CHAGRIN D'ÉCOLE

Mal d’escola és el darrer assaig de Daniel Pennac. Un llibre sobre l’escola, sobre els mals alumnes, els mals mestres, els bons mestres, i l’obstinació d’aquests per rescatar els mals alumnes, un per un.

Daniel Pennac va ser un pèssim alumne, d’aquells que fan exclamar als mals professors “No et treuràs mai el títol, mai!”. Però va trobar, en un internat al qual els pares el van enviar com a últim recurs, els professors que el van salvar i el van ajudar a ser el que és ara: mestre, escriptor, i intel.lectual.

La pega principal del llibre és que se centra molt en l’escola francesa, l’école de la République, que és el que coneix l’autor, i algunes reflexions no són extrapolables. No obstant, es tracta d’un llibre que parla d’educació sense xifres ni estadístiques (Estadísticament tot s’explica, personalment tot es complica, ens diu el subtítol del primer capítol), però recollint observacions, desmuntant tòpics i examinant els diversos punts de vista d’alumnes i professors. Reivindicant certes activitats ara menyspreades, per la modernitat, com els dictats o la memorització; parlant dels bons alumnes que ho son perquè l’escola és una via d’escapament en les seves vides (de la malaltia, dels conflictes familiars...); del menyspreu que desperten en els alumnes els mals professors, els que no tenen vocació; de com el mal alumne ve embolcallat per capes i capes de frustració, malestar, por....; de la feina callada dels bons professors, a pesar de les tendències “suïcides” del mal alumne, per desmuntar tot això.

Reflexions interessants, a l’estil Pennac: encertades, digeribles, serioses sense amargor i amb un punt d’humor sovint.

“Il existe cinq sortes d’enfants sur notre planète, aujourd’hui: l’enfant client chez nous, l’enfant producteur sus d’autres cieux, ailleurs l’enfant soldat, l’enfant prostitué, et sur les panneaux incurvés du métro, l’enfant mourant dont l’image, périodiquement, penche sur notre lassitude le regard de la faim et de l’abandon.

Ce sont des enfants, tous les cinq.

Instrumentalisés, tous les cinq"

I la recepta de Daniel Pennac per fer riure a Déu: explicar-li els teus plans.

LA DONA JUSTA

L’escriptor Sándor Marai, hongarès, és mitjanament conegut per aquesta novel·la, i per “El último encuentro”, que vaig llegir fa anys i em va agradar.

La dona justa, en el sentit d’adequada, ens narra un triangle amorós, des de la perspectiva dels seus tres integrants: la dona, el marit i l’amant. Assistim, doncs, a tres monòlegs, el primer a càrrec de la dona oficial, una senyora tirant a convencional però decebuda pel seu matrimoni; el marit, amb una pèssima educació sentimental que gairebé l’incapacita per estimar; i l’amant, una dona d’orígens humils.

Les tres versions de la mateixa història fan que la captem en tots els seus matisos, i de matisos en sap molt Marai. Les paraules se segueixen amb una exactitud de rellotge suís, i els sentiments, per definició ambigus i barrejats, es descriuen amb les paraules exactes i necessàries. Els personatges no ens amaguen res, en el seu monòleg, i les seves descripcions, narracions i reflexions no son en cap moment cursis, tot i que el llibre parli, en gran part, d’amor.

El teló de fons és la caiguda d’un món, l’Hongria d’entreguerres, irremissiblement perduda durant la Segona Guerra Mundial, en posar-se al costat dels que van resultar vençuts.

Podrien ser perfectament tres novel·les, però els tres relats, junts, constitueixen una narració rodona, per ser assaborida lentament i per tornar enrera de les frases tan ben escrites i construïdes. Si subratlleu els llibres, aquest us ho demanarà sovint. Si no, aixecareu la vista sovint per pensar en el que diuen els personatges.

SENYORIA

Desprès d’haver deixat aquest llibre, i de comprovar a través dels comentaris de la persona a qui li havia deixat (i que me’l va tornar, un detall que no sempre tenen les persones a les que es deixen llibres) que no en recordava res, vaig decidir rellegir-lo.

