dimecres, 13 de gener de 2010

LA DONA JUSTA


L’escriptor Sándor Marai, hongarès, és mitjanament conegut per aquesta novel·la, i per “El último encuentro”, que vaig llegir fa anys i em va agradar.

La dona justa, en el sentit d’adequada, ens narra un triangle amorós, des de la perspectiva dels seus tres integrants: la dona, el marit i l’amant. Assistim, doncs, a tres monòlegs, el primer a càrrec de la dona oficial, una senyora tirant a convencional però decebuda pel seu matrimoni; el marit, amb una pèssima educació sentimental que gairebé l’incapacita per estimar; i l’amant, una dona d’orígens humils.

Les tres versions de la mateixa història fan que la captem en tots els seus matisos, i de matisos en sap molt Marai. Les paraules se segueixen amb una exactitud de rellotge suís, i els sentiments, per definició ambigus i barrejats, es descriuen amb les paraules exactes i necessàries. Els personatges no ens amaguen res, en el seu monòleg, i les seves descripcions, narracions i reflexions no son en cap moment cursis, tot i que el llibre parli, en gran part, d’amor.

El teló de fons és la caiguda d’un món, l’Hongria d’entreguerres, irremissiblement perduda durant la Segona Guerra Mundial, en posar-se al costat dels que van resultar vençuts.

Podrien ser perfectament tres novel·les, però els tres relats, junts, constitueixen una narració rodona, per ser assaborida lentament i per tornar enrera de les frases tan ben escrites i construïdes. Si subratlleu els llibres, aquest us ho demanarà sovint. Si no, aixecareu la vista sovint per pensar en el que diuen els personatges.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.