FALLING MAN

Novel·la de Don DeLillo sobre els efectes de l’11-S.

Seguim en ella a un supervivent dels atacs a les torres bessones, des de la magnífica obertura, al World Trade Center i en mig del caos provocat per la caiguda de les torres.

El protagonista, ferit, es trasllada a casa de la seva ex-dona i el seu fill, i sembla que la convivència es podria reanudar desprès de la seva convalescència. Però no interessa aquesta part de la trama, i De Lillo no la desenvolupa gaire. Veiem escenes no sempre connectades entre sí de Keith, el protagonista, i la seva relació amb una altra supervivent; de la seva dona Lianne i el grup de malalts d’Alzeimer als que fa teràpia; de la mare de Lianne i el seu company, el qual possiblement va tenir relacions perilloses amb la banda Baader-Meinhoff; de les partides de póker de Keith; d’un artista de perfomances que es penja de diversos llocs de Nova Iork en la mateixa postura que la foto de l’home caient de la torre; del trauma en els fills...

No ens porta cap enlloc concret, perquè la trama no és un riu sinó un oceà. Però un oceà on les paraules es transformen en olor, tacte, soroll, sentiments i sensacions. I l’oceà acaba amb un final magnífic que ens retorna a les primeres pàgines de la novel·la.

No és una lectura fàcil, però és literatura de la bona.

INDIGNEU-VOS

Podria dir que “me’l imachinava més gran”. Aquest supervendes que, segons diuen, ha estat la base del moviment dels indignats, et deixa amb ganes de més, com un aperitiu, però a diferència de l’aperitiu, desprès no hi ha res.Gairebé hi ha més substància en el próleg de JL Sampedro, o en la biografia de l’autor que acompanya totes les edicions.

Hessel es limita a enumerar algunes de les raons per a la indignació i la insurrecció pacífica, que no aprofundeix gaire. Se’l ha acusat de pamfletari: la veritat, crec que no arriba ni a això. Esperem que el seu següent llibre aprofondeixi en aquestes idees i el seu desenvolupament. 

Però, personalment, em sembla molt més provocador el documental “Inside job” (on veiem que tots els “dolents” estan ara a l’administració Obama), i molt més ben documentat i desenvolupat en quant a tesi.

De Hessel en queden algunes frases amb les que no podem sinó estar d’acord, però poca indignació desperta si no veníeu indignats de casa.

TANCAT PER VACANCES

Fins al setembre! Mengeu, llegiu i gaudiu.

WYRD SISTERS

Parodia de Hamlet, basada en el poder de la paraula per a manipular les masses. Les bruixes de Lancre custodien al príncep hereu, i el donen a una familia d’actors ambulants. Contra tot pronòstic, esdevindrà un actor vocacional que no vol fer-se càrrec de tron, i aquest  passa al bufó de la cort.

És un dels llibres de les bruixes de Lancre: la despòtica matriarca Nanny Ogg, la sàvia Granny Weatherwax, i la jove Margrat, a la que li agrada la parafernàlia d’espelmes, quincalla amb poder ocults, i els aquelarres, per a desesperació de les dues més grans.

Veiem  com el poder utilitza l’art per a les seves finalitats: l’usurpador encarrega una obra teatral que el retrati com a monarca bondadós.

Veiem com aixó de la sang blava està sobrevalorat, o com deien els romans “mater semper certa est”, però el pare ja seria tot un altre tema.

Les habituals cites:

"There must be a hundred silver dollars in here," moaned Boggis, waving a purse. "I mean, that's not my league. That's not my class. I can't handle that sort of money. You've got to be in the Guild of Lawyers or something to steal that much."

Un membre del gremi de lladres, tenint escrúpols.

"I'd like to know if I could compare you to a summer's day. Because -- well, June 12th was quite nice, and..."

El bufó, intentant fer la cort a Margrat.

IDEES FRESQUES

Aquí va un altre post de receptes, recuperades d'un article que vaig escriure fa temps per a  la revista NEXE.

Cuinar en plan artista sempre és un plaer, però cuinar per obligació és molt pesat, i més quan la temperatura ja fa que nosaltres mateixos ens cuinem a foc lent, o a la brasa si estem al sol. Aquí teniu unes quantes idees estivals.

