RESTAURANT IL PICCOLO FOCONE

Aquest restaurant-pizzeria té dos locals, un a Gràcia i l’altre al carrer Dos de Maig. El local on vam anar és aquest segon.

A part de fer unes pizzes boníssimes, de les poques que he conseguit acabar tot i la seva mida més que regular, també fan pasta, amanides, antipasti i tot el repertori de la cuina italiana, concretament, genovesa. Però la característica principal és que una gran part de la seva carta està dedicada als celíacs, i que organitzen de tant en tant la “Semana sin Gluten” per a delit de celíacs italianòfils. En aquests dies cal reservar, perquè el restaurant està molt ben connectat a les xarxes socials, i els celíacs de Barcelona s’hi abraonen com bojos, potser perquè no hi ha gaire oferta per a ells.

Si bé el local no és gaire acollidor, i és una mica sorollós quan està ple, el servei és molt amable .

A la seva pàgina web podeu consultar preus i el menú, així com les jornades per a celíacs. En general, bo, bé de preu, recomanable per anar amb amics (no en parella, a menys que ja us ho hagueu dit tot) o per a portar-hi un celíac que enyori les pizzes. 

RESTAURANT VIA VÉNETO

No, amics, ni he atracat un banc ni m'ha tocat la loteria. El que passa és que vam rebre un esplèndid regal, consistent en un val Smartbox per a restaurants amb una estrella Michelin.


Les opcions de Barcelona eren el Via Veneto, i una altra que no mencionaré perquè me'n havien parlat malament però jo no hi he menjat. Així que ens vam decidir pel Via Veneto, un supervivent de l'época daurada de la restauració barcelonina. Tots els seus companys de generació (Reno, Orotava, Punyalada...) han estat escombrats pel disseny i per la cuina minimalista. Però el Via Veneto aguanta, i amb força bona salut, si hem de jutjar pel nivell d'ocupació de la sala un dissabte al vespre.

La decoració un pèl antiquada però molt ben conservada, el servei impecable i esmeradíssim, la carta amb especialitats clàssiques que daten del 1960...l'experiència té una mica d'arqueologia gastronòmica.

El nostre menú incloïa un aperitiu, que es va duplicar degut a que l'espera es va fer llarga, acompanyat d'una copa de cava.

Desprès va seguir un menú degustació, amb tres entrants:

-Mini sandvitx de formatge i tófona. Molt ben servit, guarnit amb una mini amanida, cruixent i sense greix tot i ser fregit.

-Vieira a la planxa amb puré de coliflor. Molt bona, impecablement cuinada i amb els contrastos perfectes.

-Caneló de pollastre del prat. Deliciós, perfecte tant en la cocció de la pasta, com en el farcit, amb la textura justa (ni massa grossera ni massa fina) i amb un gust boníssim, i molt ben acompanyat per una beixamel trufada.



El primer plat era un tall de lluç sobre rissotto de carrabiners amb botifarra. Meravellós, deliciós, perfecte i boníssim.

El segon era una terrina de garrí: un plat més difícil per no agradar a tothom, però molt ben resolt. El tall es desfeia a la boca, tenia un gust boníssim i estava molt ben acompanyat de salsa i una petita amanida que refrescava el conjunt.

Les postres eren un gelat de iogurt, amb pa de pessic de iogurt, i uns detalls de fruita que hi donaven el toc refrescant. Boníssimes, gens embafadores, van ser el final perfecte per a un àpat boníssim.

Ho vam acompanyar de dues copes de vi, que el sommelier va triar d'acord amb els nostres gustos, i dues ampolles d'aigua. Amb els cafès va venir una safata de mignardises, on hi havia una trufa absolutament perfecta.



El nostre cost va ser d'uns 30€ (cafès i begudes) que eren el que no incloïa el val. Aquí està la principal, i potser única pega d'aquest restaurant. El seu preu elevadíssim: a la carta els plats més econòmics ronden els 30€, cosa que no el fa apte per a totes les butxaques. En efecte, si bé hi havia alguna taula amb gent jove, la majoria del públic eren estrangers, o senyors panxuts acompanyats de senyores molt operades.

