Aquest llibre em va fascinar quan el vaig llegir: que un univers tan similar al que m’explicava la meva àvia, oriünda d’un poblet de la Segarra , pogués ser material literari de primera, i fins i tot tenir moments èpics, em va seduir com a lectora.
Ara, arran de l’adaptació teatral que se’n fa al TNC, he considerat oportú rellegir-lo.
Pedra de Tartera narra la vida de Conxa, una dona pallaresa que, per causa de la pobresa de la seva família, es veu obligada a anar a viure amb uns oncles que no tenen fills. Conxa es casa, té fills, té cura d’ells, de la casa i de les terres, es queda vídua durant la guerra incivil, i, finalment, en un moviment migratori que els de Lleida coneixen bé (l’època de les porteries, en diuen) va a parar a una porteria de Barcelona amb el fill i la jove.
Aquesta vida tan insignificant, en aparença, és la vida d’un munt de dones de la seva generació. Escrita amb paraules del Pallars, ens transporta a un temps on tot era molt més senzill, potser perquè no hi havia gaires possibilitats d’elecció, i on simplement, pel fet de ser dona, et tocava viure per als altres. Un tipus de vida molt plena si és lliurement escollit, però força castrador si és per obligació pura i dura. Quantes Conxes resignades han passat sense un mot de queixa per la vida!
No obstant això, l’autora no retrata misèries, sinó un món perdut, amb totes les seves tradicions i rituals. Com a símbol tristíssim en queda la casa del poble, tancada, i tantes cases de poble que cauen a trossos perquè ningú les habita.
Lectura altament recomanable, doncs, per fer literatura de la quotidianitat, com només els mestres saben fer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.