CARPACCIOS SENSE RISC DE SALMONELLA

Compte amb els productes crus, especialment els d’origen animal: han de ser molt frescos, i mai no s’ha de menjar carn d’au crua. Aquí teniu un parell de carpaccios de verdures.

El primer: xampinyons laminats, amanits amb una vinagreta de dues parts d’oli per una de suc de llimona, sal, pebre, mig gra d’all picat amb el ganivet, i julivert. Cal marinar-ho unes 3-4h.

El segon: carbassó a rodanxes molt fines (millor si ho talleu amb tallafiambres), amb la mateixa vinagreta però substituint l’all per mitja ceba tendra, també picada. S’ha de marinar més estona, unes 8 hores, i se serveix guarnit amb parmesà i pinyons torrats.

BEGUDES REFRESCANTS

La clàssica llimonada, en versio A.T. (Abans de la Thermomix): Fem una infusió amb la pell de tres llimones, 115g de sucre, i aigua calenta. Ho deixem junt fins que es refredi, ho colem i afegim el suc de les llimones. Guardar a la nevera i servir ben fred.

Lhassi: 1 iogurt natural de llet sencera, millor si és grec; mig envàs de iogurt d’aigua freda, un pessic de sal, la vostra espècia preferida (canyella, clau, cardamom, curry, menta, alfàbrega, fins i tot all). Es passa pel minipimer i se serveix ben fred. No és una beguda dolça, però per això mateix és més refrescant. Encara que també hi ha versions dolces, com el lhassi de mango. En aquest cas, iogurt normal, aigua, sucre al gust i polpa de mango ben madur. 

PLATS ÚNICS

Amanida completa,  amb ¼ k de formatge tipus manxec semi, tallat a daus; 1 llauna petita de pebrots vermells, trossejats; 100g gambes petites cuites i pelades; 100g blat de moro de llauna; 100g pèsols cuits, 400g macarrons bullits. Ho amanim amb oli d’oliva, alfàbrega, sal i pebre.

Esqueixada andalusa: ¼ k de bacallà per esqueixada, remullat; 1-2 patates, 1 taronja o aranja, ½ ceba, un grapat d’olives negres tipus Aragó (arrugades); oli d’oliva, pebre vermell. Bullim les patates amb la pell, les pelem i les fem a rodanxes. Damunt de cada rodanxa, un tall de taronja ben pelada; damunt d’ella, una rodanxa de ceba, i finalment el bacallà. Espolvorem el pebre, i amanim amb l’oli. Decorem amb les olives.

LA CASA DEL PROPÒSIT ESPECIAL

John Boyne, l’autor del Nen del Pijama a Ratlles, ha escrit aquest llibre que novela la fi dels Romanov, i també la fi del segle XX.

Georgi Danilovich Yachmenev, habitant d’un miserable poblet rus, s’interposa entre una bala i el Gran Duc Nicolau Nicolaievitx. Tot i que ho fa per amistat, per evitar que l’amic que ha disparat sigui castigat, és tractat com un heroi i traslladat al palau del tsar, per tenir cura del tsarèvitx Alexei. Però això, i tot el que va seguir, ens ho explica des d’un hospital de Londres on la seva dona s’està morint. Hi ha un secret, això ho sabem des del principi, i, tot i que la principal feblesa del llibre és que de seguida l’endevinem (una mena de “vés que aquesta no sigui aquella”), Boyne ens manté en tensió i ens fa seguir passant pàgines. La fi dels Romanov és altament novelable (Rasputin, l’abdicació, l’assassinat de la família, els luxes de la cort en contrast amb la pobresa del poble, l’hemofília d’Alexei...) i Boyne no decep, fent un novelot romàntic a estones, ben documentat però amb les lògiques llicències, i que ens fa passar una magnífica estona. Molt ben imaginades les descripcions de la vida domèstica dels Romanov, i molt ben explotada la part sinistra de Rasputin. I també ens fa molt viu al personatge del narrador, tant, que desitjaríem que hagués estat real, i que la història que ens explica també ho hagués estat.

Recomanable per a tots els públics. 

LA INTEL.LIGÈNCIA EMOCIONAL

Aquest llibre de Daniel Goleman és, si no el primer, sí el més famós dels que han desenvolupat la teoria que ve a dir-nos que no només compta el quocient intel·lectual. 

