CAN JOSEP, UN DESCOBRIMENT

Avui torno a parlar d'un lloc de la mena que a mi m'agraden. Si bé l'aspecte extern no convida a entrar-hi, un cop a dins hi trobareu tota mena de memorabilia cinèfila i musicòfila per les parets, a més d'una bandera republicana que seria "king size" si no fos una contradicció expressar-ho així. Una carta breu, amb plats contundents i alguna amanida il.lustrada, i un producte excel.lent, fet al moment en tots els casos.
Vam compartir un foie poelée, unes croquetes de bacallà i de carn molt bones, una morcilla de León espectacular, un filet ibèric al.lucinant, una amanida de tomàquets i olives molt gustosa, un plat de cards boníssim (verdura difícil de trobar però que ben feta es molt bona). De postres, gelat de torró, formatge i per part meva mató amb mel.
Els preus oscil.len entre els 15 euros (el foie) i els 7 (les amanides), i si bé no és un lloc hiperbarat, el producte és fresc i de qualitat, així que la relació qualitat-preu és més que correcta. La mida dels plats i el tipus de cuina el fan ideal per compartir entre diverses persones.

El trobareu a Roger de Flor 237 (entre Córsega i Rosselló), i el telèfon és el 630 81 65 65. No obren dissabtes ni diumenges, i els divendres es complicat trobar-hi taula.
 

OTRO MUNDO ES POSIBLE...DESDE JESÚS

Gonzalez Faus fa un tractat d’etica cristiana, o millor dit, jesuánica (de Jesús). Actualitzant la pregunta que ens feien a la catequesi de petits, Què faria Jesús?,  i plantejant-la al lector adult, ens situa primer en la societat de l’Israel dels temps de Jesús, examinant-ne la situació econòmica, política i cultural. Només per això el llibre ja és interesantisim.

A partir d’aquí, aquesta ètica per a creients i no creients examina l’actitud de Jesús davant les diverses injustícies del seu temps, i de rebot, de les actuals. Amb el seu estil bel·ligerant i ben fonamentat alhora, reparteix quan cal i també fa autocrítica. Acostumat a escriure per al públic general (es col.laborador de La Vanguardia)  Faus ha escrit un llibre imprescindible per a qui vulgui entendre els fonaments ètics de la nostra cultura.

 

RESTAURANT LIBENTIA

Situat al mateix local on estava el restaurant OT (Córsega 537), el Libentia és una opció moderna, elaborada, molt cuidada, i econòmica perquè sempre hi fan menú: 15 euros si és al migdia, i 25 a  la nit, IVA inclòs i begudes, amb moderació, també.

També s’hi pot menjar a la carta, i el plat més car val 24 euros.

Nosaltres vam menjar escalivada amb anxoves, plat senzill i sense complicacions però molt bo, i cremós de patata, ou poché i papada.  Damunt d’un puré de patata cremós, s’hi trobava una làmina cruixent de papada i un ou poché. La combinació era  molt encertada, i el plat molt adequat per a un sopar hivernal.

De segon, arròs de muntanya, boníssim, i rogers amb albergínia fumada. Si bé en els primers s’opta per un producte barat però de qualitat i ben treballat, en els segons hi trobem clàssics com el rap, el chuletón, i d’altres productes més difícils de trobar com el garrí. En qualsevol cas, la combinació de gustos i textures del roger i l’albergínia ens va agradar molt.

Les postres, també incloses, ens van agradar igualment.

El restaurant és fruit de l’associació de dos amics: poques taules, poc personal, costos i marges ajustats, i molta valentia i professionalitat.

En el cantó dels peròs, només un: tenen un reservat que no ho és gaire, tant per als que hi estan, com per a la resta de clients: se sent tot.

LA MASCARA MAYA

 

Llibre de Juan Martorell. Una arqueòloga francesa, col·laboradora d’un programa de divulgació sobre arqueologia,  es reclamada per investigar unes restes de cultura maia molt ben conservades. Tot sembla apuntar a un dels tresors mítics d’aquesta civilització: la màscara de jade, que segons es diu conté el coneixement dels déus.

La narració alterna entre les investigacions dels arqueòlegs, en l’actualitat, i el temps dels maies, en passat. Està prou ben documentada, com sol passar en aquests tipus de llibres, fins i tot amb un excés de dades, com també sol passar.

En resum, un llibre per aprendre alguna cosa sobre els maies, i distreure’ns  sense més. 

MENJAR ALS CREUERS

A partir del desgraciat accident del Costa Concordia, potser la moda de fer creuers anirà de baixa. No correspon a aquest blog parlar d’actualitat, ni del capità Francesco Sch(r)ettino, però si de gastronomia. Som-hi, doncs.

En general, la cuina de creuer es basa en un bufet per a tots els públics, i un restaurant principal on s’hi menja alta cuina clàssica. A partir d’aquí, les nostres experiències:

Royal Caribbean (Voyager of the Seas, 2007): Hi ha menjar disponible a tota hora. Pastisseria molt bona, buffet d’esmorzar excel·lent, restaurant amb les especialitats clàssiques, on és difícil menjar lleuger si es volen tastar els plats del dia, però on sempre hi haurà plats de planxa i amanida.