Recordava, això sí que m’havia agradat moltíssim, i m’ha tornat a agradar moltíssim.

Senyoria és la història de Rafael Massó, regent civil de l’Audiència de Barcelona (una mena de Magistrat), i de la seva caiguda. El protagonista, al punt del canvi de segle de 1799, lluita perquè no surti a la llum l’homicidi involuntari de la seva amant, a costa de cometre injustícies, de suportar humiliacions o de cedir a xantatges. La novel·la també retrata la societat civil barcelonina de l’època, una època cruel i amb un poder absolut i implacable. El seu lumpen, la seva societat benestant, la menestralia i els que intenten pujar o acaben baixant, hi apareixen, configurant una trama de fons força interessant.

Els personatges també son interessants, per ells mateixos, i com a part d’aquest retrat d’una época: el mateix Rafael, la seva dona Marianna, el poeta Perramon, l’amant de don Rafael...

L’estil és àgil, i diverses trames s’hi desenvolupen alhora per acabar confluint en el final (no en va Jaume Cabré és també guionista); el narrador també s’empelta dels personatges, i de sobte comencem a sentir els seus pensaments, una manera de narrar molt viva i que desperta l’empatia del lector.

Resumint, literatura de la bona, i a més és entretinguda, divertida i fàcil de llegir

FEET OF CLAY

La dinovena novel·la de la saga Discworld de Terry Pratchett. És recomanable haver llegit alguna novel·la anterior on hi surtin els personatges de la Guàrdia d’Ankh-Morpork, per poder gaudir del super heroic Comandant Vimes; de l’innocentíssim i eficacíssim sargent Carrot, i del desastrós Agent Nobbs. Lord Vetinari, el governant de la ciutat, també hi apareix, com a víctima d’un misteriós i lent enverinament. Junt amb uns misteriosos assassinats que semblen comesos per un golem, aquestes dues línies argumentals fan que sigui més una paròdia de novel·la policíaca que una novel·la fantàstica. O potser ja m’he acostumat al grau de frikisme de Pratchett.

Com sempre, hi ha moments en que riureu en veu alta, moments en que somriureu, i algun moment en que us farà pensar, com amb les reflexions que es fa un golem sobre la llibertat.

Us deixo un parell de cites:

“And, while it was regarded as pretty good evidence of criminality to be living in a slum, for some reason owning a whole street of them merely got you invited to the very best social occasions.”

“You never ever volunteered. Not even if a sergant stood there and said, "We need someone to drink alcohol, bottles of, and make love, passionate, to women, for the use of." There wasalways a snag. If a choir of angels asked for volunteers for Paradise to step forward, Nobby knew enough to take one smart pace to the rear.”

RESTAURANTS XINESOS

No he pogut evitar il·lustrar aquest post amb la imatge d’un conegut restaurant, que sembla que es troba per terres de França. Res a veure, però, amb els que proposo, on et donen bé...de menjar.

Mei Hua, C/ Sant Elies a tocar de Balmes. La decoració no és gaire carregada, la cuina és més treballada que en els restaurants xinesos “del montón”, i hi ofereixen especialitats més selectes. Això fa que el preu acabi sent una mica més car que els seus col·legues ultra barats, però no és un restaurant car si ens atenim a la relació qualitat-preu.

Recomanable el Ku Bak de llagostins, un plat d’arròs en que el cambrer porta per separat l’arròs i la salsa, els barreja davant del comensal, i el resultat és un arròs deliciós i al punt just de cocció.

Pato Pekín, C/ Marina 16 (Port Olímpic). La decoració també és moderada, però us cridaran l’atenció unes garlandes i uns arcs de flor artificial. Si comencen a entrar xinesos guarnits amb les seves millors gales, no se us acudeixi marxar. Assistireu a un casament xinès i el vostre àpat serà, a més, una experiència sociològica. En qualsevol cas, és un dels restaurants on els mateixos xinesos van a menjar, cosa que sempre és garantia. Tenen una carta amb especialitats xineses gens adulterades, per a esperits aventurers, i també tenen un “Menú pato lacado” on aquesta au emula al porc, per allò de que se’n aprofita tot. Primer us el filetejaran, desprès us faran les restes amb verdures o salsa agredolça, i finalment us serviran una sopa feta amb la carcassa. Preu prudent, també més car que un xinès a l’ús.

