ARRELS NÓMADES

Llibre de Pius Alibek que explica les seves vivències d’infantesa i joventut a Iraq. S’ha dit a vegades que aquest és un país petit, i que tenim un expert de cada cosa, però només un, que és el que surt sempre a la tele. Pius Alibek seria alguna cosa així com l’expert en afers iraquians, tot i que fa anys que no hi viu.

Però no siguem injustos: es tracta d’una d’aquelles persones amb les que et vindria de gust fer un cafè llarg, llarguíssim, perquè en cada entrevista intueixes que té moltes coses interessants per explicar, i que sortiries del cafè amb molt material per a la reflexió.

El seu llibre ens provoca aquesta mateixa sensació: ens parla d’un Iraq multicultural, tolerant a pesar dels governs, un país que despertava a la modernitat,  en ebullició cultural....d’un món que intuïm irremissiblement perdut, per culpa dels interessos de les grans potències. O de la gran potència, a seques. Membre ell mateix de la minoria cristiana armènia, parlant d’arameu, ex-seminarista, professor d’anglès, escriptor, traductor i cuiner, Alibek és també exemple de com pot donar de si una vida si la vivim amb la sàvia barreja d’acceptació de l’inevitable i rebel·lia davant la injustícia amb que  ell ha viscut la seva.

Narrador excepcional, les seves paraules ens acompanyen sense fer nosa però se’ns van posant endins, amb la cadència entre exòtica i familiar que desgranen les anècdotes que el composen. Un llibre de memòries que agradarà fins i tot als que no agraden les memòries. 

RESTAURANT PETIT COMITÉ

Aquest restaurant situat al Passatge de la Concepció (entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia, a l’alçada de Rosselló més o menys) és la segona marca de Fermí Puig, xef del Drolma.

La proposta gastronòmica és de cuina tradicional, sense artificis ni creació, i amb el producte com a puntal gairebé únic. Per això no hi ha menú degustació, perquè no estem en un restaurant gastronòmic. La decoració és moderna i un pèl fosca, el servei correcte sense estridències negatives ni positives, i el menjar bo, en general.

Vam tastar una sopa de tomàquet i alfàbrega, boníssima; l’arròs mariner a la gandula, un pèl fort de gust però amb el marisc fresquíssim i en el punt de cocció; els fideus a la cassola, força bons també, i els canelons, amb el farcit molt bo però que resultaven pastosos per mor de la beixamel (quina mania amb fer aquestes beixamels per aixecar parets!) i de la pasta massa cuita.

De segon, rap al forn amb patates, molt bo el rap però les patates un pèl desgustades; mandonguilles amb pèsols, molt pebrades i amb massa gust de carn de porc pel meu gust; i lluerna a l’all cremat, aquest sí, un plat que gairebé feia plorar.

Ho vam acompanyar de copa de vi (tres) Chardonnay de Jean Leon, i dues aigües. De postres, mantecado amb ametlles garrapinyades, que ja sabem que no ha de ser com un gelat de vainilla però que s’agrairia tingués una mica de gust de vainilla, d’ou....i uns bunyols de xocolata molt bons, on la xocolata semblava injectada dins el bunyol que esclata quan el masteguem i ens omple la boca de cacau del bo. Només un dels quatre  comensals va fer cafè, acompanyat d’una orelleta gentilesa de la casa.

Llavors va arribar la dolorosa, que rondava els 80 per cap. I aquí està, per mi, la principal pega d’aquest restaurant. Per aquest preu, hauries de plorar d’emoció davant de tots els plats, i hauries de tenir una epifania similar al crític gastronòmic de Ratatouille, per donar un referent fàcil. Doncs no. Surts amb la sensació de que has pagat un munt de diners per uns plats que fa la teva mare de manera magistral (més magistral que al Petit Comité, en alguns casos) i que fins i tot a tu no et queden malament del tot. I uns plats que has menjat en alguna fonda de poble, com les que recomana el company del blog Esmorzars de Forquilla, igual de ben fets i a un preu molt més raonable. Exemple que em va semblar el “colmo”: un plat de patata i mongeta tendra amb pernil ibèric val 15 €! Crec que ja està tot dit.

A GUIDE TO THE BIRDS OF EAST AFRICA

Nicholas Drayson signa aquesta novel·la, que no vaig poder evitar comprar, per seu títol ornitològic. (Em permeto recordar als lectors d’aquest blog que servidora, en una de les seves múltiples vides, fa miniatures de bestioles, especialment d’ocells).

El protagonista, el senyor Malik, de procedència india però keniata, està enamorat de Rose Mbikwa, la guia de la passejada setmanal de “birdwatching” de la societat ornitológica. Quan reuneix el valor per convidar-la a sortir, apareix un antic company de classe, el típic “xulo” odiós que tots hem conegut, i la cosa es complica. Tot això amanit amb observacions i curiositats sobre ocells; amb la vida quotidiana a Nairobi (corrupció, criminalitat, però també reunions d’amics...) i alguns secrets sobre Malik i Rose, que decantaran la balança.