Altament recomanable per a qualsevol persona interessada en la psicologia o les seves aplicacions pràctiques (marketing, oratòria o simplement, conèixer-se millor); Goleman és didàctic, posa exemples, repeteix les seves idees...en definitiva ens fa fàcil llegir sobre el tema encara que no en siguem especialistes.

La tesi del llibre és que la intel·ligència emocional, és a dir, l’habilitat per manejar els propis sentiments, és més important que la intel·ligència racional.  També ens diu que la intel·ligència emocional pot ser educada, i ha de ser-ho; ens dóna pistes per superar estats de depressió, d’ira, o d’angoixa ( per cert, diu que la psicoteràpia és el doble d’efectiva que la medicació per evitar recaigudes ), ens parla de com desenvolupar habilitats socials, de com influeix l’ànim en el desenvolupament de malalties.... En definitiva, de com millorar l’autocontrol, automotivar-nos, millorar l’empatia i tenir millors relacions socials ens pot ajudar a ser més feliços i fer més feliços als que ens envolten.

Si bé el llibre pot tenir pinta de llibre d’autoajuda, no hi he trobat cap de les pegues que es poden trobar en aquests llibres: no proposa solucions màgiques, no ven cap moto, i matisa prou totes les afirmacions que fa.

En definitiva, altament recomanable. 

SOURCERY

Ja sabem que el vuité fill d’un vuité fill serà mag, però, que passa quan el vuité fill del vuité fill del vuité fill neix? Doncs que es un “Sourcerer”, un mag extraordinàriament poderós. Si el seu pare, ressentit per haver estat expulsat de la Universitat de Mags, s’introdueix en el seu bastó de comandament i domina al seu fill perquè aquest domini el món, Pratchett està servit.

En aquest cas, és un dels llibres de Rincewind, que tot i no ser un dels meus favorits, en aquest cas m’ha agradat. També hi surt el seu Equipatge, la filla de Cohen el Bárbar, un aprenent de guerrer per correspondència, la Mort, i la resta dels seus companys (Pesta, Guerra i Fam) que agafen una turca considerable i per això s’obliden de l’Apocalipsi; així com  la resta de fauna pratchettiana.

Com sempre, divertit, amb riure i somriures a dojo.

En aquest cas, les cites son dues. La primera, una de les més famoses de Pratchett, amb la qual estic plenament d’acord

"I meant," said Iplsore bitterly, "what is there in this world that makes living worthwhile?" Death thought about it. "CATS," he said eventually, "CATS ARE NICE."

I l’altra, sobre la sanitat de les aigües d’Ankh-Morpork:

 Of course, Ankh-Morpork's citizens had always claimed that the river water was incredibly pure. Any water that had passed through so many kidneys, they reasoned, had to be very pure indeed.

EXTREMELY LOUD AND INCREDIBLY CLOSE

Novel·la de Jonathan Safran Foer, que aviat serà una adaptada per al cinema.

Oskar Schell, un noi de nou anys, troba amagada en un armari una clau. La clau la va deixar allà el seu pare, mort durant l’11-S, i només hi ha una inscripció amb el nom “Black”. Oskar decideix, com en els jocs de pistes a que jugava amb el seu pare, trobar al tal Black i tornar-li la clau, com a darrer tribut al seu pare.

Aquesta recerca serà una de les parts més importants de la novel·la, on ens parla la veu d’Oskar. Un noi ple d’inventiva, solitari, i en certa manera ferit, i per tant potser massa madur per a la seva edat. Aquesta és, potser la crítica que es pot fer, que el nen és massa petit per a segons quins discursos. Discursos prou interessants, no obstant, i en forma de idees que flueixen lliurement, com si es limités a transcriure el curs del pensament.

Altres veus de la novel·la son l’àvia i l’avi d’Oskar, amb  història pròpia. L’avi escriu nombroses cartes demanant perdó al seu fill per haver-lo abandonat, i l’àvia explica la seva vida, també. Ambdós son supervivents del bombardeig de Dresden, i per tant, també personatges ferits, que es pregunten perquè ells no, tal com els supervivents de l’11-S.

Si bé la veu d’Oskar és més innocent, les dels avis son absolutament crues i no disfressen gens la realitat de dolor i mort a la que s’han enfrontat. Aquest és un dels encerts de la novel·la, que et deixa pensant quan l’has acabada, i que et fa passar una bona estona (que en literatura no és necessàriament una estona divertida) mentre passeges per Nova Iork a la recerca del tal Black dins el cap d’Oskar. 

