PEDRA DE TARTERA

Aquest llibre em va fascinar quan el vaig llegir: que un univers tan similar al que m’explicava la meva àvia, oriünda d’un poblet de la Segarra, pogués ser material literari de primera, i fins i tot tenir moments èpics, em va seduir com a lectora.

Ara, arran de l’adaptació teatral que se’n fa al TNC, he considerat oportú rellegir-lo.

Pedra de Tartera narra la vida de Conxa, una dona pallaresa que, per causa de la pobresa de la seva família, es veu obligada a anar a viure amb uns oncles que no tenen fills. Conxa es casa, té fills, té cura d’ells, de la casa i de les terres, es queda vídua durant la guerra incivil, i, finalment, en un moviment migratori que els de Lleida coneixen bé (l’època de les porteries, en diuen) va a parar a una porteria de Barcelona amb el fill i la jove.

Aquesta vida tan insignificant, en aparença, és la vida d’un munt de dones de la seva generació. Escrita amb paraules del Pallars, ens transporta a un temps on tot era molt més senzill, potser perquè no hi havia gaires possibilitats d’elecció, i on simplement, pel fet de ser dona, et tocava viure per als altres. Un tipus de vida molt plena si és lliurement escollit, però força castrador si és per obligació pura i dura. Quantes Conxes resignades han passat sense un mot de queixa per la vida!

No obstant això, l’autora no retrata misèries, sinó  un món perdut, amb totes les seves tradicions i rituals. Com a símbol tristíssim en queda la casa del poble, tancada, i tantes cases de poble que cauen a trossos perquè ningú les habita.

Lectura altament recomanable, doncs, per fer literatura de la quotidianitat, com només els mestres saben fer.  

EQUAL RITES

Novel.la de Terry Pratchett, la tercera de la saga Discworld. Al meu humil entendre, molt millor que les dues primeres, potser perquè aquí apareixen les bruixes de Lancre, o millor dit, Granny Weatherwax, i en les anteriors se centrava molt en Rincewind, un personatge que no és dels meus preferits.

El títol juga amb l’homofonia entre “Equal rites” i “Equal Rights” (Ritus iguals i drets iguals, respectivament), per narrar la història d’una “maga”. En efecte, el mag Drum Billet vol deixar els seus poders en herència al vuitè fill d’un vuitè fill,però amb tot el trasbals de morir-se no té temps de comprovar el sexe del seu hereu.

La noia intentarà comprendre els seus poders, amb l’ajut de Granny Weatherwax, i també intentarà estudiar a la Universitat Invisible, fins llavors permesa només als estudiants de sexe masculí.

Tot i que la història ja s’ha explicat unes quantes vegades, l’humor i el coneixement de la naturalesa humana que caracteritzen a aquest autor la fan molt divertida, i al meu entendre, si algú vol llegir la saga en ordre cronològic, aquest és un millor començament que  The Colour of Magic.

En comptes de les cites habituals, us deixo un enllaç on Pratchett parla de qüestions de gènere i fantasia, per explicar aquest llibre.

http://www.ansible.co.uk/misc/tpspeech.html

LAST NIGHT IN TWISTED RIVED

Tornar a llegir alguna cosa de John Irving és com tornar a quedar amb un amic al que fa temps que no veus i amb el que t’ho havies passat molt bé. Fins i tot diria que és com quedar amb un amor d’adolescència, si no fos que els amors d’adolescència toleren molt malament el pas del temps.

Primer de tot, l’argument: Un pare i un fill han de passar la vida fugint, perseguits per un individu violent i obstinat que es vol venjar d’una mort que, en realitat, ha estat accidental.

Això amanit amb les obsessions irvinguianes: la mort, especialment violenta i accidental; les ferides que deixa als supervivents; el sexe “estrany”; la paternitat en solitari; el fet d’escriure; la metaliteratura; la natura salvatge; la construcció de la  identitat...

Les seves novel·les tenen sempre un missatge optimista, i aquesta no és cap excepció: els dos personatges principals, en aquesta mena d’ encreuament entre una road movie i “crónica de una muerte anunciada”, canvien de ciutat diverses vegades, de feina, i  de parella, i coneixen gent molt diversa. Els secundaris estan molt ben dibuixats, però la pega del llibre és que no saps si aquella persona serà important en la trama, si es quedaran gaire temps allà...potser cal llegir el llibre sense més, i no voler arribar enlloc, com passa amb la vida mateixa, on cada persona és important perquè ens ajuda a configurar-nos a nosaltres mateixos.

