vieira a la planxa amb puré de coliflor. Molt bona, impecablement cuinada i amb els contrastos perfectes.

-Caneló de pollastre del prat. Deliciós, perfecte tant en la cocció de la pasta, com en el farcit, amb la textura justa (ni massa grossera ni massa fina) i amb un gust boníssim, i molt ben acompanyat per una beixamel trufada.



El primer plat era un tall de lluç sobre rissotto de carrabiners amb botifarra. Meravellós, deliciós, perfecte i boníssim.

El segon era una terrina de garrí: un plat més difícil per no agradar a tothom, però molt ben resolt. El tall es desfeia a la boca, tenia un gust boníssim i estava molt ben acompanyat de salsa i una petita amanida que refrescava el conjunt.

Les postres eren un gelat de iogurt, amb pa de pessic de iogurt, i uns detalls de fruita que hi donaven el toc refrescant. Boníssimes, gens embafadores, van ser el final perfecte per a un àpat boníssim.

Ho vam acompanyar de dues copes de vi, que el sommelier va triar d'acord amb els nostres gustos, i dues ampolles d'aigua. Amb els cafès va venir una safata de mignardises, on hi havia una trufa absolutament perfecta.



El nostre cost va ser d'uns 30€ (cafès i begudes) que eren el que no incloïa el val. Aquí està la principal, i potser única pega d'aquest restaurant. El seu preu elevadíssim: a la carta els plats més econòmics ronden els 30€, cosa que no el fa apte per a totes les butxaques. En efecte, si bé hi havia alguna taula amb gent jove, la majoria del públic eren estrangers, o senyors panxuts acompanyats de senyores molt operades.

El que no es pot negar, però, és que el menjar és deliciós i el servei impecable. Essent així, suposo que el Via Veneto té salut per anys, encara.

RESTAURANT CUATRO

No acostumo a anar a restaurants recomanats per cap diari: aquesta ha estat l’excepció. La crítica del Col·lectiu 5 A Taula es desfeia en elogis cap a aquest restaurant, tot i ser tan garrepa com sempre a l’hora de donar-li punts.

Cal donar suport a iniciatives com aquesta: tres joves professionals de l’hostaleria decideixen liar-se la manta (o les rastes) al cap i muntar, plens d’il·lusió, de ganes d’agradar i de treballar, el seu propi negoci, en els temps que corren.

El que hi vam menjar no decebia en absolut: el que era pitjor era bo a seques. Vam fer el menú degustació, amb l’aperitiu acompanyat per una cervesa (rotllets de bacallà i xistorra); desprès havia de venir una amanida russa casolana amb tonyina igualment casolana: la van canviar per uns canelons d’arròs amb verdures al vapor, amb una salsa deliciosa. Seguia un fabulós rissotto de gallina, que a mi em va teletransportar als caldets de quan era petita; desprès venia una reinterpretació del fish and chips, bon invent que sovint trobem pèssimament resolt en el seu país natal. Per sort, aquí no hi havia oli de cotxe per fregir, ni una cocció passada, ni un peix que peixejava, sinó un peix barat però fresc i dignificat, amb unes patates magnífiques. El toc agre el posava una salsa agredolça casolana. Finalment, entrecot amb salsa d’albergínia fumada, d’una qualitat excel·lent tant la carn com l’acompanyament. Ah! I el pa, no sé si el fan ells, però és un pa de pagès boníssim. El servei estava pendent de nosaltres sense ser pesat, i conjugava la professionalitat amb el tracte amigable, sense intentar vendre’t res, només preocupant-se de que estiguis a gust. Per això mateix no va fer falta que diguéssim quin era el però principal de tot l’àpat:  les quantitats.

En efecte, tot t’inclina a fer el menú degustació, perquè la carta pica una mica i ja t’adverteixen que són mitges racions, plantejades per compartir i picar una mica de tot. Però no faria cap mal, ans al contrari, que les racions fossin una mica més generoses i el preu del menú (27-28€) fos una mica més elevat. Us asseguro que es paga de gust, perquè tot és boníssim i és un local on et fan sentir com a casa, però precisament perquè tot és tan bo trobes a faltar poder-t’hi recrear una mica més...

