dimecres, 27 de gener de 2010

TWILIGHT


Sí, amics. Desprès de mirar amb aires de suficiència als qui llegien els llibres de la saga al metro, desprès de jurar que jo mai no llegiria aquest fulletí adolescent, Nostre Senyor m’ha castigat...hi he caigut de quatre grapes. Porto una setmana que no llegeixo, i gairebé no faig, res mes. Em sento com un inspector de la guia Michelin al que haguessin enxampat a MacDonald’s.

I parlant-ne amb gent de gustos literaris similars, he vist que no sóc la única en haver-hi caigut, cosa que, en contra del tòpic, em consola.

Deixeu que em redimeixi, parlant-ne.

El millor comentari sobre l’èxit d’aquesta saga el vaig trobar llegint la crítica de Lluna Nova a Fotogramas. El crític, del que m’agradaria molt recordar el nom per citar-lo en condicions, venia a dir que el qui desqualifica l’adolescència i els seus problemes titllant-la d’edat del “pavo” és perquè la té massa lluny com per recordar com de malament es pot arribar a passar.

I una mica és això. Anem a pams. Tots tres llibres tenen la mateixa estructura: un preàmbul en el que se’ns anticipa un tros d’acció, dos terços més o menys descriptius-contemplatius, i un terç final d’acció trepidant, més un epíleg. Gairebé sempre, la narradora i protagonista és (Isa)Bella Swan. No us explicaré la trama, més enllà de que va d’un vampir (bo, no xucla humans) i una humana que s’enamoren. Si la voleu buscar, és a Wikipèdia, de forma més o menys fidel segons les versions idiomàtiques.

El primer i el segon volums de la saga, al meu entendre els millors, exploren les pors adolescents, els complexes, els secrets, la intensitat dels sentiments en aquesta edat. En el segon especialment, està excel·lentment descrita la depressió que pateix la protagonista, amb el seu pou fosc que sembla no tenir sortida, les seves tendències autodestructives, els esforços sobrehumans per dissimular, i la manca d’èxit en això darrer, junt amb la impotència dels qui l’envolten. El tercer i el quart, ja més folletinescs (el quart és com l’epíleg de Harry Potter però allargat durant mig llibre), tracten del vell conflicte del vampir (immortalitat i condemnació eterna), i exploren un triangle amorós clàssic: el paio que t’agrada i el que et convé. Tot això en un entorn més d’aventura i fantasia clàssica.

Se’l acusa de cursi: ho ha de ser, en algun moment, però ho trobo justificat, pel tema que tracta, i per l’edat dels protagonistes. Cal dir que la veu de Bella Swan també conté unes saludables dosis d’autoparódia davant la seva mateixa cursileria.

Se’l acusa de estar farcit de tòpics: la noia nova al poble, el triangle abans esmentat, la mare eternament adolescent i la filla responsable, el pare taciturn però de cor noble, el dolent que en realitat no és dolent, les cites a clàssics....i ho està. Probablement per això funciona, per la sàvia combinació d’elements que ens resulten familiars.

Se’l acusa d’estigmatitzar el sexe fora del matrimoni. No m ‘ha semblat que faci apologia de res, sinó que dona una veu coherent als seus personatges: un senyor nascut a principis de segle passat pensaria així mateix, i si a més està capacitat físicament per fer mandonguilles de la seva parella, probablement tingui certes reserves envers el sexe.

Resumint, ho recomano per als qui els agraden les sagues, per als qui els agrada la literatura fantàstica, i per als qui vulguin tornar a l’adolescència per una estona, tot donant gràcies de que sigui una malaltia que es cura amb l’edat.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.