Restaurante Río Dragón, C/ Oblit 3, a prop de Plaça Maragall. La família que regenta aquest restaurant fa molts anys que viu a Barcelona, però el pare continua passant-se hores a la cuina i no sembla tenir intenció de jubilar-se. El fill comença a rellevar-lo, però encara no ha assolit el seu nivell.

Hi trobareu plats de gastronomia mongol, a part dels plats xinesos de tota la vida, i precisament la pasta de Mongolia és la meva recomanació. A més, arribat un determinat moment de la vetllada, el fill fa jocs de mans i màgia de prop, cosa que el fa especialment recomanable per un sopar de grup.

MISTER JOHNSON

Fa molts anys, una professora d’anglès d’origen nigerià em va passar la pel·lícula basada en aquesta novel·la. La història em va semblar tràgica tot i ser explicada en un to còmic, i em va costar horrors d’entendre, per l’anglès que parlaven la majoria de personatges. Anys més tard, el llibre m’ha causat la mateixa impressió.

Mister Johnson és un escrivent nigerià, que treballa pel govern colonial en una àrea, Fada, de la que no és originari. Allà se sent com un estrany, i en la seva feina, tot i l’orgull que li produeix treballar pel govern britànic, tampoc no acaba d’encaixar.

Johnson ha estat comparat amb el Quixot pel seu tarannà, però a mi m’ha semblat més aviat el Lazarillo de Tormes, algú que per molt que faci no sortirà mai de la misèria, i al qui sempre li toca el rebre.

El seu cap anglès, Rudbeck, vol construir una carretera, i acaba acceptant l’oferiment de Johnson de maquillar els comptes per facilitar les coses. Seran descoberts, però el llibre no acaba aquí. Johnson, desprès d’alguns fracassos més, inclòs el del seu matrimoni, tornarà a treballar pel govern per un breu temps. Finalment acabarà a la presó, i no explico el final per no espatllar-lo si algú es vol llegir el llibre.

Gran part dels personatges, de fet, tots els africans, parlen en una mena de mal anglès que, pel que sembla, és una mena de llengua franca a Nigèria i altres parts d’Àfrica entre els mateixos nadius, de diverses ètnies i llengües. Això dificulta la lectura en el cas de la versió original. Ignoro com s’ha resolt en la traducció, tot i que opino que caldria reflectir aquesta manera de parlar.

Tanta desgràcia, tant d’optimisme injustificat i desmesurat per part de Johnson i tants de cops com rep es fan una mica pesats, he de confessar-ho, però el final redimeix el llibre sencer.

Recomanable per descobrir un clàssic desconegut.

L'ULTIM TREN

Vicenç Borràs signa aquest llibre, a no confondre amb l’homònim de Maria Mercè Roca. La idea del darrer tren, com la darrera oportunitat, ha estat sempre molt present en la literatura, i segur que trobem més llibres que hi facin referència.

Aquest llibre m’ha recordat una mica a les veus del Pamano. El narrador es troba amb una companya de trajecte en tren que, desprès d’unes quantes trobades deixa anar la seva verbositat i li explica la seva vida, molt lligada als orígens d’aquella mateixa línia de tren que recorren. La Ribera Alta del Xúquer hi surt retratada, en el segle passat, amb els personatges que la poblaven, i que poblaven qualsevol poble de l’època, si em permeteu la redundància.

De boca d’algun valencià (o valenciana, per ser exacta) he sentit el retret de que als catalans ens agrada Ferran Torrent perquè descriu el País Valencià que volem creure. No dic que no. En aquest cas no hi ha concessions lingüístiques (el llibre no ens estalvia valencianismes, com d’altra banda és natural donada la procedència de l’autor); ni sociològiques, i, paradoxalment, l’ambient, els esdeveniments i els personatges tenen un aire molt familiar.

Lectura tranquil·la, sense artificis, per assaborir.