Tornar a llegir alguna cosa de John Irving és com tornar a quedar amb un amic al que fa temps que no veus i amb el que t’ho havies passat molt bé. Fins i tot diria que és com quedar amb un amor d’adolescència, si no fos que els amors d’adolescència toleren molt malament el pas del temps.
Primer de tot, l’argument: Un pare i un fill han de passar la vida fugint, perseguits per un individu violent i obstinat que es vol venjar d’una mort que, en realitat, ha estat accidental.
Això amanit amb les obsessions irvinguianes: la mort, especialment violenta i accidental; les ferides que deixa als supervivents; el sexe “estrany”; la paternitat en solitari; el fet d’escriure; la metaliteratura; la natura salvatge; la construcció de la identitat...
Les seves novel·les tenen sempre un missatge optimista, i aquesta no és cap excepció: els dos personatges principals, en aquesta mena d’ encreuament entre una road movie i “crónica de una muerte anunciada”, canvien de ciutat diverses vegades, de feina, i de parella, i coneixen gent molt diversa. Els secundaris estan molt ben dibuixats, però la pega del llibre és que no saps si aquella persona serà important en la trama, si es quedaran gaire temps allà...potser cal llegir el llibre sense més, i no voler arribar enlloc, com passa amb la vida mateixa, on cada persona és important perquè ens ajuda a configurar-nos a nosaltres mateixos.
A destacar dos personatges: Ketchum, una mena d’àngel de la guarda que no se sap perdonar a si mateix, i el seu gos, un animal ferit, ple de cicatrius i vell, però un supervivent nat, imatge de la majoria de protagonistes irvinguians.
Cal dir que sóc molt fan d’aquest autor, però per això mateix em sap greu que a vegades sigui tan irregular, i escrigui coses tan rodones com “A widow for one year” (traduïda com “una dona díficil”) al costat d’altres manifestament millorables (retallables) com “Until I find you”.
Last Night in Twisted River potser té, mentre l’estem llegint, una certa manca de tisores, però quan l’acabem veiem que és rodona i perfecta, amb un final que, com un bombó, se’ns fon a la boca i ens omple d’un persistent aroma dolç i amarg alhora.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.