Potser per això ens van posar dos postres diferents (el del menú i un altre): brownie de xocolata blanca amb gelat de fruita de la passió, absolutament espectacular en textura, gustos, contrastos...i un brownie de xocolata negra, amb “terra” de xocolata i gelat de xocolata, també molt bo però menys sorprenent.

Desprès vam fer un café i un rooibos (és dels llocs on hi ha rooibos, i una bona selecció d’infusions), als quals la casa també va convidar.

En resum, recomanable si teniu en compte que les racions són petites, i cal seguir-los la pista a aquests professionals, que no sols prometen, sinó que ja comencen a complir les seves promeses. 

Carrer Montserrat número 4, molt a prop del metro Drassanes. 

EL ESTABLO CUYANO

Aquest és un restaurant argentí situat al Passeig Maragall, en un lloc inhóspit però amb un local acollidor i ampli. La seva especialitat son les carns a la brasa, altament recomanables, amb els talls típics argentins, i també fan alguns plats italianitzats, com és habitual en aquest tipus de restaurants.

El servei és amabilíssim, i sap quan ha de donar conversa i quan ha de deixar de fer-ho, amb una elegància que va més enllà de la professionalitat. A la cuina, però,  són una mica lents, potser perquè tot és fet al moment. I dintre les meves manies personals, potser és una mica escàs de llum.

A més, des de fa uns quants mesos han començat a fer un menú tancat, tant al migdia com a la nit i els festius, que surt realment bé de preu.

Un lloc recomanable per als amants de la carn a la brasa, doncs.

RESTAURANT H1898

Restaurant de l’hotel 1898, situat en plena Rambla, en l’edifici que havia estat Tabacos de Filipinas i on s’avorria Jaime Gil de Biedma.

Hi vam tastar el menú degustació, que està d’oferta 2x1 i que surt, begudes incloses, per uns 60€ totes dues persones.

La cuina es elaborada però reconeixible, amb una certa obsessió pels formatges (encara que tots de gust massa suau per a mi) i pels bolets.

A destacar l’amanida verda amb dàtils, crema de parmesà i coulis de gerds, un plat clàssic de” fullaraca” reinventat i molt ben interpretat.

El punt creatiu el posa el capuccino de ceps amb idiazábal, servit en tassa com si fos efectivament un capuccino, i que recrea la clàssica crema de bolets de manera intel·ligent.

Era molt bo el caneló de cua de bou, perfecte de gust i textura, i també el sorbet de mojito que era el pre-postre.

La resta de plats també eren bons, sense cap estridència.

La pega és el local, decorat sense massa gràcia, tret de les fotografies en blanc i negre, amb un mobiliari i una il·luminació que no el fan gens acollidor: de fet, és la sala on se serveixen els esmorzars, i es nota, massa.

En general, però, és una bona opció per un sopar tranquil en parella, amb una cuina cuidada i un servei atent i professional. 

RESTAURANT PETIT COMITÉ

Aquest restaurant situat al Passatge de la Concepció (entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, a l’alçada de Rosselló més o menys) és la segona marca de Fermí Puig, xef del Drolma.

La proposta gastronòmica és de cuina tradicional, sense artificis ni creació, i amb el producte com a puntal gairebé únic. Per això no hi ha menú degustació, perquè no estem en un restaurant gastronòmic. La decoració és moderna i un pèl fosca, el servei correcte sense estridències negatives ni positives, i el menjar bo, en general.

Vam tastar una sopa de tomàquet i alfàbrega, boníssima; l’arròs mariner a la gandula, un pèl fort de gust però amb el marisc fresquíssim i en el punt de cocció; els fideus a la cassola, força bons també, i els canelons, amb el farcit molt bo però que resultaven pastosos per mor de la beixamel (quina mania amb fer aquestes beixamels per aixecar parets!) i de la pasta massa cuita.

De segon, rap al forn amb patates, molt bo el rap però les patates un pèl desgustades; mandonguilles amb pèsols, molt pebrades i amb massa gust de carn de porc pel meu gust; i lluerna a l’all cremat, aquest sí, un plat que gairebé feia plorar.