El que no es pot negar, però, és que el menjar és deliciós i el servei impecable. Essent així, suposo que el Via Veneto té salut per anys, encara.

HOTEL RESTAURANT GRAN SOL

És un restaurant situat dins l’hotel del mateix nom, a Sant Pol, que, a més de funcionar com a establiment hoteler i de restauració, allotja una escola d’hosteleria i turisme. http://www.hotelgransol.info/

El diumenge s’hi fa un buffet lliure per 20€, begudes no incloses, que és una bona opció per anar-hi en família. El saló és espaiós i lluminós, amb vistes al mar, que n’és tota la decoració.

Els primers plats estan exposats, i si bé individualment estan molt ben presentats, el conjunt té un aire de deixat per allà que fa que alguns passin desapercebuts. Una altra errada, la fideuà i l’arròs, molt bons de gust però deixats en una taula sense res que els escalfi, acaben perdent en presentació i textura. En general, però, hi ha molta varietat i tot és molt bo.

Els segons plats se serveixen a taula, cosa que garanteix que estiguin calents, acabats de fer i al punt. Hi ha opcions guisades i a la brasa, i també es pot  fer una graellada de carn per tastar-ho tot. Les guarnicions son fetes per ells, incloses les patates fregides, que en la seva versió casolana son una espècie en extinció.

Pel que fa a les postres, la tria era escassa però correcta.

Una pega és que és una escola, i per tant us poc tocar algun alumne poc espavilat. Un dels cambrers, al qual per cert l’armilla li sentava fatal, potser perquè no era de la seva talla, necessitava alguna lliçó extra al meu entendre.

Per la resta, un lloc on anar desprès d’una jornada de platja, o si baixeu per la Nacional, un bon lloc on aturar-se per acabar el cap de setmana. 

HOSTAL BONAVISTA

Avinguda Catalunya, 14, Cervera. http://www.hotelbonavista.com/

Aquest hostal, situat a Cervera a tocar del casc històric, ha estat una agradable sorpresa. Reformat de poc, té una categoria de tres estrelles, però no ens hi vam estar, només hi vam menjar.

Hi fan un menú diari, que el dissabte Sant costava 20€, amb un munt de plats per triar. Begudes no incloses. La cuina és tradicional catalana, amb una presentació curosa, i unes racions adequades, ni excessives ni escarransides.

Per recomanar uns canelons de bolets absolutament canònics: però dintre dels primers, també era molt bona l’albergínia farcida. Les faves a la catalana, amb molt bon aspecte, també van agradar però se’ls va trobar com a defecte un gust massa pujat. La sopa de caldo també va agradar. Entre els segons, vam tastar una cua de bou deliciosa, amb una salsa lleugerament perfumada de canyella i amb un punt dolç, per sucar-hi pa (i ho diu algú que no acostuma a sucar pa); les galtes de vedella també eren molt bones, amb una cocció tan pausada que es desfeien a la boca. El fricandó també estava molt ben cuinat, amb una salsa deliciosa i amb llenegues. Si us agraden les opcions més simples, el xai a la brasa també era una bona opció, ben guarnit, ben cuinat i amb una carn de qualitat sense gens de “llana”. Les postres, més senzilles, eren majoritàriament gelats o mousses, i mató amb codonyat, però en la línia de la casa, ben presentades.

El servei és molt atent, com ha de ser en un negoci familiar (tercera generació) i finalment amb cafès i begudes va sortir per uns 23€ per persona, preu més que prudent tenint en compte que hi vam menjar magníficament.

Recomanable per a tothom qui li agradi la cuina tradicional. Desprès, aneu a comprar xocolata a la pastisseria Puig, al carrer Major nº28, que la fan boníssima.

RESTAURANT LES COLS

Fa temps que volia fer un comentari sobre aquest restaurant, però, en la meva línia desmemoriada no recordava el que hi vam menjar. Fa uns dies va aparèixer un paper amb el menú degustació, i ara sí, puc parlar-ne amb més criteri.

