Novel·la de Jonathan Safran Foer, que aviat serà una adaptada per al cinema.
Oskar Schell, un noi de nou anys, troba amagada en un armari una clau. La clau la va deixar allà el seu pare, mort durant l’11-S, i només hi ha una inscripció amb el nom “Black”. Oskar decideix, com en els jocs de pistes a que jugava amb el seu pare, trobar al tal Black i tornar-li la clau, com a darrer tribut al seu pare.
Aquesta recerca serà una de les parts més importants de la novel·la, on ens parla la veu d’Oskar. Un noi ple d’inventiva, solitari, i en certa manera ferit, i per tant potser massa madur per a la seva edat. Aquesta és, potser la crítica que es pot fer, que el nen és massa petit per a segons quins discursos. Discursos prou interessants, no obstant, i en forma de idees que flueixen lliurement, com si es limités a transcriure el curs del pensament.
Altres veus de la novel·la son l’àvia i l’avi d’Oskar, amb història pròpia. L’avi escriu nombroses cartes demanant perdó al seu fill per haver-lo abandonat, i l’àvia explica la seva vida, també. Ambdós son supervivents del bombardeig de Dresden, i per tant, també personatges ferits, que es pregunten perquè ells no, tal com els supervivents de l’11-S.
Si bé la veu d’Oskar és més innocent, les dels avis son absolutament crues i no disfressen gens la realitat de dolor i mort a la que s’han enfrontat. Aquest és un dels encerts de la novel·la, que et deixa pensant quan l’has acabada, i que et fa passar una bona estona (que en literatura no és necessàriament una estona divertida) mentre passeges per Nova Iork a la recerca del tal Black dins el cap d’Oskar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.