RESTAURANT LA CÚPULA

És un dels llocs del barri que no havíem descobert encara. L’entrada de marbre i l’aspecte elegant ens tirava una mica enrere. Els preus de la carta també “piquen” una mica, però vam veure que tenia un menú de migdia i nit per 20€(beguda i cafè inclòs), tots els dies de la setmana, així que ens vam atrevir a entrar-hi.

El restaurant forma part d’un complex d’aparthotel anomenat Hispanos7Suiza, perquè s’hi exposa una col·lecció de set cotxes d’aquesta marca. Això fa que no sigui gaire adequat per anar-hi amb criatures, a menys que tinguin un alt grau de contenció i una educació quasi militar, perquè els estareu baixant dels cotxes durant tot l’àpat. Caldria dir en el seu descàrrec que fins i tot els adults senten un desig irrefrenable de tocar o enfilar-se als magnífics vehicles d’època.

Com ja haureu deduït, vam fer el menú, però també vam demanar uns bunyols de bacallà per picar. Força bons. Del menú vam tastar el blat saltejat amb verduretes, molt respectuós amb els gustos dels vegetals però potser massa, perquè li faltava un punt de gust; i els papardelle a la carbonara, boníssims. De segon, salmó a la mostassa suau, i hamburguesa amb salsa de Porto i ceba confitada. Dos plats que no tenen massa complicació, però molt ben servits i guarnits. De postres gelats, dues boles per cadascú. El pa era força bo, i com a copa de vi blanc van servir un Blanc Tranquille de Torelló.

El local és molt agradable, amb un aire de luxe retro, una sala de fumadors pintada amb un trompe l’oeil espectacular, i unes làmpares que son el logo d’Hispano Suiza ampliat. Potser la única pega és que a la nit resulta una mica fosc.

El servei era molt professional i obsequiós, i a més hi havia música en directe, a càrrec d’un pianista que tocava peces clàssiques de tots els temps.

Com a curiositat, potser per deformació professional vam fixar-nos en que el NIF de la factura era d’una fundació. El misteri es va resoldre a la sortida, mirant tots els retalls de diari amb comentaris sobre el restaurant i l’aparthotel: és propietat d’una fundació que col·labora en la lluita contra el càncer. O sigui que a més, estareu fent la bona obra del dia.

Ideal per a un sopar tranquil en parella sense arruinar-se, el trobareu al carrer Sicília 255 (entre Rosselló i Provença)

LA POMARADA

És un restaurant que combina especialitats asturianes amb cuina italiana, catalana i internacional. La seva situació, en ple Passeig de Gràcia (nº78)i en un entresòl, fa que sigui un restaurant dels de vistes, i si no teniu vista al carrer, la tindreu a un pati interior ajardinat que també fa molt de goig. L’ambient és tranquil, i el servei molt ràpid i eficient. A més, s’hi menja bé per un preu raonable, i hi ha racons molt adients per a una celebració familiar o col·lectiva.

Nosaltres vàrem fer un pica-pica de primer, amb croquetes molt bones, encenalls de carxofa, i xoricets a la sidra. Aquests darrers eren una mica sosos, potser perquè estem acostumats a la contundència dels xoricets fregits. De segon, vam demanar una pizza Covadonga. Molt bona, mida raonable (no aquelles rodes de carro que no et pots acabar) i ingredients frescos. També vam tastar el timbal de llenguado amb tomàquet, una manera de presentar els filets de peix amb tomàquet molt original i treballada, i amb una salsa que no vam desxifrar però que era molt bona. Amb gelats i un cafè, i sense vins, va sortir per una mica menys de 30€ per persona.

WITCHES ABROAD

Es la dotzena novel·la del Discworld de Terry Pratchett. Darrerament acostumo a anar a parar a aquest autor quan busco literatura d’evasió, però que no s’entengui pejorativament aquest comentari. El món de Pratchett és perfectament rodó des del punt de vista de la literatura fantàstica, i prou bonyegut com per ser interessant des del punt de vista humorístic.

Com que hi ha unes 32 novel·les, suposo que tinc evasió, encara, per molt de temps, tenint en compte que n’he llegit vuit amb aquesta (The colour of magic, Mort, Guards!Guards!, Witches abroad, Soul Music, Maskerade, Hogfather, i Making Money).

En aquest llibre les protagonistes son les bruixes de Lancre. Dues d’elles son dones grans, una més refinada i l’altra diguem més de poble, que sumen als seus poders un profund coneixement de la naturalesa humana i del poc que se’n pot esperar. La tercera, més jove, més innocent, i menys cínica, per tant, encara n’ha d’aprendre bastant. Amb la mort de Desiderata Hollow, bruixa i fada madrina, algú l’ha de succeir, i aquest algú és Margrat Garlick. Esmerelda “Granny” Weatherwax i Gytha “Nanny” Ogg l’ajudaran a impedir un final suposadament feliç: que la seva fillola Emberella (anomenada així perquè es passa el dia duent troncs al foc de la cuina) es casi amb el príncep, en realitat una granota convertida en príncep.