Vagi per davant que el menjar ens va agradar, molt, i gairebé tot. Però que és un exemple de triomf de la tonteria del disseny davant el menjar. Per començar, la insistència del personal de sala en que féssim l’aperitiu asseguts al pedrís exterior, en una nit de finals de setembre a la Garrotxa. Senyors, fa fred i la pedra està freda, com a mínim per als nostres estàndards pixapins. Seguint per l’uniforme de ressonàncies hobbitianes dels cambrers, les cadires de tot punt absurdes del menjador, i fins i tot perilloses si un ja porta unes copetes de vi i es decanta; pel lavabo unisex que feia, inevitablement, pudor de pixum; per la “visita guiada” al restaurant, que va acabar amb una visita a la cuina...ja recollida i neta i per tant sense cap interès; la il·luminació insuficient fins que el cap de sala es va dignar apujar-la; i el servei, poc entregat i massa rígid, dues coses que no es poden permetre en un restaurant d’aquesta categoria. Dos exemples: el sumiller no et pot dir que tu mateix busquis un vi per al menú degustació, deixant-te damunt la taula una mena d’exemplar de l’Enciclopedia Espasa amb centenars de referències; el cambrer no et pot renyar quan, en to de broma, dius que vols tastar tots els formatges del carro de formatges.

Dit això, insisteixo, el menjar molt bo, però no pots evitar sortir-ne amb la impressió de que uns marcians van deixar un restaurant al mig d’Olot, i que els terrícoles d’aquella banda encara no se’l han fet seu del tot.

De la cuina, cal destacar l’esforç per crear alhora que es recuperen productes i procediments locals, tradicionals i gairebé oblidats. Per aquí és per on, al meu modest parer, ha d’anar la cuina creativa si no vol caure en una còpia barata del Bulli, i en el cas de Les Cols, l’encerten plenament.

Començant per la crosta de fajol i els blinis de fajol amb fesols de Santa Pau, com a aperitius que surten d’allò que esperes, i que et fan recordar on ets. De la resta de plats del menú degustació, molt equilibrat i que finalment resultava abundant, eren el suc de mongeta perona, de l’hort que té el mateix restaurant, molt original i amb tot el gust del vegetal; les patates amb suc, en una curiosa versió; el biquini de farro, altre cop un producte local; l’amanida de vaquetes i tòfona, molt equilibrada i perfumada; la tomata de Montserrat, potser el que menys ens va agradar perquè era el que menys sorprenia; l’arròs de pagès amb calamars de llauna, molt bo; el bacallà al pil-pil també encertadíssim; l’espatlleta de conill, fantàstica; el carro de formatges catalans amb melmelades per a fer contrast, ple de formatges interessants de totes les procedències, matèries primeres i graus de maduresa que pot oferir el producte; les “variacions de móra”, que personalment em van agradar molt perquè sóc una gran fan d’aquesta fruita; el brownie de xocolata blanca i figues, un festival de sabors i textures; i per acabar, una rajola de xocolata i coca de pa ensucrada. Amb unes infusions de poniol, vam sortir més que satisfets, havent gaudit molt de la cuina....i havent rigut una mica a costa de les absurditats del disseny.

RESTAURANT LA LLESCA

El lema d’aquest restaurant situat a l’Avinguda Gaudí número 12 (el primer tram venint de la Sagrada Família) és tota una declaració d’intencions: “Para comer como Dios manda”. Y la veritat és que reconforta trobar un lloc així. A pesar de que a l’entrada hi hagi un enorme mussol dissecat, de la decoració a base de plantes artificials i mobles rústics-rancis, de les rajoles setenteres, i del permís que figura a la barra (de quan el pare de l’actual propietari va fer la comunió), el menjar és molt bo.

La gent se sol decantar per les torrades i per la fusta catalana, un estri de fusta del que pengen diversos embotits, ideal per a compartir.

També hi ha un menú de nits, abundant i molt ben cuinat. Podem destacar l’escalibada, les carns a la brasa i el conill amb farigola, tipus escabetxat.

No hi trobareu plats sofisticats, però la cuina és honesta, guarnida i be de preu. Ideal si esteu tips d’exotismes i pizzes revingudes.