RESTAURANT IL PICCOLO FOCONE

Aquest restaurant-pizzeria té dos locals, un a Gràcia i l’altre al carrer Dos de Maig. El local on vam anar és aquest segon.

A part de fer unes pizzes boníssimes, de les poques que he conseguit acabar tot i la seva mida més que regular, també fan pasta, amanides, antipasti i tot el repertori de la cuina italiana, concretament, genovesa. Però la característica principal és que una gran part de la seva carta està dedicada als celíacs, i que organitzen de tant en tant la “Semana sin Gluten” per a delit de celíacs italianòfils. En aquests dies cal reservar, perquè el restaurant està molt ben connectat a les xarxes socials, i els celíacs de Barcelona s’hi abraonen com bojos, potser perquè no hi ha gaire oferta per a ells.

Si bé el local no és gaire acollidor, i és una mica sorollós quan està ple, el servei és molt amable .

A la seva pàgina web podeu consultar preus i el menú, així com les jornades per a celíacs. En general, bo, bé de preu, recomanable per anar amb amics (no en parella, a menys que ja us ho hagueu dit tot) o per a portar-hi un celíac que enyori les pizzes. 

LES HORES DETINGUDES

Ramon Solsona novel·la l’absència, a través de la historia d’un vidu, narrant la mort de la seva dona,, en un accident absurd mentre visitaven les ruïnes d’Ostia Antica. 

Si bé no és cap obra novedosa pel que ens explica, i l’anècdota no donaria gaire de si,  l’estructura, amb flaixbacs i flashforwards, i el fet de donar veu a les persones que l’han sobreviscuda, que són el marit, el pare i les filles la fan interessant. Conté moments molt poètics, tristos en la seva majoria però també alegres, i una magnífica descripció dels sentiments dels personatges.

Amb un punt de partida, doncs, mínim, i sense focs d’artifici ni girs de guió ni trampes de cap classe, Solsona ens regala una peça literària que es basa exclusivament en el llenguatge i, per tant, que diu molt de la seva habilitat com a narrador. 

CIGRONS AMB CARBASSA

A petició popular (bé, d'una persona, concretament, a la que he retrobat per aquests ciberespais de Déu desprès de molts anys) transcriuré una de les dues receptes que sabia fer la meva àvia, els cigrons amb carbassa, o com deia ella, amb carabassa.
Les quantitats son aproximades, per a desesperació dels qui voleu pesar i mesurar...ho sento, però sempre he fet aquesta recepta a ull.

Cigrons, si són cuits un pot, però val la pena comprar-ne uns de bons, si son ecològics millor, deixar-los en remull en aigua tèbia una nit, i coure'ls.
Carbassa, aproximadament un quilo. Les millors són les que et dóna algú que té hort, madurades a la planta, amb el color pujat, tendres i ben carregades de sucre.
Ceba tendra o qualsevol ceba blanca i suau, tipus Figueres. Una peça mitjaneta.
Daus de bacó, encara que són opcionals i no hi eren en l'original.
Oli, sal, pebre i una punta de canyella.

El primer que s'ha de fer és pelar la carbassa, i tallar-la a trossos de la longitud d'un dit, l'amplada de dos o tres dits, i un gruix de mig centímetre aproximadament.
Un cop teniu la pila de carbassa, s'ha de tallar la ceba petitona, i sofregir-la a foc suau en una cassola. Quan ja ha canviat de color, afegiu la carbassa, i deixeu-la fer a foc lent. Aneu vigilant, però: el procés que ha de seguir és coure's i anar-se desfent, fins a quedar com una confitura de carbassa. Podeu ajudar-la si aneu xafant amb una cullera de fusta de tant en tant, i si la carbassa no tragués prou aigua, l'hi podeu afegir un got. Quan ja gairebé és un puré, hi afegiu els cigrons, remeneu bé, i rectifiqueu de sal, pebre, i afegiu una mica de canyella, sense passar-se. Deixeu que la carbassa s'acabi de fer puré, i ho servim amb els daus de bacó ben torrats en una paella. Jo ho faig a foc suau, sense oli, i així perden una mica de greix, i queden torrats en ell, procés doblement interessant per salut i per gust.