A destacar dos personatges: Ketchum, una mena d’àngel de la guarda que no se sap perdonar a si mateix, i el seu gos, un animal ferit, ple de cicatrius i vell, però un supervivent nat, imatge de la majoria de protagonistes irvinguians.

Cal dir que sóc molt fan d’aquest autor, però per això mateix em sap greu que a vegades sigui tan irregular, i escrigui coses tan rodones com “A widow for one year” (traduïda com “una dona díficil”) al costat d’altres manifestament millorables (retallables) com “Until I find you”. 

Last Night in Twisted River potser té, mentre l’estem llegint, una certa manca de tisores, però quan l’acabem veiem que és rodona i perfecta, amb un final que, com un bombó, se’ns fon a la boca i ens omple d’un persistent aroma dolç i amarg alhora.

THE MAN WHO ATE EVERYTHING

Sóc una compradora compulsiva de llibres de cuina. Talment la companya Mar, del blog Baixa Gastronomia, ho és d’estris culinaris. Si ella només ens diu “Nicer Dicer” perquè mesurem la seva obsessió, jo només us diré una cosa: “La cocina de Médico de Familia. Las mejores recetas de Juani”. 

En aquest cas, però, no es tracta d’un llibre de receptes a l’ ús,. sinó d’un recull d’articles, escrits pel crític gastronòmic de l’edició americana de Vogue, Jeffrey Steingarter.

Comença explicant-nos com va haver de superar certes aversions per certs menjars, quan va aconseguir aquesta feina, que el convertiria en un home que menja de tot,  i continua narrant les seves experiències culinàries en un to humorístic. No es tracta d’un senyor que en sap molt i ens dóna lliçons ex cathedra, sino d’un individu que s’obsessiona per fer un pa perfecte, unes patates fregides perfectes, o un pastís perfecte, i ens explica fil per randa el grau malaltís de les seves obsessions, i el camí que recorre per a aconseguir el seu propòsit.

Alguns articles també parlen de nutrició, essent el seu tema favorit l’anomenada “paradoxa francesa”; o de tecnologia de l’alimentació. Respecte a això darrer, tot un capítol està dedicat a l’Olestra, un greix indigerible que prometia molt però segueix essent controvertit pels seus efectes secundaris.   Un altre article ens parla de la dieta més barata possible, que potser és barata però es força monòtona.

El llibre és altament recomanable per a qualsevol a qui li agradi llegir sobre gastronomia i cuina, en general; el seu estil es didàctic, divertit, obsessiu a estones, i tot i que cau en algun tòpic quan parla de les cuines del món, és perdonable: és americà, i prou esforços fa per superar-los.

 

AL VENT

La meva col.laboració amb la revista NEXE, que edita l'Associació d'Antics Alumnes de la Universitat Pompeu Fabra, ja fa temps que es perllonga, i voldria que arribés a més gent. Per això, i perquè ara estic llegint un novel.lot de John Irving, que ha fet espaiar les entrades, aniré pujant els articles que he fet al llarg dels anys.

Començo amb el primer, un article sobre els llegums i la seva cuina.

Contra el que pugui semblar pel títol, avui no parlarem  de cuina empordanesa, sinó de llegums, i el títol fa referència a un dels seus efectes secundaris més temuts: els gasos. Dispenseu el toc escatològic, però si tenen mala fama és per la creença de que són indigests. Com evitar-ho? Doncs menjant reposadament, i no barrejant-los amb d’altres ingredients que augmentin el seu potencial “explosiu”. Per exemple, les mongetes són molt bones amb calamarsons o cloïsses, i també més fàcils de pair. En canvi, amb xoriç i cansalada la digestió pot semblar a la d’una boa constrictor...Les espècies també poden ajudar a pair millor.

Els llegums contenen força proteïnes de bona qualitat: d’aquí l’afirmació que alimenten tant com un bistec. Sempre he estat enemiga d’aquesta comparació, pròpia d’uns temps on la carn es veia molt de tant en tant al plat, i per tant es sobrevalorava,  però aquell plat de postguerra amb llegum i cereal ha estat reconegut per la moderna ciència com un compendi de virtuts nutricionals. Totes les varietats de llegums contenen a més fibra (causant dels efectes secundaris), hidrats de carboni, i minerals molt interessants com calci, potassi,  ferro i zenc.

Els plats que presentem pretenen exemplificar que els llegums poden ser de fàcil pair, i que ells solets poden composar un menú complet.

