WINTERSMITH

Desprès d’espessors diverses, de nou necessitava evasió i de nou he acudit a Terry Pratchett.

Dins de la lectura que faig de les seves novel·les, sense cap ordre cronològic, vaig descobrir que aquesta és la part final d’una trilogia sobre Tiffany Aching, una aprenenta de bruixa. La historia també transcorre al Discworld, però representa que és per a lectors joves. En aquest llibre, l’esperit de l’hivern s’enamora de la Tiffany, i amenaça amb perpetuar eternament el fred i la neu. El millor, però, son els secundaris. A més de les bruixes de Lancre, hi surten una mena de follets de color blau, pèl-roigs, que es vesteixen amb robes a quadres, amants de la beguda i de les baralles, i que parlen un anglès força peculiar, amb paraules gaéliques i un accent endimoniat: els Nac Mac Feegles. Tan peculiars, que quan han de rescatar a l’esperit de l’Estiu del món dels morts, no tenen cap problema perquè saben que no hi ha cap lloc, ni en aquest món ni en l’altre, d’on no els hagin acabat fent fora.

No repetiré el que ja he dit tants cops de Terry Pratchett. Només us diré que, de nou, teniu diversió assegurada, i en ocasions riureu en veu alta.

Us deixo unes quantes cites:

Un Feegle al·lega que encara té dret a divertir-se, tot i estar casat “Hey, ah’m still allowed some boozin’ an’ stealin’ an’ fightin’! said Rob Anybody. “Aye, Rob, but we cannae help noticin’ ye also have tae do the Explainin’, too” said Daft Wullie”

Tiffany fa les feines de la casa, i la seva mare li pregunta perquè no fa servir la màgia: “I thought you just had to wave your hands about” she mumbled nervously. “That works” said Tiffany “but only if you wave them about on the floor with a scrubbing brush”

L’amo d’una fonda relata la seva trobada amb l’esperit de l’hivern, que ha aconseguit encarnar-se ”Ah, I’m a human, I have successfully eaten human sausages! And I said there was no need to be like that, they were made of mostly pig, same as always ”

MITJÀ ORIENT: VIDA MÉS ENLLA DEL SHAWARMA

Siria, Líban, Irak...bressol de la civilització, i actualment vesper. Alguns dels seus ciutadans han emigrat, han vingut al nostre país, i n’han portat els sabors. Vegem alguns exemples.

Ugarit. És una cadena de restaurants sirians, oberta per un empresari amb moltes ganes de treballar que han donat el seu fruit. Té locals per tot Gràcia, i també al centre comercial de la Vila Olímpica i a Diagonal Mar, tot i que aquest darrer no sigui tan recomanable. S’hi mengen plats combinats de regust oriental, i també plats sense combinar de falafel, hummus, mutabal, arayes de carn o de formatge, kebbe...és una opció magnífica per abans del teatre o del cine, perquè el servei és ràpid i atent i el menjar és bo, amb un producte fresc perquè sempre té sortida. Recomanable qualsevol de les seves cremes vegetals, i les postres casolanes de mató o iogurt.

Arabia (Sant Pere Més Alt, 18. A prop del Palau de la Música). El propietari és libanès, però la cuina la conformen plats de tot el Magreb i de l’Orient Mitjà. Hi ha plats més sofisticats, com la pastilla de pollastre, però la millor opció, sobretot si s’hi va en grup, és demanar el menú degustació. Us serviran una selecció variada i abundant d’entrats vegetals, i una selecció de carns a la brasa boníssimes. De postres, hem de recomanar els pastissets àrabs, que son d’elaboració pròpia i de qualitat superior.

Mesopotàmia. (Verdi, 65) Propietat d’un polifacètic iraquià, aquest restaurant ofereix cuina iraquiana, en plats força sofisticats i amb una presentació i unes pretensions més d’alta cuina. Les pretensions s’aconsegueixen en el menjar, però fan una mica de mal a l’hora de pagar: vull dir que sí que hi menjarem coses més elaborades, però el preu és superior als dos anteriors. Una pega: és fosc, i jo sempre he tingut certa mania contra els restaurants foscos. Les amanides i entrants vegetals són molt bons, i em va sorprendre especialment la de col lombarda, molt bona, i ho diu algú que no és gaire fan d’aquest vegetal. Recomanables els guisats de pollastre amb salsa de nous i magrana i el de llima, un veritable festival d’aromes que es desfan i esclaten a la boca. El xai és bo però de gust més intens, potser no agradarà als no gaire carnívors.