Ho vam acompanyar de copa de vi (tres) Chardonnay de Jean Leon, i dues aigües. De postres, mantecado amb ametlles garrapinyades, que ja sabem que no ha de ser com un gelat de vainilla però que s’agrairia tingués una mica de gust de vainilla, d’ou....i uns bunyols de xocolata molt bons, on la xocolata semblava injectada dins el bunyol que esclata quan el masteguem i ens omple la boca de cacau del bo. Només un dels quatre  comensals va fer cafè, acompanyat d’una orelleta gentilesa de la casa.

Llavors va arribar la dolorosa, que rondava els 80 per cap. I aquí està, per mi, la principal pega d’aquest restaurant. Per aquest preu, hauries de plorar d’emoció davant de tots els plats, i hauries de tenir una epifania similar al crític gastronòmic de Ratatouille, per donar un referent fàcil. Doncs no. Surts amb la sensació de que has pagat un munt de diners per uns plats que fa la teva mare de manera magistral (més magistral que al Petit Comité, en alguns casos) i que fins i tot a tu no et queden malament del tot. I uns plats que has menjat en alguna fonda de poble, com les que recomana el company del blog Esmorzars de Forquilla, igual de ben fets i a un preu molt més raonable. Exemple que em va semblar el “colmo”: un plat de patata i mongeta tendra amb pernil ibèric val 15 €! Crec que ja està tot dit.

RESTAURANT DOS CIELOS

Es un restaurant obert pels germans Torres, xefs formats a diversos restaurants de fama. El trobareu a l’hotel ME, a la zona de Diagonal Mar (Pere IV, 272-286)

Cal destacar el servei excel·lent, i la lluminositat i amplitud de l’espai, amb la cuina a la vista i amb alguna taula dins de la cuina i tot.

No us perdeu el pa, que per si sol mereix la visita. El fan ells, amb massa mare i una fermentació de 24 hores, i és absolutament espectacular.

 A destacar que si voleu una copa de vi en comptes d’una ampolla, el sommelier us preguntarà pels vostres gustos i s’hi amotllarà, en comptes de dur-vos una copa del vi que li doni la gana i punt, com fan la majoria de restaurants.

El que vam menjar, a part del pa, és una cuina de virtuosisme. El producte es tracta bé, no s’adultera el seu gust en cap moment, i se serveix al punt just. Els plats son de cuina creativa, però sobre una base de cuina tradicional.

Vam començar amb uns aperitius: bunyols de bacallà absolutament canònics, i tomàquets farcits amb alfàbrega, molt refrescant.

Desprès va venir un ravioli de foie, servit amb una mica de caldet. Els caldets són una obsessió de la casa, però els fan bé i servidora és sopera de mena.

L’olla de verdures va ser el següent: un guisat de gairebé 40 verdures diferents, totes fetes al seu punt, gustoses i ben combinades. Un festival d’aroma, textura, color i gust.

Va seguir l’arròs negre amb espardenya: la cuina oberta ens va permetre observar que l’ arròs es feia separadament del “negre”, i això potser provocava que l’arròs fos un punt desgustat, tot i que la salsa negra era gustosa sense ser excessivament intensa, i l’espardenya era magnífica.

Desprès va venir un tall de peix al forn de vapor, bo però sense emocionar, i l’espatlla de xai, més intensa de gust i en general correcta.

El prepostre era una gelatina de té, i el postre una mena de variacions de pera, molt bo.

Amb una infusió, la cosa va sortir per uns 70€ per persona.

Resumint: menjar excel·lent, però potser el virtuosisme amb que es tracta esmorteeix les emocions, una mica com si el repel·lent de la classe es posés a cuinar. Servei excel·lent també, i lloc agradable per a una celebració íntima. 

HOTEL RESTAURANT GRAN SOL

És un restaurant situat dins l’hotel del mateix nom, a Sant Pol, que, a més de funcionar com a establiment hoteler i de restauració, allotja una escola d’hosteleria i turisme. http://www.hotelgransol.info/

El diumenge s’hi fa un buffet lliure per 20€, begudes no incloses, que és una bona opció per anar-hi en família. El saló és espaiós i lluminós, amb vistes al mar, que n’és tota la decoració.