RESTAURANT D.O. VIC

Restaurant DO VIC

Es tracta d’un restaurant situat a Vic, al carrer Sant Miquel dels Sants, 16, just davant de la casa natal de Sant Miquel dels Sants, patró de la ciutat de Vic. Per situar-vos, és molt a prop de la plaça, al casc antic.
Hi vam tastar el menú del migdia, i ens hi van portar uns amics vigatans que van estudiar al “cole” amb el cuiner.
El local és agradable, amb les parets decorades amb pedra vista i mobiliari modern. Potser, tenint en compte que està en un carrer estret, li caldria una mica més de llum. El servei, eficient tot i l’hora, punta, del migdia.
De primer vam tastar una amanida amb taronja, pernil i espàrrecs verds, opció saludable i plena de color i gustos diversos, en quantitat més que raonable i en general molt bona, de les millors amanides “de fullaraca” que he menjat. Altres opcions van ser la fideuà, correcta, i els carbassons farcits de brandada, també molt bons, de gusts fi i subtil i molt ben equilibrat. Els plats es presenten de forma molt agradable a la vista.
Els segons van ser salmó a la planxa amb salsa, que anava acompanyat d’un petit guarniment de verdures. Estava molt bo, sense l’excés de greix que sol desprendre aquest peix sempre que se’l demana en un menú. Jo em vaig desmarcar de la tònica assalmonada amb un melós de porc que feia honor al seu nom, perquè es desfeia a la boca, i que anava acompanyat d’una salsa agredolça tipus Pedro Ximenes molt bona.
Les postres van ser més fluixes, potser perquè en un menú no es poden posar opcions gaire elaborades, però les podríem definir com a “voluntarioses”. Dos dels comensals vam demanar síndria amb sorbet de llimona, i la síndria, desgraciadament, no va sortir bona, potser perquè ja va de baixa. El sorbet, però, era bo. Un altre va demanar gelat de torró, que estava bé, i un altre pastís de mató casolà, que estava molt bé i de nou anava servit de forma molt agradable a la vista.
La cosa, cafès inclosos, va sortir per uns 12€ per cap, més car que un menú convencional però força prudent si tenim en compte que els plats tampoc no eren els d’un menú convencional. L’única cosa que grinyolava una mica era que el vi del menú fos un Carinyena.

FONDA NASTASI

A Lleida, dir Nastasi és una aposta gairebé segura per menjar bé. I dic gairebé perquè recordo haver-hi menjat un fricandó bastant deficient, fa uns quants anys, però aquesta ha estat, per sort, l’excepció.
Els locals que conec son la Fonda i el Nou Forn. El primer, més gran però amb un munt de salons i salonets que donen l’aparença de no massificat; el segon, amb una decoració afrancesada i més recollit.
Curiosament per un restaurant de terra ferma, a cal Nastasi el peix s’hi toca molt bé, millor fins i tot que la carn. En la darrera visita, que va ser a la Fonda, tots els comensals ens vam decidir pel menú. Com a entrant es podia triar entre crema de nécores, vichissoise o gazpacho. Correctes tots ells, potser un pèl salada la vichissoise. Com a primer, duien el pica-pica del dia, que a més era misteriós perquè no t’explicaven en què consistia. Van portar pernil amb pa de coca, cargols (o millor dit “caragols”, que estàvem a Lleida) i un rissotto de bolets. Força bé, si no fos que de quatre comensals, a dos no ens agraden els cargols, i un de nosaltres havia demanat arròs de segon plat. Cal ser just, però, perquè ens van canviar immediatament el rissoto per un plat de peixet fregit, quan ens vam queixar.
Pel que fa als segons, tots vam demanar peix: bacallà de la casa, molt bo però potser una mica escarransit; clatell de lluç estil Orio, abundant, fresc i ben cuinat; llobarro amb salsa de figues i bolets, no apte si no us agrada la nata, però molt encertat en quant a combinació de sabors i molt ben equilibrat; i arròs de peix, força il·lustrat, gustós i fi alhora, i molt abundant.
Les postres es van deixar inacabades per impossibilitat material: el brownie era excel·lent, el tiramisú era molt suau i gairebé sense café, i el pastís rus era bo, però massa espès i servit sense gairebé salsa que l’amorosís.
La broma, amb cafès, va sortir per uns 30€ per barba. Cal dir que és dels restaurants que, només arribar, et porten unes olives i un paté de pebrots per distreure’t, i ho acompanyen d’un còctel de benvinguda, en aquest cas un mojito.