Doncs això, espero que en gaudiu.

Ah! L'altra recepta que sabia fer la meva àvia és el llom amb salsa de llet i ametlles. En podeu trobar una versió que afegeix xampinyons al blog Baixa Gastronomia

MOAB IS MY WASHPOT

Altament recomanable i divertidissima autobiografia dels primers 20 anys de vida de Stephen Fry. La seva infantesa de germà mitjà, el col·legi intern, el caràcter anglès, el descobriment de la homosexualitat, les seves fílies i fòbies, la família, els amics, els mestres....Fry aprofita per fer justícia, sobretot amb ell mateix. Se’ns revela com una persona verborreica i amb gran facilitat d’expressió, i un seductor nat, a pesar d’una certa pedanteria.

L’autor s’autoflagel.la de forma humorística, i si reparteix llenya a mals professors, a fans de l’esport, i a qui li ve de gust, també en reserva una bona dosi per a si mateix. Aquest fet el redimeix i el fa humà, perquè Fry va fer unes quantes imbecilitats, de jove, però no pretén justificar-se en cap moment, ni ens dóna la impressió d’estar encantat d’haver-se conegut (ans al contrari), com succeeix en tantes autobiografies que són automassatges. Igualment, canvia alguns noms, de gent que considera innocent o massa culpable com per aparèixer retratada.

M’ha agradat molt, i és altament recomanable, com a biografia d’un dels grans actors anglesos, i com a obra literària de no ficció en si.

RESTAURANT VIA VÉNETO

No, amics, ni he atracat un banc ni m'ha tocat la loteria. El que passa és que vam rebre un esplèndid regal, consistent en un val Smartbox per a restaurants amb una estrella Michelin.


Les opcions de Barcelona eren el Via Veneto, i una altra que no mencionaré perquè me'n havien parlat malament però jo no hi he menjat. Així que ens vam decidir pel Via Veneto, un supervivent de l'época daurada de la restauració barcelonina. Tots els seus companys de generació (Reno, Orotava, Punyalada...) han estat escombrats pel disseny i per la cuina minimalista. Però el Via Veneto aguanta, i amb força bona salut, si hem de jutjar pel nivell d'ocupació de la sala un dissabte al vespre.

La decoració un pèl antiquada però molt ben conservada, el servei impecable i esmeradíssim, la carta amb especialitats clàssiques que daten del 1960...l'experiència té una mica d'arqueologia gastronòmica.

El nostre menú incloïa un aperitiu, que es va duplicar degut a que l'espera es va fer llarga, acompanyat d'una copa de cava.

Desprès va seguir un menú degustació, amb tres entrants:

-Mini sandvitx de formatge i tófona. Molt ben servit, guarnit amb una mini amanida, cruixent i sense greix tot i ser fregit.

-Vieira a la planxa amb puré de coliflor. Molt bona, impecablement cuinada i amb els contrastos perfectes.

-Caneló de pollastre del prat. Deliciós, perfecte tant en la cocció de la pasta, com en el farcit, amb la textura justa (ni massa grossera ni massa fina) i amb un gust boníssim, i molt ben acompanyat per una beixamel trufada.



El primer plat era un tall de lluç sobre rissotto de carrabiners amb botifarra. Meravellós, deliciós, perfecte i boníssim.

El segon era una terrina de garrí: un plat més difícil per no agradar a tothom, però molt ben resolt. El tall es desfeia a la boca, tenia un gust boníssim i estava molt ben acompanyat de salsa i una petita amanida que refrescava el conjunt.

Les postres eren un gelat de iogurt, amb pa de pessic de iogurt, i uns detalls de fruita que hi donaven el toc refrescant. Boníssimes, gens embafadores, van ser el final perfecte per a un àpat boníssim.

Ho vam acompanyar de dues copes de vi, que el sommelier va triar d'acord amb els nostres gustos, i dues ampolles d'aigua. Amb els cafès va venir una safata de mignardises, on hi havia una trufa absolutament perfecta.



El nostre cost va ser d'uns 30€ (cafès i begudes) que eren el que no incloïa el val. Aquí està la principal, i potser única pega d'aquest restaurant. El seu preu elevadíssim: a la carta els plats més econòmics ronden els 30€, cosa que no el fa apte per a totes les butxaques. En efecte, si bé hi havia alguna taula amb gent jove, la majoria del públic eren estrangers, o senyors panxuts acompanyats de senyores molt operades.

