Mal d’escola és el darrer assaig de Daniel Pennac. Un llibre sobre l’escola, sobre els mals alumnes, els mals mestres, els bons mestres, i l’obstinació d’aquests per rescatar els mals alumnes, un per un.
Daniel Pennac va ser un pèssim alumne, d’aquells que fan exclamar als mals professors “No et treuràs mai el títol, mai!”. Però va trobar, en un internat al qual els pares el van enviar com a últim recurs, els professors que el van salvar i el van ajudar a ser el que és ara: mestre, escriptor, i intel.lectual.
La pega principal del llibre és que se centra molt en l’escola francesa, l’école de la République, que és el que coneix l’autor, i algunes reflexions no són extrapolables. No obstant, es tracta d’un llibre que parla d’educació sense xifres ni estadístiques (Estadísticament tot s’explica, personalment tot es complica, ens diu el subtítol del primer capítol), però recollint observacions, desmuntant tòpics i examinant els diversos punts de vista d’alumnes i professors. Reivindicant certes activitats ara menyspreades, per la modernitat, com els dictats o la memorització; parlant dels bons alumnes que ho son perquè l’escola és una via d’escapament en les seves vides (de la malaltia, dels conflictes familiars...); del menyspreu que desperten en els alumnes els mals professors, els que no tenen vocació; de com el mal alumne ve embolcallat per capes i capes de frustració, malestar, por....; de la feina callada dels bons professors, a pesar de les tendències “suïcides” del mal alumne, per desmuntar tot això.
Reflexions interessants, a l’estil Pennac: encertades, digeribles, serioses sense amargor i amb un punt d’humor sovint.
“Il existe cinq sortes d’enfants sur notre planète, aujourd’hui: l’enfant client chez nous, l’enfant producteur sus d’autres cieux, ailleurs l’enfant soldat, l’enfant prostitué, et sur les panneaux incurvés du métro, l’enfant mourant dont l’image, périodiquement, penche sur notre lassitude le regard de la faim et de l’abandon.
Ce sont des enfants, tous les cinq.
Instrumentalisés, tous les cinq"
I la recepta de Daniel Pennac per fer riure a Déu: explicar-li els teus plans.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.