És un llibre que em van deixar, tot dient-me “Té, a tu que t’agrada la literatura fantàstica” . He de confessar que sempre he tingut prejudicis contra la literatura de gènere, i el fantàstic, a pesar de tot el que n’he llegit, no és una excepció. Vaig intentar que no es notés que arrufava el nas, i el vaig deixar a la prestatgeria de llibres pendents. I finalment, l’he llegit, i m’ha agradat.
En un planeta llunyà, els teixidors de cabells passen tota la seva vida teixint una sola catifa amb els cabells de les seves dones i filles, que servirà per adornar el palau de l’emperador. Però de tant en tant arriben notícies sobre el derrocament de l’emperador, sobre que no hi ha cap palau, i tot el sistema social trontolla. El llibre d’Andreas Eschbach pren com a fil conductor el misteri de les catifes, a on van a parar i per a què serveixen en realitat (ja podeu imaginar que al palau de l’emperador no n’hi ha ni una), i aquesta intriga es resol al final del llibre. Mentrestant, en capítols independents, se’ns composa una imatge de conjunt d’una societat canviant, i ens trobem davant d’una anàlisi del poder absolut, dels defectes de les revolucions, de les venjances polítiques....d’allò més interessant, i que alguns crítics han comparat amb l’Alemanya nazi.
Resumint, literatura fantàstica que pretén fer-nos pensar, més enllà de la construcció de móns paral·lels, i ho aconsegueix. Literatura, a més, molt ben escrita. Hi ha un capítol, “El palacio de las lágrimas” que justifica per si sol la lectura d’aquest llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.