Els primers plats estan exposats, i si bé individualment estan molt ben presentats, el conjunt té un aire de deixat per allà que fa que alguns passin desapercebuts. Una altra errada, la fideuà i l’arròs, molt bons de gust però deixats en una taula sense res que els escalfi, acaben perdent en presentació i textura. En general, però, hi ha molta varietat i tot és molt bo.

Els segons plats se serveixen a taula, cosa que garanteix que estiguin calents, acabats de fer i al punt. Hi ha opcions guisades i a la brasa, i també es pot  fer una graellada de carn per tastar-ho tot. Les guarnicions son fetes per ells, incloses les patates fregides, que en la seva versió casolana son una espècie en extinció.

Pel que fa a les postres, la tria era escassa però correcta.

Una pega és que és una escola, i per tant us poc tocar algun alumne poc espavilat. Un dels cambrers, al qual per cert l’armilla li sentava fatal, potser perquè no era de la seva talla, necessitava alguna lliçó extra al meu entendre.

Per la resta, un lloc on anar desprès d’una jornada de platja, o si baixeu per la Nacional, un bon lloc on aturar-se per acabar el cap de setmana. 

HOSTAL BONAVISTA

Avinguda Catalunya, 14, Cervera. http://www.hotelbonavista.com/

Aquest hostal, situat a Cervera a tocar del casc històric, ha estat una agradable sorpresa. Reformat de poc, té una categoria de tres estrelles, però no ens hi vam estar, només hi vam menjar.

Hi fan un menú diari, que el dissabte Sant costava 20€, amb un munt de plats per triar. Begudes no incloses. La cuina és tradicional catalana, amb una presentació curosa, i unes racions adequades, ni excessives ni escarransides.

Per recomanar uns canelons de bolets absolutament canònics: però dintre dels primers, també era molt bona l’albergínia farcida. Les faves a la catalana, amb molt bon aspecte, també van agradar però se’ls va trobar com a defecte un gust massa pujat. La sopa de caldo també va agradar. Entre els segons, vam tastar una cua de bou deliciosa, amb una salsa lleugerament perfumada de canyella i amb un punt dolç, per sucar-hi pa (i ho diu algú que no acostuma a sucar pa); les galtes de vedella també eren molt bones, amb una cocció tan pausada que es desfeien a la boca. El fricandó també estava molt ben cuinat, amb una salsa deliciosa i amb llenegues. Si us agraden les opcions més simples, el xai a la brasa també era una bona opció, ben guarnit, ben cuinat i amb una carn de qualitat sense gens de “llana”. Les postres, més senzilles, eren majoritàriament gelats o mousses, i mató amb codonyat, però en la línia de la casa, ben presentades.

El servei és molt atent, com ha de ser en un negoci familiar (tercera generació) i finalment amb cafès i begudes va sortir per uns 23€ per persona, preu més que prudent tenint en compte que hi vam menjar magníficament.

Recomanable per a tothom qui li agradi la cuina tradicional. Desprès, aneu a comprar xocolata a la pastisseria Puig, al carrer Major nº28, que la fan boníssima.

MITJÀ ORIENT: VIDA MÉS ENLLA DEL SHAWARMA

Siria, Líban, Irak...bressol de la civilització, i actualment vesper. Alguns dels seus ciutadans han emigrat, han vingut al nostre país, i n’han portat els sabors. Vegem alguns exemples.

Ugarit. És una cadena de restaurants sirians, oberta per un empresari amb moltes ganes de treballar que han donat el seu fruit. Té locals per tot Gràcia, i també al centre comercial de la Vila Olímpica i a Diagonal Mar, tot i que aquest darrer no sigui tan recomanable. S’hi mengen plats combinats de regust oriental, i també plats sense combinar de falafel, hummus, mutabal, arayes de carn o de formatge, kebbe...és una opció magnífica per abans del teatre o del cine, perquè el servei és ràpid i atent i el menjar és bo, amb un producte fresc perquè sempre té sortida. Recomanable qualsevol de les seves cremes vegetals, i les postres casolanes de mató o iogurt.

