RESTAURANT D.O. VIC

Restaurant DO VIC

Es tracta d’un restaurant situat a Vic, al carrer Sant Miquel dels Sants, 16, just davant de la casa natal de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat de Vic. Per situar-vos, és molt a prop de la plaça, al casc antic.
Hi vam tastar el menú del migdia, i ens hi van portar uns amics vigatans que van estudiar al “cole” amb el cuiner.
El local és agradable, amb les parets decorades amb pedra vista i mobiliari modern. Potser, tenint en compte que està en un carrer estret, li caldria una mica més de llum. El servei, eficient tot i l’hora, punta, del migdia.
De primer vam tastar una amanida amb taronja, pernil i espàrrecs verds, opció saludable i plena de color i gustos diversos, en quantitat més que raonable i en general molt bona, de les millors amanides “de fullaraca” que he menjat. Altres opcions van ser la fideuà, correcta, i els carbassons farcits de brandada, també molt bons, de gusts fi i subtil i molt ben equilibrat. Els plats es presenten de forma molt agradable a la vista.
Els segons van ser salmó a la planxa amb salsa, que anava acompanyat d’un petit guarniment de verdures. Estava molt bo, sense l’excés de greix que sol desprendre aquest peix sempre que se’l demana en un menú. Jo em vaig desmarcar de la tònica assalmonada amb un melós de porc que feia honor al seu nom, perquè es desfeia a la boca, i que anava acompanyat d’una salsa agredolça tipus Pedro Ximenes molt bona.
Les postres van ser més fluixes, potser perquè en un menú no es poden posar opcions gaire elaborades, però les podríem definir com a “voluntarioses”. Dos dels comensals vam demanar síndria amb sorbet de llimona, i la síndria, desgraciadament, no va sortir bona, potser perquè ja va de baixa. El sorbet, però, era bo. Un altre va demanar gelat de torró, que estava bé, i un altre pastís de mató casolà, que estava molt bé i de nou anava servit de forma molt agradable a la vista.
La cosa, cafès inclosos, va sortir per uns 12€ per cap, més car que un menú convencional però força prudent si tenim en compte que els plats tampoc no eren els d’un menú convencional. L’única cosa que grinyolava una mica era que el vi del menú fos un Carinyena.

DES CHRÉTIENS ET DES MAURES

De nou Daniel Pennac. En aquest cas, el cinquè volum de la saga Malaussène. Els Malaussène són una família estranya, el cap visible de la qual és en Benjamin, germà de família (perquè es qui se’n cuida de la nombrosa prole de la seva mare, que té un fill amb cada home que passa per la seva vida) i de professió, boc expiatori (és a dir, ase dels cops, primer en uns grans magatzems i desprès en una editorial). Tots plegats viuen a Belleville, un barri de Paris.
En aquest llibre, molt curtet, se’ns explica la història del Petit, germà petit dels Malaussène, que de sobte fa vaga de fam perquè vol conèixer al seu pare. Llavors en Benjamin, en forma de flash-back, recorda com la família va recollir un home greument ferit en una pallissa, inconscient, que només reaccionava quan li donaven menjar, demanant a crits “Cristianos y Moros” (és a dir, arròs amb fesols). La història és rocambolesca, com la mateixa família, que ho és fins al punt de fer-me dubtar de la salut del meu francès quan vaig començar a llegir sobre ells.
Divertit, entretingut i amb un capítol molt recomanable, en el que Benjamin explica com el Petit està malalt de Bartlebisme, perquè respon a tot “M’estimaria més el meu papà”