El que no es pot negar, però, és que el menjar és deliciós i el servei impecable. Essent així, suposo que el Via Veneto té salut per anys, encara.

PEDRA DE TARTERA

Aquest llibre em va fascinar quan el vaig llegir: que un univers tan similar al que m’explicava la meva àvia, oriünda d’un poblet de la Segarra, pogués ser material literari de primera, i fins i tot tenir moments èpics, em va seduir com a lectora.

Ara, arran de l’adaptació teatral que se’n fa al TNC, he considerat oportú rellegir-lo.

Pedra de Tartera narra la vida de Conxa, una dona pallaresa que, per causa de la pobresa de la seva família, es veu obligada a anar a viure amb uns oncles que no tenen fills. Conxa es casa, té fills, té cura d’ells, de la casa i de les terres, es queda vídua durant la guerra incivil, i, finalment, en un moviment migratori que els de Lleida coneixen bé (l’època de les porteries, en diuen) va a parar a una porteria de Barcelona amb el fill i la jove.

Aquesta vida tan insignificant, en aparença, és la vida d’un munt de dones de la seva generació. Escrita amb paraules del Pallars, ens transporta a un temps on tot era molt més senzill, potser perquè no hi havia gaires possibilitats d’elecció, i on simplement, pel fet de ser dona, et tocava viure per als altres. Un tipus de vida molt plena si és lliurement escollit, però força castrador si és per obligació pura i dura. Quantes Conxes resignades han passat sense un mot de queixa per la vida!

No obstant això, l’autora no retrata misèries, sinó  un món perdut, amb totes les seves tradicions i rituals. Com a símbol tristíssim en queda la casa del poble, tancada, i tantes cases de poble que cauen a trossos perquè ningú les habita.

Lectura altament recomanable, doncs, per fer literatura de la quotidianitat, com només els mestres saben fer.  

EQUAL RITES

Novel.la de Terry Pratchett, la tercera de la saga Discworld. Al meu humil entendre, molt millor que les dues primeres, potser perquè aquí apareixen les bruixes de Lancre, o millor dit, Granny Weatherwax, i en les anteriors se centrava molt en Rincewind, un personatge que no és dels meus preferits.

El títol juga amb l’homofonia entre “Equal rites” i “Equal Rights” (Ritus iguals i drets iguals, respectivament), per narrar la història d’una “maga”. En efecte, el mag Drum Billet vol deixar els seus poders en herència al vuitè fill d’un vuitè fill,però amb tot el trasbals de morir-se no té temps de comprovar el sexe del seu hereu.

La noia intentarà comprendre els seus poders, amb l’ajut de Granny Weatherwax, i també intentarà estudiar a la Universitat Invisible, fins llavors permesa només als estudiants de sexe masculí.

Tot i que la història ja s’ha explicat unes quantes vegades, l’humor i el coneixement de la naturalesa humana que caracteritzen a aquest autor la fan molt divertida, i al meu entendre, si algú vol llegir la saga en ordre cronològic, aquest és un millor començament que  The Colour of Magic.

En comptes de les cites habituals, us deixo un enllaç on Pratchett parla de qüestions de gènere i fantasia, per explicar aquest llibre.

http://www.ansible.co.uk/misc/tpspeech.html

LAST NIGHT IN TWISTED RIVED

Tornar a llegir alguna cosa de John Irving és com tornar a quedar amb un amic al que fa temps que no veus i amb el que t’ho havies passat molt bé. Fins i tot diria que és com quedar amb un amor d’adolescència, si no fos que els amors d’adolescència toleren molt malament el pas del temps.

Primer de tot, l’argument: Un pare i un fill han de passar la vida fugint, perseguits per un individu violent i obstinat que es vol venjar d’una mort que, en realitat, ha estat accidental.

Això amanit amb les obsessions irvinguianes: la mort, especialment violenta i accidental; les ferides que deixa als supervivents; el sexe “estrany”; la paternitat en solitari; el fet d’escriure; la metaliteratura; la natura salvatge; la construcció de la  identitat...

