Novel·la de Hanif Kureishi, guionista de “Mi hermosa lavandería” i “Sammy y Rosie se lo montan” , que em venia molt de gust llegir.
En aquest cas, però, la realitat no ha acompanyat a les expectatives. La història de Karim, fill d’indi musulmà i anglesa, que no se sent gens connectat amb la cultura del pare, i que arran del divorci dels seus pares comença una recerca personal que el durà a fer d’actor, no m’ha arribat gaire, i no sé ben bé perquè.
El llibre tracta temes com el racisme, la “segona generació” d’inmigrants, la recerca de la pròpia identitat condicionada per la imatge que els altres en tenen, el papanatisme d’alguns occidentals cap a les espiritualitats exòtiques; tot això en una trama complexa, amb secundaris de luxe com la cosina Jamila i el seu no-marit, i en el marc històric de l’Anglaterra pre-Thatcher, amb el final del moviment hippie i els inicis del punk.
Potser el to desmenjat del personatge principal, que a vegades deixa anar alguna punta d’ironia, potser l’abundància de personatges avorrits de tot, començant per ells mateixos; potser la intuïció de que es tracta d’una novel·la en realitat autobiogràfica, disfressada de retrat sociològic... el cas és que l’he acabada, i psché.
En aquest cas, però, la realitat no ha acompanyat a les expectatives. La història de Karim, fill d’indi musulmà i anglesa, que no se sent gens connectat amb la cultura del pare, i que arran del divorci dels seus pares comença una recerca personal que el durà a fer d’actor, no m’ha arribat gaire, i no sé ben bé perquè.
El llibre tracta temes com el racisme, la “segona generació” d’inmigrants, la recerca de la pròpia identitat condicionada per la imatge que els altres en tenen, el papanatisme d’alguns occidentals cap a les espiritualitats exòtiques; tot això en una trama complexa, amb secundaris de luxe com la cosina Jamila i el seu no-marit, i en el marc històric de l’Anglaterra pre-Thatcher, amb el final del moviment hippie i els inicis del punk.
Potser el to desmenjat del personatge principal, que a vegades deixa anar alguna punta d’ironia, potser l’abundància de personatges avorrits de tot, començant per ells mateixos; potser la intuïció de que es tracta d’una novel·la en realitat autobiogràfica, disfressada de retrat sociològic... el cas és que l’he acabada, i psché.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.