QUIET

Màrius Serra ha escrit un llibre sobre el seu fill Lluís, àlies Llullu, que patia una encefalopatia que la ciència mèdica no va acabar de desxifrar mai. El seu pare ens deixa mirar per al finestra dels records, i aboca reflexions, moments d’ira i ràbia, de tendresa, de coratge, i també d’humor. En Llullu va morir aquest estiu, però la lletra impresa el farà, en certa manera, immortal.
El llibre me’l van deixar, i l’he llegit en dos dies. Cal dir que una visita a la Ciutat Judicial, amb la seva mitja hora de metro per trajecte, ha ajudat bastant a la meva velocitat lectora. A través del llibre veiem les dificultats que comporta moure’s amb una cadira de rodes; la mirada dels altres cap al qui és diferent: compassió, fàstic, i també amor; com et canvia tenir un fill discapacitat; com et converteixes en heroi als ulls dels altres quan el que fas et sembla normalíssim; com peregrines en cerca d’un diagnòstic, ja no diguem d’una cura; com aprens a gaudir d’aquell fill que sembla no poder gaudir de res; com adaptes casa teva i la teva vida; com segueixes fent el que hauries fet si no fos que (viatjar, anar a parcs d’atraccions,...); com et canvia a tu mateix.
El llibre acaba amb un experiment: veure córrer en Llullu, a través de diverses fotografies que cal anar passant de pressa, i sentir el que podria ser la seva veu.
Un llibre preciós, on l’autor es despulla sense ser obscè, ple de reflexions que no per evidents son menys bones ni necessàries.
“Quan la medicina pot diagnosticar, tractar i derrotar les malalties hauríem d’organitzar una festa de celebració. Ens passem la vida celebrant èxits absurds i només de veure una bata blanca ja ens posem de mala llet. Quan la medicina pot comprendre la naturalesa del mal i modificar-la n’hi ha per tirar coets. Que potser tenim res millor a celebrar que la salut i la vida?”
“Tenir un fill tan vulnerable em fa invulnerable a molts contratemps que abans de conèixer-lo em podien amargar l’existència”

FONDA NASTASI

A Lleida, dir Nastasi és una aposta gairebé segura per menjar bé. I dic gairebé perquè recordo haver-hi menjat un fricandó bastant deficient, fa uns quants anys, però aquesta ha estat, per sort, l’excepció.
Els locals que conec son la Fonda i el Nou Forn. El primer, més gran però amb un munt de salons i salonets que donen l’aparença de no massificat; el segon, amb una decoració afrancesada i més recollit.
Curiosament per un restaurant de terra ferma, a cal Nastasi el peix s’hi toca molt bé, millor fins i tot que la carn. En la darrera visita, que va ser a la Fonda, tots els comensals ens vam decidir pel menú. Com a entrant es podia triar entre crema de nécores, vichissoise o gazpacho. Correctes tots ells, potser un pèl salada la vichissoise. Com a primer, duien el pica-pica del dia, que a més era misteriós perquè no t’explicaven en què consistia. Van portar pernil amb pa de coca, cargols (o millor dit “caragols”, que estàvem a Lleida) i un rissotto de bolets. Força bé, si no fos que de quatre comensals, a dos no ens agraden els cargols, i un de nosaltres havia demanat arròs de segon plat. Cal ser just, però, perquè ens van canviar immediatament el rissoto per un plat de peixet fregit, quan ens vam queixar.
Pel que fa als segons, tots vam demanar peix: bacallà de la casa, molt bo però potser una mica escarransit; clatell de lluç estil Orio, abundant, fresc i ben cuinat; llobarro amb salsa de figues i bolets, no apte si no us agrada la nata, però molt encertat en quant a combinació de sabors i molt ben equilibrat; i arròs de peix, força il·lustrat, gustós i fi alhora, i molt abundant.
Les postres es van deixar inacabades per impossibilitat material: el brownie era excel·lent, el tiramisú era molt suau i gairebé sense café, i el pastís rus era bo, però massa espès i servit sense gairebé salsa que l’amorosís.
La broma, amb cafès, va sortir per uns 30€ per barba. Cal dir que és dels restaurants que, només arribar, et porten unes olives i un paté de pebrots per distreure’t, i ho acompanyen d’un còctel de benvinguda, en aquest cas un mojito.

Potser no és un lloc per anar-hi cada dia, però per una excursió gastronòmica a LLeida, és molt recomanable.

EL BUDA DELS SUBURBIS

Novel·la de Hanif Kureishi, guionista de “Mi hermosa lavandería” i “Sammy y Rosie se lo montan” , que em venia molt de gust llegir.
En aquest cas, però, la realitat no ha acompanyat a les expectatives. La història de Karim, fill d’indi musulmà i anglesa, que no se sent gens connectat amb la cultura del pare, i que arran del divorci dels seus pares comença una recerca personal que el durà a fer d’actor, no m’ha arribat gaire, i no sé ben bé perquè.
El llibre tracta temes com el racisme, la “segona generació” d’inmigrants, la recerca de la pròpia identitat condicionada per la imatge que els altres en tenen, el papanatisme d’alguns occidentals cap a les espiritualitats exòtiques; tot això en una trama complexa, amb secundaris de luxe com la cosina Jamila i el seu no-marit, i en el marc històric de l’Anglaterra pre-Thatcher, amb el final del moviment hippie i els inicis del punk.
Potser el to desmenjat del personatge principal, que a vegades deixa anar alguna punta d’ironia, potser l’abundància de personatges avorrits de tot, començant per ells mateixos; potser la intuïció de que es tracta d’una novel·la en realitat autobiogràfica, disfressada de retrat sociològic... el cas és que l’he acabada, i psché.

