LA INTEL.LIGÈNCIA EMOCIONAL

Aquest llibre de Daniel Goleman és, si no el primer, sí el més famós dels que han desenvolupat la teoria que ve a dir-nos que no només compta el quocient intel·lectual. 

Altament recomanable per a qualsevol persona interessada en la psicologia o les seves aplicacions pràctiques (marketing, oratòria o simplement, conèixer-se millor); Goleman és didàctic, posa exemples, repeteix les seves idees...en definitiva ens fa fàcil llegir sobre el tema encara que no en siguem especialistes.

La tesi del llibre és que la intel·ligència emocional, és a dir, l’habilitat per manejar els propis sentiments, és més important que la intel·ligència racional.  També ens diu que la intel·ligència emocional pot ser educada, i ha de ser-ho; ens dóna pistes per superar estats de depressió, d’ira, o d’angoixa ( per cert, diu que la psicoteràpia és el doble d’efectiva que la medicació per evitar recaigudes ), ens parla de com desenvolupar habilitats socials, de com influeix l’ànim en el desenvolupament de malalties.... En definitiva, de com millorar l’autocontrol, automotivar-nos, millorar l’empatia i tenir millors relacions socials ens pot ajudar a ser més feliços i fer més feliços als que ens envolten.

Si bé el llibre pot tenir pinta de llibre d’autoajuda, no hi he trobat cap de les pegues que es poden trobar en aquests llibres: no proposa solucions màgiques, no ven cap moto, i matisa prou totes les afirmacions que fa.

En definitiva, altament recomanable. 

SOURCERY

Ja sabem que el vuité fill d’un vuité fill serà mag, però, que passa quan el vuité fill del vuité fill del vuité fill neix? Doncs que es un “Sourcerer”, un mag extraordinàriament poderós. Si el seu pare, ressentit per haver estat expulsat de la Universitat de Mags, s’introdueix en el seu bastó de comandament i domina al seu fill perquè aquest domini el món, Pratchett està servit.

En aquest cas, és un dels llibres de Rincewind, que tot i no ser un dels meus favorits, en aquest cas m’ha agradat. També hi surt el seu Equipatge, la filla de Cohen el Bárbar, un aprenent de guerrer per correspondència, la Mort, i la resta dels seus companys (Pesta, Guerra i Fam) que agafen una turca considerable i per això s’obliden de l’Apocalipsi; així com  la resta de fauna pratchettiana.

Com sempre, divertit, amb riure i somriures a dojo.

En aquest cas, les cites son dues. La primera, una de les més famoses de Pratchett, amb la qual estic plenament d’acord

"I meant," said Iplsore bitterly, "what is there in this world that makes living worthwhile?" Death thought about it. "CATS," he said eventually, "CATS ARE NICE."

I l’altra, sobre la sanitat de les aigües d’Ankh-Morpork:

 Of course, Ankh-Morpork's citizens had always claimed that the river water was incredibly pure. Any water that had passed through so many kidneys, they reasoned, had to be very pure indeed.

EXTREMELY LOUD AND INCREDIBLY CLOSE

Novel·la de Jonathan Safran Foer, que aviat serà una adaptada per al cinema.

Oskar Schell, un noi de nou anys, troba amagada en un armari una clau. La clau la va deixar allà el seu pare, mort durant l’11-S, i només hi ha una inscripció amb el nom “Black”. Oskar decideix, com en els jocs de pistes a que jugava amb el seu pare, trobar al tal Black i tornar-li la clau, com a darrer tribut al seu pare.

Aquesta recerca serà una de les parts més importants de la novel·la, on ens parla la veu d’Oskar. Un noi ple d’inventiva, solitari, i en certa manera ferit, i per tant potser massa madur per a la seva edat. Aquesta és, potser la crítica que es pot fer, que el nen és massa petit per a segons quins discursos. Discursos prou interessants, no obstant, i en forma de idees que flueixen lliurement, com si es limités a transcriure el curs del pensament.

Altres veus de la novel·la son l’àvia i l’avi d’Oskar, amb  història pròpia. L’avi escriu nombroses cartes demanant perdó al seu fill per haver-lo abandonat, i l’àvia explica la seva vida, també. Ambdós son supervivents del bombardeig de Dresden, i per tant, també personatges ferits, que es pregunten perquè ells no, tal com els supervivents de l’11-S.

Si bé la veu d’Oskar és més innocent, les dels avis son absolutament crues i no disfressen gens la realitat de dolor i mort a la que s’han enfrontat. Aquest és un dels encerts de la novel·la, que et deixa pensant quan l’has acabada, i que et fa passar una bona estona (que en literatura no és necessàriament una estona divertida) mentre passeges per Nova Iork a la recerca del tal Black dins el cap d’Oskar.