Les seves novel·les tenen sempre un missatge optimista, i aquesta no és cap excepció: els dos personatges principals, en aquesta mena d’ encreuament entre una road movie i “crónica de una muerte anunciada”, canvien de ciutat diverses vegades, de feina, i  de parella, i coneixen gent molt diversa. Els secundaris estan molt ben dibuixats, però la pega del llibre és que no saps si aquella persona serà important en la trama, si es quedaran gaire temps allà...potser cal llegir el llibre sense més, i no voler arribar enlloc, com passa amb la vida mateixa, on cada persona és important perquè ens ajuda a configurar-nos a nosaltres mateixos.

A destacar dos personatges: Ketchum, una mena d’àngel de la guarda que no se sap perdonar a si mateix, i el seu gos, un animal ferit, ple de cicatrius i vell, però un supervivent nat, imatge de la majoria de protagonistes irvinguians.

Cal dir que sóc molt fan d’aquest autor, però per això mateix em sap greu que a vegades sigui tan irregular, i escrigui coses tan rodones com “A widow for one year” (traduïda com “una dona díficil”) al costat d’altres manifestament millorables (retallables) com “Until I find you”. 

Last Night in Twisted River potser té, mentre l’estem llegint, una certa manca de tisores, però quan l’acabem veiem que és rodona i perfecta, amb un final que, com un bombó, se’ns fon a la boca i ens omple d’un persistent aroma dolç i amarg alhora.

THE MAN WHO ATE EVERYTHING

Sóc una compradora compulsiva de llibres de cuina. Talment la companya Mar, del blog Baixa Gastronomia, ho és d’estris culinaris. Si ella només ens diu “Nicer Dicer” perquè mesurem la seva obsessió, jo només us diré una cosa: “La cocina de Médico de Familia. Las mejores recetas de Juani”. 

En aquest cas, però, no es tracta d’un llibre de receptes a l’ ús,. sinó d’un recull d’articles, escrits pel crític gastronòmic de l’edició americana de Vogue, Jeffrey Steingarter.

Comença explicant-nos com va haver de superar certes aversions per certs menjars, quan va aconseguir aquesta feina, que el convertiria en un home que menja de tot,  i continua narrant les seves experiències culinàries en un to humorístic. No es tracta d’un senyor que en sap molt i ens dóna lliçons ex cathedra, sino d’un individu que s’obsessiona per fer un pa perfecte, unes patates fregides perfectes, o un pastís perfecte, i ens explica fil per randa el grau malaltís de les seves obsessions, i el camí que recorre per a aconseguir el seu propòsit.

Alguns articles també parlen de nutrició, essent el seu tema favorit l’anomenada “paradoxa francesa”; o de tecnologia de l’alimentació. Respecte a això darrer, tot un capítol està dedicat a l’Olestra, un greix indigerible que prometia molt però segueix essent controvertit pels seus efectes secundaris.   Un altre article ens parla de la dieta més barata possible, que potser és barata però es força monòtona.

El llibre és altament recomanable per a qualsevol a qui li agradi llegir sobre gastronomia i cuina, en general; el seu estil es didàctic, divertit, obsessiu a estones, i tot i que cau en algun tòpic quan parla de les cuines del món, és perdonable: és americà, i prou esforços fa per superar-los.

 

AL VENT

La meva col.laboració amb la revista NEXE, que edita l'Associació d'Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, ja fa temps que es perllonga, i voldria que arribés a més gent. Per això, i perquè ara estic llegint un novel.lot de John Irving, que ha fet espaiar les entrades, aniré pujant els articles que he fet al llarg dels anys.

Començo amb el primer, un article sobre els llegums i la seva cuina.

Contra el que pugui semblar pel títol, avui no parlarem  de cuina empordanesa, sinó de llegums, i el títol fa referència a un dels seus efectes secundaris més temuts: els gasos. Dispenseu el toc escatològic, però si tenen mala fama és per la creença de que són indigests. Com evitar-ho? Doncs menjant reposadament, i no barrejant-los amb d’altres ingredients que augmentin el seu potencial “explosiu”. Per exemple, les mongetes són molt bones amb calamarsons o cloïsses, i també més fàcils de pair. En canvi, amb xoriç i cansalada la digestió pot semblar a la d’una boa constrictor...Les espècies també poden ajudar a pair millor.