Arabia (Sant Pere Més Alt, 18. A prop del Palau de la Música). El propietari és libanès, però la cuina la conformen plats de tot el Magreb i de l’Orient Mitjà. Hi ha plats més sofisticats, com la pastilla de pollastre, però la millor opció, sobretot si s’hi va en grup, és demanar el menú degustació. Us serviran una selecció variada i abundant d’entrats vegetals, i una selecció de carns a la brasa boníssimes. De postres, hem de recomanar els pastissets àrabs, que son d’elaboració pròpia i de qualitat superior.

Mesopotàmia. (Verdi, 65) Propietat d’un polifacètic iraquià, aquest restaurant ofereix cuina iraquiana, en plats força sofisticats i amb una presentació i unes pretensions més d’alta cuina. Les pretensions s’aconsegueixen en el menjar, però fan una mica de mal a l’hora de pagar: vull dir que sí que hi menjarem coses més elaborades, però el preu és superior als dos anteriors. Una pega: és fosc, i jo sempre he tingut certa mania contra els restaurants foscos. Les amanides i entrants vegetals són molt bons, i em va sorprendre especialment la de col lombarda, molt bona, i ho diu algú que no és gaire fan d’aquest vegetal. Recomanables els guisats de pollastre amb salsa de nous i magrana i el de llima, un veritable festival d’aromes que es desfan i esclaten a la boca. El xai és bo però de gust més intens, potser no agradarà als no gaire carnívors.

És imprescindible reservar, perquè el local és petit i sol estar ple.

RESTAURANT MARISQUERIA ROSALERT

Una casa històrica, situada a la cantonada de Diagonal amb Nàpols, que data del 1947, i una decoració una mica demodé però encara amb encant. La benvinguda és un mostrador nevera ple de peix i marisc, i el restaurant és al fons. És un d’aquells llocs on esperes trobar senyores molt tenyides i molt maquillades i senyors amb panxa; n’hi havia alguns, però també hi havia gent d’uns 30 o 40 anys, en grups i en parelles. Mantenen l’entranyable logo de la catalaneta amb un peix en una mà i una llagosta en l’altra, que recordava d’haver-hi anat fa molts anys, de nena.

El servei també és una mica antic: d’aquells que et donen conversa.

El menjar és bo i sense artificis. El preu és el d’una celebració, però de les que es poden fer cada mes.

El que vàrem menjar: calamars a la romana, magnífics i fets de casa, un veritable luxe. Musclos al vapor, sense trampa ni cartró, molt bons. Pop a la gallega, bo, tot i que n’he menjat de millor. Croquetes de bacallà, francament decebedores. Graellada de peix i marisc: calamarsons excel·lents, cloïsses magnífiques, lluç i rap que feien bona l’afirmació de que el peix, si és bo, com menys condimentat millor. La única pega, les cuques, si son grosses, les bullen abans de passar-les per la planxa. Suposo que és per assegurar que queden cuites, però llavors perden tot el suc i el sabor. Les postres són les que esperes en un restaurant d’aquest tipus: res de sofisticat, els sabors de sempre. Els profiterols són molt recomanables, i també la coca de Llavaneres. Això, amb pa sucat, una ampolla petita d’Extrissim Bach, i dues ampolles d’aigua, va sortir per uns 40€ per persona. La trampa: les aigües valen uns 3€ cadascuna.

Recomanable per al qui vulgui anar a un restaurant dels de sempre, que si ha aguantat és perquè ho fa bé.

RESTAURANTS XINESOS

No he pogut evitar il·lustrar aquest post amb la imatge d’un conegut restaurant, que sembla que es troba per terres de França. Res a veure, però, amb els que proposo, on et donen bé...de menjar.

Mei Hua, C/ Sant Elies a tocar de Balmes. La decoració no és gaire carregada, la cuina és més treballada que en els restaurants xinesos “del montón”, i hi ofereixen especialitats més selectes. Això fa que el preu acabi sent una mica més car que els seus col·legues ultra barats, però no és un restaurant car si ens atenim a la relació qualitat-preu.

Recomanable el Ku Bak de llagostins, un plat d’arròs en que el cambrer porta per separat l’arròs i la salsa, els barreja davant del comensal, i el resultat és un arròs deliciós i al punt just de cocció.

