dimarts, 19 de juliol del 2016

CUANDO DIOS APRIETA, AHOGA PERO BIEN. CÁNDIDA, MEMORIAS DE UNA ASISTENTA

La primera cosa a dir sobre aquesta biografia de la seva assistenta que Guillermo Fesser escriu és que em sembla terriblement inadequat situar-la en la secció d'humor de qualsevol llibreria.

La segona, que estic completament d'acord amb aquesta ressenya que he trobat al blog El Bibliófilo Enmascarado, i aquí us deixo l'enllaç:

http://www.bibliofiloenmascarado.com/2012/12/28/resena-cuando-dios-aprieta-ahora-pero-bien/

Intentaré no repetir els seus arguments, més que res perquè jo sí que m'he acabat el llibre, i la cosa no millora.

Cándida és una dona que tota la vida a treballat com a dona de la neteja. Els seus orígens familiars són de misèria absoluta, i això genera una manca d'oportunitats que fa que no tingui cap educació formal. Però és que, com que la seva situació personal continua sent de misèria, els seus fills també pateixen aquesta manca d'oportunitats. Fills drogoaddictes que acaben amb esquizofrènia paranoide, fills que entren i surten de la presó, fills als que ella ha de deixar a la inclusa perquè no els pot criar, un marit maltractador, una mare abusiva,...un tip de riure, vaja.
La suposada gràcia del llibre és la manera de parlar de Cándida, barrejant frases fetes i pronunciant malament les paraules que son una mica complexes. Doncs mira, tampoc té gràcia, perquè el que ens està explicant és una veritable tragèdia, que passava en aquella época i que continua passant, en major o menor escala, a molta gent que viu en la misèria.
Intentar colar això com a novel·la picaresca encara em sembla més lamentable, perquè mira, que la gent fos miserable fins a la indigència al segle XVI o XVII encara, però avui dia em sembla intolerable.
Més enllà de l'interès documental, em sembla que aquest llibre pateix d'un error d'enfoc gravíssim, que potser és degut a una certa superioritat intel·lectual, o a una simple manca de la més elemental sensibilitat.
A més es veu que se'n va fer una pel·lícula.
Per si algú tenia algun dubte, no el recomano en absolut.

dimarts, 5 de juliol del 2016

LA GLOIRE DE MON PERE

Aquest llibre de títol amb ressonàncies "chiquitianes" és un relat autobiogràfic de Marcel Pagnol, escriptor, cineasta, dramaturg i traductor francès (1845-1974).

Part d'una sèrie de tres llibres sobre records de la infantesa, se centra en el casament d'una tieta i el lloguer per part de tiets i pares d'una casa al camp, on passar-hi el bon temps. El títol fa referència a una anècdota de caça, en aquell moment vital en que el fill se'n adona que potser el pare no és perfecte i necessita un cop de mà per a assolir la glòria.

Redactat en un to amè, d'avi que explica batalletes als néts, es llegeix bé, té moments tendres i d'altres divertits, i m'ha fet descobrir un autor que desconeixia. Com a curiositat, existeix una adaptació cinematogràfica.