 De primer, el hummus bi tahini, un clàssic en totes les taules d’Orient Mitjà, i una bona manera de “disfressar” els cigrons per als qui no els agradin. Aquest puré espès, perfumat de llimona i comí, és un excel·lent entrant, o, acompanyat amb una bona amanida, un sopar d’allò més saludable.

De segon, o plat fort, llenties vegetarianes: una magnífica combinació de perfums vegetals i també una bona manera de recuperar el gust pel menjar sense carn. No estic a favor de fonamentalismes de cap mena, però mai no va malament una mica de depuració vegetariana.

De postres, fals pastís d’ametlles. No conté ni una sola ametlla, però no ho diríeu mai, si el tasteu. No és apta per al qui tingui prejudicis sobre determinats ingredients: està feta bàsicament amb mongetes blanques. És, però, una bona opció per als celíacs, perquè no hi intervé ni un gram de farina, en la seva preparació. Els nostres prejudicis van ser superats fa temps pels japonesos: us recomano els mochis, uns pastissets d’arròs i mongeta vermella, als quals la sotasignant hi és addicta des que els va descobrir...

HUMMUS BI TAHINI

Un pot de cigrons cuits (400g), una cullerada sopera de tahini (pasta de sèsam, en botigues d’alimentació naturista o exòtica), dues dents d’all, el suc i la pell ratllada d’una llimona, oli d’oliva, sal, comí a discreció.

Escorreu i renteu bé els cigrons, i poseu-los al vas de la batedora. Peleu una de les dents d’all, i afegiu-l’hi, tallada a trossos. Col·loqueu l’altra dent sobre un fogó encès, i quan la pell es desprengui i es comenci a cremar, l’enretireu, l’acabeu de pelar i el trossegeu també a la batedora. Afegiu la sal, el comí, el suc i la pell de llimona, i un bon raig d’oli d’oliva. Engegueu la batedora, i aneu afegint oli mentre ho tritureu tot plegat, fins que es formi una pasta fina però espessa.

LLENTIES VEGETARIANES

450g de llenties ja cuites, 1 pastanaga grossa, 1 branca d’api, 1 ceba petita, 1 dent d’all, 100g d’arròs, sal, oli d’oliva, pastilla de brou vegetal.

Netegeu la pastanaga. Talleu-la a trossos petits, junt amb la ceba, l’api i l’all. En una cassola poseu-hi l’oli, i quan sigui calent, afegiu-hi la verdura. Feu-la “suar” a foc lent, i quan sigui tendra afegiu-hi mig litre d’aigua calenta i la pastilla de brou vegetal. Quan arrenqui el bull, afegiu-hi l’arròs, i quan li faltin cinc minuts, les llenties per a un últim xup-xup. 

FALS PASTÍS D’AMETLLES (O DE COCO)

450g de mongetes blanques bullides, preferentment sense sal; 5 ous separat el rovell de la clara, 250g de sucre, el suc i la pell ratllada d’una llimona, 1 sobre de llevat en pols, 3 gotes d’extracte d’ametlles amargues o un grapat de coco ratllat.

Per aquesta recepta son preferibles les mongetes comprades a granel. Renteu-les bé, escorreu-les i passeu-les pel passapurès. Bateu els rovells dels ous i el sucre fins que la barreja sigui escumosa. Afegiu el suc i les ratlladures de llimona, i la “disfressa” escollida, sigui el coco o l’extracte d’ametlla. Afegiu la pasta de mongetes i el llevat, barrejant bé. Munteu a punt de neu les clares, i afegiu-les a la mescla anterior, a poc a poc. Col.loqueu-ho en un motlle de 26cm, i enforneu al forn preescalfat uns 90 minuts.

 

RESTAURANT CUATRO

No acostumo a anar a restaurants recomanats per cap diari: aquesta ha estat l’excepció. La crítica del Col·lectiu 5 A Taula es desfeia en elogis cap a aquest restaurant, tot i ser tan garrepa com sempre a l’hora de donar-li punts.

Cal donar suport a iniciatives com aquesta: tres joves professionals de l’hostaleria decideixen liar-se la manta (o les rastes) al cap i muntar, plens d’il·lusió, de ganes d’agradar i de treballar, el seu propi negoci, en els temps que corren.