És una lectura “mona”, que potser no entusiasma ni fa tornar enrera per rellegir paràgrafs, però que ens narra una història interessant, ben documentada (com a mínim pel que fa a Nairobi, pels ocells sembla que no sempre és acurat) i que ens fa passar una bona estona i ens enganxa sense demanar un esforç excessiu. 

MOVING PICTURES

Terry Pratchett fa una incursió en la parodia del món del cinema. Els alquimistes han inventat els dibuixos en moviment, i al mateix temps, alguna cosa passa en un bosc anomenat Holy Wood, que atrau gent de tot el Món Disc que tenen un somni. Victor i Theda aconseguiran ser estrelles de la pantalla, i Dibbler hi posarà les seves dots comercials i aconseguirà ser productor. Però les pel.lícules afecten i distorsionen la realitat... A més, els habituals trolls, un gos que parla, i un munt de secundaris, com és habitual en les novel.les de Pratchett.

En aquesta ocasió l’argument és més marcià que de costum, i potser és només una excusa per a tota mena de bromes cinèfiles, però jo m’ho he passat molt bé amb les referències amagades i les més obvies a pel·lícules famoses, actors de cinema o fins i tot als Oscars. Com sempre, un entreteniment més que digne.

Us deixo un parell de cites:

“Of course, it is very important to be sober when you take an exam. Many worthwhile careers in the street-cleansing, fruit-picking and subway-guitar-playing industries have been founded on a lack of understanding of this simple fact.”

"The thing is that Mr. Dibbler can even sell sausages to people who have bought them off him before." Dibbler, un veritable geni del màrketing. 

EL MEU AMIC FRIEDRICH

Hans Peter Richter signa aquest llibre molt recomanable per a un adolescent (o pre adolescent, aquest inconcret i nou grup d’edat) que vulgui saber més sobre l’Alemanya nazi. El protagonista, de família humil i amb el pare a l’atur,  té un amic i veí, de classe benestat, jueu. Amb l’ascens del nazisme veurem com les coses van canviant per a tots dos, i com la seva amistat es fa més difícil.

La veu del narrador és un nen pre-adolescent, que es limita a explicar les diverses “anécdotes” que conformen cada capítol, sense jutjar. És una tàctica similar a la del “Noi del Pijama de Ratlles”, però no es juga tan clarament l’aposta de la innocència cruel com en ell. Això és el que fa la lectura apta per a menors, i el que fa que el lector tregui les seves própies conclusions, sense adoctrinaments.

Llibre relativament breu (unes 100 pàgines), un adult se’l pot llegir de pressa i fins i tot gaudir-ne.

RESTAURANT DOS CIELOS

Es un restaurant obert pels germans Torres, xefs formats a diversos restaurants de fama. El trobareu a l’hotel ME, a la zona de Diagonal Mar (Pere IV, 272-286)

Cal destacar el servei excel·lent, i la lluminositat i amplitud de l’espai, amb la cuina a la vista i amb alguna taula dins de la cuina i tot.

No us perdeu el pa, que per si sol mereix la visita. El fan ells, amb massa mare i una fermentació de 24 hores, i és absolutament espectacular.

 A destacar que si voleu una copa de vi en comptes d’una ampolla, el sommelier us preguntarà pels vostres gustos i s’hi amotllarà, en comptes de dur-vos una copa del vi que li doni la gana i punt, com fan la majoria de restaurants.

El que vam menjar, a part del pa, és una cuina de virtuosisme. El producte es tracta bé, no s’adultera el seu gust en cap moment, i se serveix al punt just. Els plats son de cuina creativa, però sobre una base de cuina tradicional.

Vam començar amb uns aperitius: bunyols de bacallà absolutament canònics, i tomàquets farcits amb alfàbrega, molt refrescant.

Desprès va venir un ravioli de foie, servit amb una mica de caldet. Els caldets són una obsessió de la casa, però els fan bé i servidora és sopera de mena.

L’olla de verdures va ser el següent: un guisat de gairebé 40 verdures diferents, totes fetes al seu punt, gustoses i ben combinades. Un festival d’aroma, textura, color i gust.

Va seguir l’arròs negre amb espardenya: la cuina oberta ens va permetre observar que l’ arròs es feia separadament del “negre”, i això potser provocava que l’arròs fos un punt desgustat, tot i que la salsa negra era gustosa sense ser excessivament intensa, i l’espardenya era magnífica.

Desprès va venir un tall de peix al forn de vapor, bo però sense emocionar, i l’espatlla de xai, més intensa de gust i en general correcta.

El prepostre era una gelatina de té, i el postre una mena de variacions de pera, molt bo.

Amb una infusió, la cosa va sortir per uns 70€ per persona.

Resumint: menjar excel·lent, però potser el virtuosisme amb que es tracta esmorteeix les emocions, una mica com si el repel·lent de la classe es posés a cuinar. Servei excel·lent també, i lloc agradable per a una celebració íntima.