Vicenç Borràs signa aquest llibre, a no confondre amb l’homònim de Maria Mercè Roca. La idea del darrer tren, com la darrera oportunitat, ha estat sempre molt present en la literatura, i segur que trobem més llibres que hi facin referència.
Aquest llibre m’ha recordat una mica a les veus del Pamano. El narrador es troba amb una companya de trajecte en tren que, desprès d’unes quantes trobades deixa anar la seva verbositat i li explica la seva vida, molt lligada als orígens d’aquella mateixa línia de tren que recorren. La Ribera Alta del Xúquer hi surt retratada, en el segle passat, amb els personatges que la poblaven, i que poblaven qualsevol poble de l’època, si em permeteu la redundància.
De boca d’algun valencià (o valenciana, per ser exacta) he sentit el retret de que als catalans ens agrada Ferran Torrent perquè descriu el País Valencià que volem creure. No dic que no. En aquest cas no hi ha concessions lingüístiques (el llibre no ens estalvia valencianismes, com d’altra banda és natural donada la procedència de l’autor); ni sociològiques, i, paradoxalment, l’ambient, els esdeveniments i els personatges tenen un aire molt familiar.
Lectura tranquil·la, sense artificis, per assaborir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.