Les bruixes viatjaran a la ciutat de Genua, a l’altra banda del Món Disc, una ciutat situada a la desembocadura d’un riu i que n’ha controlat el comerç durant anys: “Genua had once controlled the river mouth and taxed its traffic in a way that couldn't be called piracy because it was done by the city government”. Durant el viatge viuran diverses aventures que ens recorden vagament uns quants contes de fades, històries de por o de literatura fantàstica, a més de patir desencontres i confusions degudes a la mania dels estrangers de parlar estranger. Un cop allà, s’enfrontaran a la tirania d’una altra bruixa, la germana de Granny Weatherwax, que ha convertit Genua en un lloc perfecte per decret, i si cal, talla caps perquè la gent sigui feliç.

M’he divertit molt, més que amb la trama en general, amb els petits moments paròdics i amb les confusions de les bruixes quan intenten parlar idiomes. També es pot llegir com una crítica als autoritarismes, que acaben fent infeliç a la gent per obligar-la a ser feliç.

“You can't go around building a better world for people. Only people can build a better world for people. Otherwise it's just a cage.”

RESTAURANT LES COLS

Fa temps que volia fer un comentari sobre aquest restaurant, però, en la meva línia desmemoriada no recordava el que hi vam menjar. Fa uns dies va aparèixer un paper amb el menú degustació, i ara sí, puc parlar-ne amb més criteri.

Vagi per davant que el menjar ens va agradar, molt, i gairebé tot. Però que és un exemple de triomf de la tonteria del disseny davant el menjar. Per començar, la insistència del personal de sala en que féssim l’aperitiu asseguts al pedrís exterior, en una nit de finals de setembre a la Garrotxa. Senyors, fa fred i la pedra està freda, com a mínim per als nostres estàndards pixapins. Seguint per l’uniforme de ressonàncies hobbitianes dels cambrers, les cadires de tot punt absurdes del menjador, i fins i tot perilloses si un ja porta unes copetes de vi i es decanta; pel lavabo unisex que feia, inevitablement, pudor de pixum; per la “visita guiada” al restaurant, que va acabar amb una visita a la cuina...ja recollida i neta i per tant sense cap interès; la il·luminació insuficient fins que el cap de sala es va dignar apujar-la; i el servei, poc entregat i massa rígid, dues coses que no es poden permetre en un restaurant d’aquesta categoria. Dos exemples: el sumiller no et pot dir que tu mateix busquis un vi per al menú degustació, deixant-te damunt la taula una mena d’exemplar de l’Enciclopedia Espasa amb centenars de referències; el cambrer no et pot renyar quan, en to de broma, dius que vols tastar tots els formatges del carro de formatges.

Dit això, insisteixo, el menjar molt bo, però no pots evitar sortir-ne amb la impressió de que uns marcians van deixar un restaurant al mig d’Olot, i que els terrícoles d’aquella banda encara no se’l han fet seu del tot.

De la cuina, cal destacar l’esforç per crear alhora que es recuperen productes i procediments locals, tradicionals i gairebé oblidats. Per aquí és per on, al meu modest parer, ha d’anar la cuina creativa si no vol caure en una còpia barata del Bulli, i en el cas de Les Cols, l’encerten plenament.

Començant per la crosta de fajol i els blinis de fajol amb fesols de Santa Pau, com a aperitius que surten d’allò que esperes, i que et fan recordar on ets. De la resta de plats del menú degustació, molt equilibrat i que finalment resultava abundant, eren el suc de mongeta perona, de l’hort que té el mateix restaurant, molt original i amb tot el gust del vegetal; les patates amb suc, en una curiosa versió; el biquini de farro, altre cop un producte local; l’amanida de vaquetes i tòfona, molt equilibrada i perfumada; la tomata de Montserrat, potser el que menys ens va agradar perquè era el que menys sorprenia; l’arròs de pagès amb calamars de llauna, molt bo; el bacallà al pil-pil també encertadíssim; l’espatlleta de conill, fantàstica; el carro de formatges catalans amb melmelades per a fer contrast, ple de formatges interessants de totes les procedències, matèries primeres i graus de maduresa que pot oferir el producte; les “variacions de móra”, que personalment em van agradar molt perquè sóc una gran fan d’aquesta fruita; el brownie de xocolata blanca i figues, un festival de sabors i textures; i per acabar, una rajola de xocolata i coca de pa ensucrada. Amb unes infusions de poniol, vam sortir més que satisfets, havent gaudit molt de la cuina....i havent rigut una mica a costa de les absurditats del disseny.

MENJAR A SEVILLA

Ha estat la nostra destinació de pont. Els millors llocs, les dues recomanacions d’un local, i un “colmao” a Triana que coneixíem de l’altra vegada que hi vam ser.

Veganitessen: Una paradeta de pastisseria vegana, amb una petita barra per a fer un café, al mercat del Arenal. Just darrere de la Maestranza. Tot tan deliciós com l’aspecte feia presagiar, sense cap producte d’origen animal. Ni falta que feia.