Costa Cruceros: (Costa Atlantica, 2008). El bufet és caòtic en quant a organització, i més aviat fluix. Sempre hi ha pizza i hamburgueses. Les postres tenen una presentació gens agradable. El restaurant, però, es manté en la línia clàssica típica dels creuers. El que sí es recomanable és el té amb pastes que se serveix al Florian (copia del cafè del mateix nom que tenen tots els vaixells de la naviera) encara que no sempre s’arriba a temps de berenar.

Princess (Crown Princess, 2010): Un bufet molt bo i ben presentat tant  als migdies com per esmorzar. L’esmorzar, amb una versió una mica reduïda, se serveix també al restaurant principal. Princess aposta per l’espectacle, però la seva cuina és molt bona, i el restaurant principal té un toc més modern. Excel·lent el High Tea de la tarda, com no pot ser d’altra manera en una companyia britànica, encara que gens bo si voleu guardar la línia.

Celebrity (Celebrity Silohuette, 2011): Vam tenir el privilegi de gairebé estrenar aquest preciós vaixell. Aquesta companyia aposta per l’experiència gastronòmica, i cal dir que no decep gens. Magnífic bufet, amb especialitats de tot el món perfectament resoltes,  un bufet permanent d’amanides, i un altre de pans. Esmorzars completíssims i dinars excel·lents, i presentacions impecables, cosa gairebé miraculosa en un bufet per on hi passa tanta gent. Per sopar, hi ha un restaurant principal, que és l’únic restaurant de creuer on m’han servit carn feta al punt perfectament. Hi trobem els plats de cuina clàssica però també una bona dosi d’innovació, unes presentacions de restaurant d’alta cuina, i en general un nivell de restaurant amb unes quantes estrelles Michelin. A més, els vaixells d’aquesta classe tenen un restaurant anomenat Q, on el menú es un Ipad. En ell es trien gustos i sensacions, i el cambrer et guia per un viatge gastronòmic. Està pensat per a compartir amb diversos comensals, amb bon estómac i ganes de gaudir de la cuina del món. Els camarots de classe Aqua tenen un restaurant específic, on es practica cuina “neta”, amb emulsions en comptes de cremes i coccions curtes. També hi ha el Tuscan Grille, que diu que fa cuina “masculina”: pasta, carn a la graella, i amanides per dissimular, i el Murano, que practica cuina francesa clàssica. Tots ells son de pagament apart, però amb un preu més que raonable (uns 30 dòlars, preu tancat mengis el que mengis). També hi ha altres opcions de fer un mos, com una creperia a 5€, però tenint bufet a tota hora no els vam aprofitar.  Vaja, que en aquest hi vam guanyar uns quants quilets....però molt a gust, aixó sí. 

FALLING MAN

Novel·la de Don DeLillo sobre els efectes de l’11-S.

Seguim en ella a un supervivent dels atacs a les torres bessones, des de la magnífica obertura, al World Trade Center i en mig del caos provocat per la caiguda de les torres.

El protagonista, ferit, es trasllada a casa de la seva ex-dona i el seu fill, i sembla que la convivència es podria reanudar desprès de la seva convalescència. Però no interessa aquesta part de la trama, i De Lillo no la desenvolupa gaire. Veiem escenes no sempre connectades entre sí de Keith, el protagonista, i la seva relació amb una altra supervivent; de la seva dona Lianne i el grup de malalts d’Alzeimer als que fa teràpia; de la mare de Lianne i el seu company, el qual possiblement va tenir relacions perilloses amb la banda Baader-Meinhoff; de les partides de póker de Keith; d’un artista de perfomances que es penja de diversos llocs de Nova Iork en la mateixa postura que la foto de l’home caient de la torre; del trauma en els fills...

No ens porta cap enlloc concret, perquè la trama no és un riu sinó un oceà. Però un oceà on les paraules es transformen en olor, tacte, soroll, sentiments i sensacions. I l’oceà acaba amb un final magnífic que ens retorna a les primeres pàgines de la novel·la.

No és una lectura fàcil, però és literatura de la bona.

INDIGNEU-VOS

Podria dir que “me’l imachinava més gran”. Aquest supervendes que, segons diuen, ha estat la base del moviment dels indignats, et deixa amb ganes de més, com un aperitiu, però a diferència de l’aperitiu, desprès no hi ha res.Gairebé hi ha més substància en el próleg de JL Sampedro, o en la biografia de l’autor que acompanya totes les edicions.

Hessel es limita a enumerar algunes de les raons per a la indignació i la insurrecció pacífica, que no aprofundeix gaire. Se’l ha acusat de pamfletari: la veritat, crec que no arriba ni a això. Esperem que el seu següent llibre aprofondeixi en aquestes idees i el seu desenvolupament. 

Però, personalment, em sembla molt més provocador el documental “Inside job” (on veiem que tots els “dolents” estan ara a l’administració Obama), i molt més ben documentat i desenvolupat en quant a tesi.

De Hessel en queden algunes frases amb les que no podem sinó estar d’acord, però poca indignació desperta si no veníeu indignats de casa.