MOTEL EMPORDÀ

El primer que se'm acut dir és que un local així no hauria sobreviscut a Barcelona. No hi ha disseny. El que sí que hi ha és bon menjar, i un servei de sala excel.lent, un veritable luxe.

La cuina que s'hi fa es defineix com creativa-de mercat: cal dir que amb ells s'ha produït aquell fenómen tan rar en l'actualitat, de que un plat creat en un restaurant passa a la cuina popular. Aixó ha passat, que jo sàpiga, amb el pastís de kabrarroka de l'Arzak (pastís de peix), i amb el bacallà a la musselina d'alls i l'amanida de favetes de l'Empordà.

Potser no esferifiquen, però saben perfectament que no és el que els hi toca fer, i fan el que saben fer. Ells cuiden el producte, fan una carta de mercat, creen nous plats a partir d'ingredients excel.lents, i aixó sí, innoven, sobretot perquè els gustos del comensal han canviat.

Amb la seva carta passa que no saps qué demanar perquè ho demanaries tot; val la pena fer el menú degustació, i si és acompanyat d'una visita a la cuina, encara millor. Aneu-hi d'hora, abans que la voràgine impedeixi al cap de cuina de parlar amb vosaltres. Si us pot atendre, us explicarà com va entrar per la frontera la cuina que tènen, com funcionen sense vitro ni inducció, com creen, com compren...

La carta de vins està plena de referències interessants, i cuiden bastant la selecció de vins empordanesos. Podeu confiar en la elecció del sumiller amb els ulls clucs, si no sabeu què triar. Si us agrada el formatge, plorareu d'emoció davant del carro de formatges. I sobretot, sobretot, deixeu espai per al postre: arribarà un carro de postres amb més de vint pastissos i dolços, tots de la casa, i tots absolutament espectaculars. Els cambrers ho saben, i solen oferir raccions petites perquè es pugui tastar tot.

En resum, un lloc imprescindible per als amants de la bona taula, que justifica per si sol una visita a Figueres.

COMME UN ROMAN

Sempre és un plaer llegir Daniel Pennac. Aquest escriptor francès, que pel que en sé de la seva biografia va ser el típic noi de qui tothom deia que no faria res de bo en la vida, ens presenta un llibre que es titula "Com una novel.la", on parla del plaer de llegir.
He de confessar que vaig comprar-lo compulsivament en llegir-ne la dedicatória: "On est prié (je vous supplie) de ne pas utiliser ces pages comme instrument de torture pédagogique" o sigui "Es prega (es suplica) que aquestes pàgines no siguin utilitzades com a instrument de tortura pedagógica". I té raó. Fins i tot els lectors compulsius, que ens llegim fins i tot les etiquetes del xampú, hem avorrit algun autor desprès de disseccionar-lo i fer-ne un treball escolar. Aquesta idea es troba des de la primera línia, quan diu que el verb llegir no suporta l'imperatiu. Que tots els grans lectors ho som perquè ens ho van prohibir, no perquè ens hi van obligar. Que cal sembrar la llavor de la literatura, llegint contes, explicant històries, deixant que la canalla toqui els llibres, els guixi, els llegeixi quan no toca, que llegeixi en veu alta rétols quan està aprenent a llegir...Que llegir és gratuït, en el sentit de que és prescindible. Que és un acte de resistència. Que és solitari.
Molt interessant per a tot lector compulsiu que vulgui entendre's una mica millor.
Per acabar, els drets del lector segons Pennac:

1. El dret a no llegir


2. El dret a saltar-se pàgines


3. El dret a no acabar un llibre


4. El dret a rellegir


5. El dret a llegir el que sigui


6. El dret al Bovarisme


7. El dret a llegir on sigui


8. El dret a picotejar


9. El dret a llegir en veu alta


10. El dret a callar.

IN MEMORIAM RAMONA CLOSA

El dia 31 d'agost va morir Ramona Closa, l'ánima de Cal Jaumet de Torà. Als seus 89 anys encara trastejava per la cuina, probablement perquè formava part d'una generació que no concep viure sense treballar.
Cal Jaumet és un d'aquells llocs on et donen de menjar, sense literatura i sense tonteries. La Ramona es va passar la vida fent els plats tradicionals de la Segarra, recuperant-los i donant-los actualitat. La seva ha estat una feina callada, que tindrà, per sort, continuïtat en la següent generació. Descansi en pau una cuinera de raça.