Potser no és un lloc per anar-hi cada dia, però per una excursió gastronòmica a LLeida, és molt recomanable.

MOTEL EMPORDÀ

El primer que se'm acut dir és que un local així no hauria sobreviscut a Barcelona. No hi ha disseny. El que sí que hi ha és bon menjar, i un servei de sala excel.lent, un veritable luxe.

La cuina que s'hi fa es defineix com creativa-de mercat: cal dir que amb ells s'ha produït aquell fenómen tan rar en l'actualitat, de que un plat creat en un restaurant passa a la cuina popular. Aixó ha passat, que jo sàpiga, amb el pastís de kabrarroka de l'Arzak (pastís de peix), i amb el bacallà a la musselina d'alls i l'amanida de favetes de l'Empordà.

Potser no esferifiquen, però saben perfectament que no és el que els hi toca fer, i fan el que saben fer. Ells cuiden el producte, fan una carta de mercat, creen nous plats a partir d'ingredients excel.lents, i aixó sí, innoven, sobretot perquè els gustos del comensal han canviat.

Amb la seva carta passa que no saps qué demanar perquè ho demanaries tot; val la pena fer el menú degustació, i si és acompanyat d'una visita a la cuina, encara millor. Aneu-hi d'hora, abans que la voràgine impedeixi al cap de cuina de parlar amb vosaltres. Si us pot atendre, us explicarà com va entrar per la frontera la cuina que tènen, com funcionen sense vitro ni inducció, com creen, com compren...

La carta de vins està plena de referències interessants, i cuiden bastant la selecció de vins empordanesos. Podeu confiar en la elecció del sumiller amb els ulls clucs, si no sabeu què triar. Si us agrada el formatge, plorareu d'emoció davant del carro de formatges. I sobretot, sobretot, deixeu espai per al postre: arribarà un carro de postres amb més de vint pastissos i dolços, tots de la casa, i tots absolutament espectaculars. Els cambrers ho saben, i solen oferir raccions petites perquè es pugui tastar tot.

En resum, un lloc imprescindible per als amants de la bona taula, que justifica per si sol una visita a Figueres.

RESTAURANT NINETEEN

És el lloc perfecte per quedar bé amb un guiri: preu correcte, menjar elaborat sense estridències, més céntric impossible (està a la mateixa Plaça Catalunya), i marc molt agradable.

Es tracta d'una terrassa interior, la de l'hotel Olivia, al número 19 de Plaça Catalunya, amb vistes (una mica de trascantó) a l'esglèsia de Santa Anna.

Els quatre comensals que érem vam compartir, de primer, unes croquetes de pernil molt bones, un plat de tempura amb romesco força correcte, i uns ous remenats amb patates que no mataven. Primerament ens van dur, com a aperitiu, un gotet de sopa de remolatxa i una croqueta, i no van fer desprès allò tan rabiós de cobrar el cobert.

De segon vam menjar bacallà amb all-i-oli de gerds, una combinació molt encertada perquè la cremositat de la salsa amb el toc afruitat del gerd feia un excel.lent acompanyament per al bacallà, al punt de sal i de cocció, sobre un llit d'espinacs tendres al vapor. El salmó amb soja també estava bé, i era una opció "de portar-se bé" gens avorrida. També era destacable el tournedos amb patata i boniato, un plat més contundent de gust i més carnívor, on la carn era tan melosa que es desfeia. De postres, crema catalana, servida en copa de martini, potser la opció menys elaborada. Tant la Tatin com el coulant anaven acompanyats de gelat i salseta. La broma, sense café ni vins, va sortir per uns 25€ per persona. Tots en vam quedar molt satisfets, tant de la qualitat del menjar, com del servei, de la mida de les raccions, i del lloc, molt tranquil.