És imprescindible reservar, perquè el local és petit i sol estar ple.

THE ALMOST MOON

Un llibre difícil. No per la manera com està escrit, sinó pels temes que tracta. Des de la primera frase “When all is said and done, killing my mother came easily.”, descobrim que aquest llibre parla del cantó més fosc de l’ésser humà, i aquest punt àlgid de l’inici no fa panxa en gairebé cap moment. Vaja, que no és l’únic tabú que es trenca.

L’autora, Alice Sebold, sap de violència a nivell personal, i n’ha fet material literari. El seu primer llibre, “Lucky”, parlava de com se sobreviu a una violació, en primera persona; el segon “The Lovely bones” parlava d’algú que no va tenir aquesta sort, i que ens narrava la seva mort i la vida dels altres sense ella.

La segona novel·la, i tercer llibre, de l’autora, ha rebut bufetades fins al carnet d’identitat d’alguns crítics, probablement perquè és difícil “comprar” el punt de partida i jugar al joc que ens proposa Sebold. Les motivacions de la Helen, la protagonista, per matar a la seva mare, una malalta mental que ha fet desgraciats a tots al seu voltant, potser perquè era l’únic aspecte de la seva vida que era capaç de controlar, son narrades durant les 24 hores que segueixen a l’assassinat de la seva mare.

Però un cop comprat el punt de partida, i un cop aparcades les consideracions morals, anem descobrint tres personatges profundament desgraciats, de diferents maneres, i possiblement condemnats a ser-ho per la repetició de patrons malaltissos que es dóna en totes les famílies, en major o menor mesura. Anem descobrint els secrets amagats d’una família, els lligams entre els seus membres, com alguns n’han aconseguit escapar (paradoxalment, la filla gran, la que es fa més antipàtica), i com els altres avancen a tentines.

És un llibre catàrtic, en aquest sentit, i també és un llibre que costa de deixar, ple d’ànimes ferides, i per descomptat profundament trist. Però molt ben escrit i que ens manté en tensió.

EN LA COCINA

Novel·la escrita per Monica Ali. Era un regal d’aniversari, que he tardat en llegir intimidada pel gruix, potser.

Una de les frases publicitàries és “Una novela de la que no se sale indemne”. Vagi per davant la ràbia que em fan aquests eslògans, que semblen dirigits a dir-te el que has de pensar d’un llibre, quan la lectura és una activitat essencialment solitària i íntima. Però en aquest cas és mentida. No se surt indemne de Rayuela, d’alguns llibres de John Irving, dels assaigs de Daniel Pennac, o d’alguns llibres comentats en aquest blog, que fan pensar, fan reflexionar, fan veure el món amb una altra perspectiva, i en definitiva t’aporten alguna cosa per fer-te millor com a persona. Però de “En la cocina”, se’n surt absolutament indemne, més indemne encara que del Codi Da Vinci, que quan l’acabes et fa exclamar “Pos vaya merda”, en autèntic català incorrecte, però que com a mínim t’ha absorbit durant el temps que ha durat la lectura.

El llibre ens presenta a en Gabriel, chef d’un hotel que ha viscut temps millors, i passa per la seva cuina multicultural amb tots els conflictes que hi pugueu imaginar; la seva novia, una cantant que aspira a l’èxit; la mort d’un dels treballadors de la cuina; la relació amb el seu pare que té una malaltia terminal; amb la seva germana, bastant canviada; la revisió de la figura materna, que amagava una depressió bipolar; les tendències hereditàries d’aquests trastorns; la relació amb una immigrant russa (Lena) a la que acull, en principi desinteressadament; les màfies i el tràfic de persones; els polítics i com s’asseguren la jubilació....i amb tot això, tan prometedor, no es va enlloc més que a un happy end forçat.

Hi ha passatges, això sí, que val la pena recordar, com la conversa en la qual Lena parla de com va ser obligada a exercir la prostitució, amb el seu escàs vocabulari, que fa posar la pell de gallina. O el monòleg d’un polític que anticipa l’actual crisi econòmica mundial, i que va ser escrit abans de que aquesta esclatés.

Per la resta, no val la pena l’esforç.