QUIET

Màrius Serra ha escrit un llibre sobre el seu fill Lluís, àlies Llullu, que patia una encefalopatia que la ciència mèdica no va acabar de desxifrar mai. El seu pare ens deixa mirar per al finestra dels records, i aboca reflexions, moments d’ira i ràbia, de tendresa, de coratge, i també d’humor. En Llullu va morir aquest estiu, però la lletra impresa el farà, en certa manera, immortal.
El llibre me’l van deixar, i l’he llegit en dos dies. Cal dir que una visita a la Ciutat Judicial, amb la seva mitja hora de metro per trajecte, ha ajudat bastant a la meva velocitat lectora. A través del llibre veiem les dificultats que comporta moure’s amb una cadira de rodes; la mirada dels altres cap al qui és diferent: compassió, fàstic, i també amor; com et canvia tenir un fill discapacitat; com et converteixes en heroi als ulls dels altres quan el que fas et sembla normalíssim; com peregrines en cerca d’un diagnòstic, ja no diguem d’una cura; com aprens a gaudir d’aquell fill que sembla no poder gaudir de res; com adaptes casa teva i la teva vida; com segueixes fent el que hauries fet si no fos que (viatjar, anar a parcs d’atraccions,...); com et canvia a tu mateix.
El llibre acaba amb un experiment: veure córrer en Llullu, a través de diverses fotografies que cal anar passant de pressa, i sentir el que podria ser la seva veu.
Un llibre preciós, on l’autor es despulla sense ser obscè, ple de reflexions que no per evidents son menys bones ni necessàries.
“Quan la medicina pot diagnosticar, tractar i derrotar les malalties hauríem d’organitzar una festa de celebració. Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només de veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?”
“Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps que abans de conèixer-lo em podien amargar l’existència”