Els llegums contenen força proteïnes de bona qualitat: d’aquí l’afirmació que alimenten tant com un bistec. Sempre he estat enemiga d’aquesta comparació, pròpia d’uns temps on la carn es veia molt de tant en tant al plat, i per tant es sobrevalorava,  però aquell plat de postguerra amb llegum i cereal ha estat reconegut per la moderna ciència com un compendi de virtuts nutricionals. Totes les varietats de llegums contenen a més fibra (causant dels efectes secundaris), hidrats de carboni, i minerals molt interessants com calci, potassi,  ferro i zenc.

Els plats que presentem pretenen exemplificar que els llegums poden ser de fàcil pair, i que ells solets poden composar un menú complet.

 De primer, el hummus bi tahini, un clàssic en totes les taules d’Orient Mitjà, i una bona manera de “disfressar” els cigrons per als qui no els agradin. Aquest puré espès, perfumat de llimona i comí, és un excel·lent entrant, o, acompanyat amb una bona amanida, un sopar d’allò més saludable.

De segon, o plat fort, llenties vegetarianes: una magnífica combinació de perfums vegetals i també una bona manera de recuperar el gust pel menjar sense carn. No estic a favor de fonamentalismes de cap mena, però mai no va malament una mica de depuració vegetariana.

De postres, fals pastís d’ametlles. No conté ni una sola ametlla, però no ho diríeu mai, si el tasteu. No és apta per al qui tingui prejudicis sobre determinats ingredients: està feta bàsicament amb mongetes blanques. És, però, una bona opció per als celíacs, perquè no hi intervé ni un gram de farina, en la seva preparació. Els nostres prejudicis van ser superats fa temps pels japonesos: us recomano els mochis, uns pastissets d’arròs i mongeta vermella, als quals la sotasignant hi és addicta des que els va descobrir...

HUMMUS BI TAHINI

Un pot de cigrons cuits (400g), una cullerada sopera de tahini (pasta de sèsam, en botigues d’alimentació naturista o exòtica), dues dents d’all, el suc i la pell ratllada d’una llimona, oli d’oliva, sal, comí a discreció.

Escorreu i renteu bé els cigrons, i poseu-los al vas de la batedora. Peleu una de les dents d’all, i afegiu-l’hi, tallada a trossos. Col·loqueu l’altra dent sobre un fogó encès, i quan la pell es desprengui i es comenci a cremar, l’enretireu, l’acabeu de pelar i el trossegeu també a la batedora. Afegiu la sal, el comí, el suc i la pell de llimona, i un bon raig d’oli d’oliva. Engegueu la batedora, i aneu afegint oli mentre ho tritureu tot plegat, fins que es formi una pasta fina però espessa.

LLENTIES VEGETARIANES

450g de llenties ja cuites, 1 pastanaga grossa, 1 branca d’api, 1 ceba petita, 1 dent d’all, 100g d’arròs, sal, oli d’oliva, pastilla de brou vegetal.

Netegeu la pastanaga. Talleu-la a trossos petits, junt amb la ceba, l’api i l’all. En una cassola poseu-hi l’oli, i quan sigui calent, afegiu-hi la verdura. Feu-la “suar” a foc lent, i quan sigui tendra afegiu-hi mig litre d’aigua calenta i la pastilla de brou vegetal. Quan arrenqui el bull, afegiu-hi l’arròs, i quan li faltin cinc minuts, les llenties per a un últim xup-xup. 

FALS PASTÍS D’AMETLLES (O DE COCO)

450g de mongetes blanques bullides, preferentment sense sal; 5 ous separat el rovell de la clara, 250g de sucre, el suc i la pell ratllada d’una llimona, 1 sobre de llevat en pols, 3 gotes d’extracte d’ametlles amargues o un grapat de coco ratllat.

Per aquesta recepta son preferibles les mongetes comprades a granel. Renteu-les bé, escorreu-les i passeu-les pel passapurès. Bateu els rovells dels ous i el sucre fins que la barreja sigui escumosa. Afegiu el suc i les ratlladures de llimona, i la “disfressa” escollida, sigui el coco o l’extracte d’ametlla. Afegiu la pasta de mongetes i el llevat, barrejant bé. Munteu a punt de neu les clares, i afegiu-les a la mescla anterior, a poc a poc. Col.loqueu-ho en un motlle de 26cm, i enforneu al forn preescalfat uns 90 minuts.