Las golondrinas:C/ Antillano Campos 26 (Triana). Ens havien dit que estava bé de preu, però a la carta la mitja ració més barata sortia per uns 9€. Quan la vam veure arribar, els nostres dubtes van desaparèixer. Mitja ració de calamarsons son 15 calamars sobre un llit d’amanida; la mitja de puntes de rellomillo, sis talls de rellomillo, cadascun damunt d’una llesca de pa, amb patates fregides; en altres taules, descobrien que la mitja de salmó eren sis talls...en fi, potser surt més a compte si s’hi va en colla, perquè es poden tastar més coses pel mateix preu. A més de la quantitat i el preu, la qualitat també era molt bona. L’única pega, que deu sortir en alguna guia turística perquè estava ple d’estrangers.

Restaurante las Piletas: C/ Marqués de Paradas 28. Entre la Maestranza i l’antiga estació de rodalies. No era barat, però era un restaurant, i per tant, assumírem que el preu havia de ser més elevat. El peix que vam menjar de segon era magnífic, tant el llobarro amb allada com el lluç a la vasca: fresquíssims tots dos, magníficament cuinats i vestits. De primer vam menjar amanida mixta, molt abundant i colorida, i sardinetes, ai las, que ens pensávem que serien fregides i eren de llauna. Les van servir amb uns tomàquets frescos i uns bitxos en vinagre, però no hi havíem anat a menjar de llauna, per molt bo que fos el que sortís de la llauna. De postres, tocinillo de cielo, molt bo, però prou suau com per poder-lo acabar desprès d’un àpat copiós. Si podeu superar menjar envoltats de caps de toro, divises, ferros, programes i cartells taurins de totes les époques, la camisa de Manolete i la Macarena, és un lloc molt recomanable.

Taberna Miami, colmao trianero. San Jacinto 21 (Triana). El nom i la decoració no inspiren confiança, però si que la inspira el fet que la majoria de públic sigui local. No pot estar més ben situada, seguint el carrer que continua el pont de Triana. El preu és molt econòmic (una safata de peix fregit variat d’uns 50 cm de llarg, plena a vessar, costa 10€), el gènere és fresc i molt bo, i el personal és amable i atent. Aquest sí que no us el podeu perdre, si aneu a Sevilla.

LES VEUS DEL PAMANO

LES VEUS DEL PAMANO

Jaume Cabré és un autor que he llegit bastant. Em solen agradar els seus llibres, però em va apassionar Senyoria, potser pel protagonista (un jutge corrupte), potser per l’època (finals del 1700), potser pel lloc on transcorre l’acció (el barri de Ribera de Barcelona).

Les Veus del Pamano m’ha agradat moltíssim. Tota la trama gira en torn d’uns fets succeïts en un poble del Pallars, acabada la guerra incivil. Hi surten maquis, feixistes, gent vençuda i gent que ha vençut sense convèncer, un marbrista que fa làpides i filosofia, una senyora de casa bona que tots hem conegut, i un mestre atrapat per les circumstàncies, i també una mestra que troba, en l’actualitat, uns quaderns amagats a la vella escola de Torena, que expliquen aquests fets.

Els dos personatges principals, l’Elisenda Vilabrú (la senyora rica) i l’Oriol Fontelles (el mestre) son d’una complexitat extraordinària, sobretot el darrer, ple de llums i ombres i contrallums. Potser el personatge més pla és el falangista Valentí Targa, però un dolent de manual i sense fissures és un bon contrapunt a tants secrets com amaguen els altres personatges.

L’única cosa que es fa feixuga és l’anar endavant i endarrera de l’acció, que, al principi, fa que ens perdem entre tants personatges. És aconsellable fer-se’n un petit esquema, i fins i tot s’agrairia que hi fos en futures edicions.

Però aquest moviment de l’acció fa que els punts d’intriga, com el destí de la filla de l’Oriol Fontelles, el del Ventureta, o com va morir l’Oriol Fontelles, es resolguin sempre ben amunt.

En resum, una bona història, ben narrada, ben vestida, i ben poblada. Literatura de la bona.

RESTAURANT LA LLESCA

El lema d’aquest restaurant situat a l’Avinguda Gaudí número 12 (el primer tram venint de la Sagrada Família) és tota una declaració d’intencions: “Para comer como Dios manda”. Y la veritat és que reconforta trobar un lloc així. A pesar de que a l’entrada hi hagi un enorme mussol dissecat, de la decoració a base de plantes artificials i mobles rústics-rancis, de les rajoles setenteres, i del permís que figura a la barra (de quan el pare de l’actual propietari va fer la comunió), el menjar és molt bo.

La gent se sol decantar per les torrades i per la fusta catalana, un estri de fusta del que pengen diversos embotits, ideal per a compartir.

També hi ha un menú de nits, abundant i molt ben cuinat. Podem destacar l’escalibada, les carns a la brasa i el conill amb farigola, tipus escabetxat.

No hi trobareu plats sofisticats, però la cuina és honesta, guarnida i be de preu. Ideal si esteu tips d’exotismes i pizzes revingudes.