dijous, 15 d’octubre de 2009

RESTAURANT LES COLS


Fa temps que volia fer un comentari sobre aquest restaurant, però, en la meva línia desmemoriada no recordava el que hi vam menjar. Fa uns dies va aparèixer un paper amb el menú degustació, i ara sí, puc parlar-ne amb més criteri.

Vagi per davant que el menjar ens va agradar, molt, i gairebé tot. Però que és un exemple de triomf de la tonteria del disseny davant el menjar. Per començar, la insistència del personal de sala en que féssim l’aperitiu asseguts al pedrís exterior, en una nit de finals de setembre a la Garrotxa. Senyors, fa fred i la pedra està freda, com a mínim per als nostres estàndards pixapins. Seguint per l’uniforme de ressonàncies hobbitianes dels cambrers, les cadires de tot punt absurdes del menjador, i fins i tot perilloses si un ja porta unes copetes de vi i es decanta; pel lavabo unisex que feia, inevitablement, pudor de pixum; per la “visita guiada” al restaurant, que va acabar amb una visita a la cuina...ja recollida i neta i per tant sense cap interès; la il·luminació insuficient fins que el cap de sala es va dignar apujar-la; i el servei, poc entregat i massa rígid, dues coses que no es poden permetre en un restaurant d’aquesta categoria. Dos exemples: el sumiller no et pot dir que tu mateix busquis un vi per al menú degustació, deixant-te damunt la taula una mena d’exemplar de l’Enciclopedia Espasa amb centenars de referències; el cambrer no et pot renyar quan, en to de broma, dius que vols tastar tots els formatges del carro de formatges.

Dit això, insisteixo, el menjar molt bo, però no pots evitar sortir-ne amb la impressió de que uns marcians van deixar un restaurant al mig d’Olot, i que els terrícoles d’aquella banda encara no se’l han fet seu del tot.

De la cuina, cal destacar l’esforç per crear alhora que es recuperen productes i procediments locals, tradicionals i gairebé oblidats. Per aquí és per on, al meu modest parer, ha d’anar la cuina creativa si no vol caure en una còpia barata del Bulli, i en el cas de Les Cols, l’encerten plenament.

Començant per la crosta de fajol i els blinis de fajol amb fesols de Santa Pau, com a aperitius que surten d’allò que esperes, i que et fan recordar on ets. De la resta de plats del menú degustació, molt equilibrat i que finalment resultava abundant, eren el suc de mongeta perona, de l’hort que té el mateix restaurant, molt original i amb tot el gust del vegetal; les patates amb suc, en una curiosa versió; el biquini de farro, altre cop un producte local; l’amanida de vaquetes i tòfona, molt equilibrada i perfumada; la tomata de Montserrat, potser el que menys ens va agradar perquè era el que menys sorprenia; l’arròs de pagès amb calamars de llauna, molt bo; el bacallà al pil-pil també encertadíssim; l’espatlleta de conill, fantàstica; el carro de formatges catalans amb melmelades per a fer contrast, ple de formatges interessants de totes les procedències, matèries primeres i graus de maduresa que pot oferir el producte; les “variacions de móra”, que personalment em van agradar molt perquè sóc una gran fan d’aquesta fruita; el brownie de xocolata blanca i figues, un festival de sabors i textures; i per acabar, una rajola de xocolata i coca de pa ensucrada. Amb unes infusions de poniol, vam sortir més que satisfets, havent gaudit molt de la cuina....i havent rigut una mica a costa de les absurditats del disseny.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.