Pato Pekín, C/ Marina 16 (Port Olímpic). La decoració també és moderada, però us cridaran l’atenció unes garlandes i uns arcs de flor artificial. Si comencen a entrar xinesos guarnits amb les seves millors gales, no se us acudeixi marxar. Assistireu a un casament xinès i el vostre àpat serà, a més, una experiència sociològica. En qualsevol cas, és un dels restaurants on els mateixos xinesos van a menjar, cosa que sempre és garantia. Tenen una carta amb especialitats xineses gens adulterades, per a esperits aventurers, i també tenen un “Menú pato lacado” on aquesta au emula al porc, per allò de que se’n aprofita tot. Primer us el filetejaran, desprès us faran les restes amb verdures o salsa agredolça, i finalment us serviran una sopa feta amb la carcassa. Preu prudent, també més car que un xinès a l’ús.

Restaurante Río Dragón, C/ Oblit 3, a prop de Plaça Maragall. La família que regenta aquest restaurant fa molts anys que viu a Barcelona, però el pare continua passant-se hores a la cuina i no sembla tenir intenció de jubilar-se. El fill comença a rellevar-lo, però encara no ha assolit el seu nivell.

Hi trobareu plats de gastronomia mongol, a part dels plats xinesos de tota la vida, i precisament la pasta de Mongolia és la meva recomanació. A més, arribat un determinat moment de la vetllada, el fill fa jocs de mans i màgia de prop, cosa que el fa especialment recomanable per un sopar de grup.

MITES GASTRONÒMICS MADRILENYS

El primer de tots, el Restaurante Marisquería La Sirena Verde, a la Gran Vía. La seva sopa de peix i marisc justifica per si sola, no una visita al restaurant, sinó a Madrid mateix. El restaurant, a la planta superior, és una mica car, però hi trobem aquells entranyables cambrers madrilenys que es jubilaran fent de cambrers, una espècie en extinció a Barcelona, que us recomanaran el peix del dia i us preguntaran, amb paternal preocupació, com és que no us heu pogut acabar el plat. També hi trobem un producte excel·lent, que fa honor a la xovinista afirmació madrilenya de que “Madrid es el mejor puerto de España”. També recomano les “puntillas”, els nostres xipirons. I les cloïsses son magnífiques. Al pis de baix, amb estovalles de paper, podeu degustar tapes i també la sopa de peix, a un preu més raonable.

El carro de postres té diverses especialitats de la pastisseria Mallorca, cosa que entronca amb el segon mite gastronòmic madrileny: el milfulls de crema i maduixetes de la pastisseria Mallorca. Un milfulls amb regust de caramel, una crema suau amb el punt just de dolçor, i unes maduixetes que hi donen el toc fresc i afruitat. Aquest negoci que va començar sent modest, ara té sucursals a tot Madrid, i fins i tot fa càterings.

El tercer mite són les rosquillas de Alcalá. No son fàcils de trobar, perquè si bé totes les pastisseries tenen rosquillas tontas (sense glassejat) i listas (amb glassejat), i rosquillas de Santa Clara (amb glassejat de clara i sucre), pocs llocs tenen les rosquilles de pasta de full amb glassejat de sucre i rovell, que son les d’Alcalá. Busqueu-les a les pastisseries Viena Capellanes.

I el quart, per fer la típica broma de quin museu has visitat a Madrid, és el Museo del Jamón. Qualsevol d’ells té una selecció d’embotits, pernils i formatges magnífica, i algunes opcions calentes, de les que es poden recomanar les sopes d’all i la sopa castellana. Això sí, no us hi cabrà gaire pernil, desprès....

Quan sigui rica, ja parlaré del Lhardy!

RESTAURANT XARCUTERIA SANABRÉS

És un lloc que havia visitat amb certa freqüència quan treballava a la Diagonal. Ara, que sóc cap de ratolí en comptes de cua de lleó, treballo en una altra zona de Barcelona, però he d’anar a les Corts quan tinc guàrdies, com ha succeït aquesta setmana.