El que hi vam menjar no decebia en absolut: el que era pitjor era bo a seques. Vam fer el menú degustació, amb l’aperitiu acompanyat per una cervesa (rotllets de bacallà i xistorra); desprès havia de venir una amanida russa casolana amb tonyina igualment casolana: la van canviar per uns canelons d’arròs amb verdures al vapor, amb una salsa deliciosa. Seguia un fabulós rissotto de gallina, que a mi em va teletransportar als caldets de quan era petita; desprès venia una reinterpretació del fish and chips, bon invent que sovint trobem pèssimament resolt en el seu país natal. Per sort, aquí no hi havia oli de cotxe per fregir, ni una cocció passada, ni un peix que peixejava, sinó un peix barat però fresc i dignificat, amb unes patates magnífiques. El toc agre el posava una salsa agredolça casolana. Finalment, entrecot amb salsa d’albergínia fumada, d’una qualitat excel·lent tant la carn com l’acompanyament. Ah! I el pa, no sé si el fan ells, però és un pa de pagès boníssim. El servei estava pendent de nosaltres sense ser pesat, i conjugava la professionalitat amb el tracte amigable, sense intentar vendre’t res, només preocupant-se de que estiguis a gust. Per això mateix no va fer falta que diguéssim quin era el però principal de tot l’àpat:  les quantitats.

En efecte, tot t’inclina a fer el menú degustació, perquè la carta pica una mica i ja t’adverteixen que són mitges racions, plantejades per compartir i picar una mica de tot. Però no faria cap mal, ans al contrari, que les racions fossin una mica més generoses i el preu del menú (27-28€) fos una mica més elevat. Us asseguro que es paga de gust, perquè tot és boníssim i és un local on et fan sentir com a casa, però precisament perquè tot és tan bo trobes a faltar poder-t’hi recrear una mica més...

Potser per això ens van posar dos postres diferents (el del menú i un altre): brownie de xocolata blanca amb gelat de fruita de la passió, absolutament espectacular en textura, gustos, contrastos...i un brownie de xocolata negra, amb “terra” de xocolata i gelat de xocolata, també molt bo però menys sorprenent.

Desprès vam fer un café i un rooibos (és dels llocs on hi ha rooibos, i una bona selecció d’infusions), als quals la casa també va convidar.

En resum, recomanable si teniu en compte que les racions són petites, i cal seguir-los la pista a aquests professionals, que no sols prometen, sinó que ja comencen a complir les seves promeses. 

Carrer Montserrat número 4, molt a prop del metro Drassanes. 

CACAO

Novel·la de Michelle Kahn. Baiona, 1761. El Consell de la Ciutat publica una ordenança que obliga als jueus de la zona a cessar les seves activitats comercials. Però David Àlvarez i  la seva néta Luna, xocolaters, no s’hi resignen, i cerquen al llarg de la història familiar fins a trobar-hi l’introductor del cacau a Europa, per tal de revocar aquesta decisió.

Estem, doncs, davant d’una novel·la històrica. Exhaustivament documentada, i del tipus on l’autora ha de lluïr en cada paràgraf tot el que ha après sobre els costums dels jueus, la manera de vestir de l’època, la manera de menjar, ...També, encara que no sé si imputar-ho a la traducció o a l’autora, el llenguatge és igualment forçat, amb estructures del tipus “dióse la vuelta, y hallóse frente a Fulanito”, que a estones eren cursis (sense perdre un cert encant, però) i a estones em recordaven als dictats de la meva infantesa. L’estructura és una mica liada, però no tant pels personatges i els noms similars, cosa comuna en aquest tipus de llibres, com per les anades endavant i endarrere, i pels diversos punts de vista que conviuen amb un sol narrador.

Es tracta d’un llibre distret, que explora una època i un lloc poc explotats en aquest tipus de literatura, i que us farà venir, això sí, moltes ganes de prendre una tassa de xocolata.

La meva recomanació, que el llegiu amb una manteta, al sofà, en una tarda freda de diumenge, amb una tassa d’aquest cacau:

 http://www.azacan.org/index.php?page=shop.product_details&flypage=flypage.tpl&product_id=76&category_id=12&option=com_virtuemart&Itemid=20&vmcchk=1&Itemid=20

El podeu trobar a botigues Intermón, a alguns Bonpreu i a Alcampo. És més car que els seus competidors Valor o Las Comas, però conté gairebé exclusivament cacau. La proporció de l’èxit és la següent: Una cullerada sopera de cacau, una de cafè de Maizena, i sucre al gust, per cada tassa de líquid (llet, aigua o llet rebaixada amb aigua). I si teniu un dia de “baixón”, podreu córrer una marató.