El restaurant està situat al carrer Taquígraf Serra, 24 (entre Entença i Nicaragua), i afirma haver estat fundat l’any 1974. Des de llavors, no s’hi han gastat un duro en decoradors. Si el lloc on mengeu ha de ser “mono”, no cal que hi aneu, perquè de mono no en té res. És, això sí, pintoresc, amb les parets entapissades d’una col·lecció de pins i insígnies, miniatures i tota mena de merchandising de Coca-Cola. El menjar, en la línia de la decoració, és simple, contundent i no està subjecte a modes ni a tendències.

El menú diari, que costa uns deu euros al migdia, uns 11 a la nit i uns 12 els festius, té prou varietat, i no cal complicar-se la vida amb la carta. Són especialment recomanables les escudelles, sopes i el caldo gallego, juntament amb les truites, de quatre dits de gruix, i el lacón. Però els guisats tipus peus de porc, els canelons d’espinacs, i els plats de planxa també estan força bé. També els fan per emportar, i tenen una gran selecció d’embotits, pernils, vins i wiskies. Com a curiositat, també tenen cervesa Duff. De postres recomano la quallada amb mel, perquè la mel que hi posen és especialment bona.

El servei és amable en la mesura justa, i ràpid.

Recomanable si us agrada el menjar de tota la vida, i contraindicat per a estómacs delicats. Per cert, s’hi pot fumar, cosa que per a mi és un desavantatge.

RESTAURANT LA CÚPULA

És un dels llocs del barri que no havíem descobert encara. L’entrada de marbre i l’aspecte elegant ens tirava una mica enrere. Els preus de la carta també “piquen” una mica, però vam veure que tenia un menú de migdia i nit per 20€(beguda i cafè inclòs), tots els dies de la setmana, així que ens vam atrevir a entrar-hi.

El restaurant forma part d’un complex d’aparthotel anomenat Hispanos7Suiza, perquè s’hi exposa una col·lecció de set cotxes d’aquesta marca. Això fa que no sigui gaire adequat per anar-hi amb criatures, a menys que tinguin un alt grau de contenció i una educació quasi militar, perquè els estareu baixant dels cotxes durant tot l’àpat. Caldria dir en el seu descàrrec que fins i tot els adults senten un desig irrefrenable de tocar o enfilar-se als magnífics vehicles d’època.

Com ja haureu deduït, vam fer el menú, però també vam demanar uns bunyols de bacallà per picar. Força bons. Del menú vam tastar el blat saltejat amb verduretes, molt respectuós amb els gustos dels vegetals però potser massa, perquè li faltava un punt de gust; i els papardelle a la carbonara, boníssims. De segon, salmó a la mostassa suau, i hamburguesa amb salsa de Porto i ceba confitada. Dos plats que no tenen massa complicació, però molt ben servits i guarnits. De postres gelats, dues boles per cadascú. El pa era força bo, i com a copa de vi blanc van servir un Blanc Tranquille de Torelló.

El local és molt agradable, amb un aire de luxe retro, una sala de fumadors pintada amb un trompe l’oeil espectacular, i unes làmpares que son el logo d’Hispano Suiza ampliat. Potser la única pega és que a la nit resulta una mica fosc.

El servei era molt professional i obsequiós, i a més hi havia música en directe, a càrrec d’un pianista que tocava peces clàssiques de tots els temps.

Com a curiositat, potser per deformació professional vam fixar-nos en que el NIF de la factura era d’una fundació. El misteri es va resoldre a la sortida, mirant tots els retalls de diari amb comentaris sobre el restaurant i l’aparthotel: és propietat d’una fundació que col·labora en la lluita contra el càncer. O sigui que a més, estareu fent la bona obra del dia.

Ideal per a un sopar tranquil en parella sense arruinar-se, el trobareu al carrer Sicília 255 (entre Rosselló i Provença)

LA POMARADA

És un restaurant que combina especialitats asturianes amb cuina italiana, catalana i internacional. La seva situació, en ple Passeig de Gràcia (nº78)i en un entresòl, fa que sigui un restaurant dels de vistes, i si no teniu vista al carrer, la tindreu a un pati interior ajardinat que també fa molt de goig. L’ambient és tranquil, i el servei molt ràpid i eficient. A més, s’hi menja bé per un preu raonable, i hi ha racons molt adients per a una celebració familiar o col·lectiva.

Nosaltres vàrem fer un pica-pica de primer, amb croquetes molt bones, encenalls de carxofa, i xoricets a la sidra. Aquests darrers eren una mica sosos, potser perquè estem acostumats a la contundència dels xoricets fregits. De segon, vam demanar una pizza Covadonga. Molt bona, mida raonable (no aquelles rodes de carro que no et pots acabar) i ingredients frescos. També vam tastar el timbal de llenguado amb tomàquet, una manera de presentar els filets de peix amb tomàquet molt original i treballada, i amb una salsa que no vam desxifrar però que era molt bona. Amb gelats i un cafè, i sense vins, va sortir per una mica menys de 30€ per persona.

RESTAURANT LES COLS

Fa temps que volia fer un comentari sobre aquest restaurant, però, en la meva línia desmemoriada no recordava el que hi vam menjar. Fa uns dies va aparèixer un paper amb el menú degustació, i ara sí, puc parlar-ne amb més criteri.

Vagi per davant que el menjar ens va agradar, molt, i gairebé tot. Però que és un exemple de triomf de la tonteria del disseny davant el menjar. Per començar, la insistència del personal de sala en que féssim l’aperitiu asseguts al pedrís exterior, en una nit de finals de setembre a la Garrotxa. Senyors, fa fred i la pedra està freda, com a mínim per als nostres estàndards pixapins. Seguint per l’uniforme de ressonàncies hobbitianes dels cambrers, les cadires de tot punt absurdes del menjador, i fins i tot perilloses si un ja porta unes copetes de vi i es decanta; pel lavabo unisex que feia, inevitablement, pudor de pixum; per la “visita guiada” al restaurant, que va acabar amb una visita a la cuina...ja recollida i neta i per tant sense cap interès; la il·luminació insuficient fins que el cap de sala es va dignar apujar-la; i el servei, poc entregat i massa rígid, dues coses que no es poden permetre en un restaurant d’aquesta categoria. Dos exemples: el sumiller no et pot dir que tu mateix busquis un vi per al menú degustació, deixant-te damunt la taula una mena d’exemplar de l’Enciclopedia Espasa amb centenars de referències; el cambrer no et pot renyar quan, en to de broma, dius que vols tastar tots els formatges del carro de formatges.

Dit això, insisteixo, el menjar molt bo, però no pots evitar sortir-ne amb la impressió de que uns marcians van deixar un restaurant al mig d’Olot, i que els terrícoles d’aquella banda encara no se’l han fet seu del tot.

De la cuina, cal destacar l’esforç per crear alhora que es recuperen productes i procediments locals, tradicionals i gairebé oblidats. Per aquí és per on, al meu modest parer, ha d’anar la cuina creativa si no vol caure en una còpia barata del Bulli, i en el cas de Les Cols, l’encerten plenament.

Començant per la crosta de fajol i els blinis de fajol amb fesols de Santa Pau, com a aperitius que surten d’allò que esperes, i que et fan recordar on ets. De la resta de plats del menú degustació, molt equilibrat i que finalment resultava abundant, eren el suc de mongeta perona, de l’hort que té el mateix restaurant, molt original i amb tot el gust del vegetal; les patates amb suc, en una curiosa versió; el biquini de farro, altre cop un producte local; l’amanida de vaquetes i tòfona, molt equilibrada i perfumada; la tomata de Montserrat, potser el que menys ens va agradar perquè era el que menys sorprenia; l’arròs de pagès amb calamars de llauna, molt bo; el bacallà al pil-pil també encertadíssim; l’espatlleta de conill, fantàstica; el carro de formatges catalans amb melmelades per a fer contrast, ple de formatges interessants de totes les procedències, matèries primeres i graus de maduresa que pot oferir el producte; les “variacions de móra”, que personalment em van agradar molt perquè sóc una gran fan d’aquesta fruita; el brownie de xocolata blanca i figues, un festival de sabors i textures; i per acabar, una rajola de xocolata i coca de pa ensucrada. Amb unes infusions de poniol, vam sortir més que satisfets, havent gaudit molt de la cuina....i havent rigut una mica a costa de les absurditats del disseny.