ADRIAN MOLE: THE PROSTRATE YEARS

És el darrer llibre de la saga dels diaris d’Adrian Mole, escrita per Sue Townsend.

A Anglaterra hi ha gent que ha crescut amb Adrian Mole, des del seu primer “diari” als 13 anys fins a l’actualitat, al voltant dels 40. El personatge potser no ha evolucionat molt, i segueix tenint una vena adolescent, però al seu voltant han anat passant coses i ell mateix ha envellit. En aquesta entrega, el protagonista ha de lidiar amb una hipoteca que no pot pagar, i que l’obliga a traslladar-se amb la seva dona i la seva filla a un annex de casa els seus pares, al camp. A més, li diagnostiquen un càncer de pròstata, i la crisi financera comença a fer estralls al seu voltant.

A pesar de les desgràcies, el to humorístic no es perd mai, i al mateix temps els temes veritablement tràgics, com el càncer, es tracten amb una gran delicadesa. No podem evitar sentir simpatia per aquesta mena d’anti heroi  de manual, amb una mare desitjosa de sortir en un reality, amb una dona amb asfalt a les venes que no suporta viure al camp, amb un pare incapaç de mostrar amor, i amb un cap i unes amistats lletraferits, que semblen viure en un altre món.

Agradarà als qui agradi l’humor anglès, perquè n’està farcit; també agradarà als qui ja tinguin una edat i comencin a sentir nostàlgia dels temps passats.

 

IN THE COMPANY OF CHEERFUL LADIES

Es tracta d’un dels capítols de la saga “the nº1 ladies detective agency”, escrita per Alexander McCall Smith, un autor escocès que retrata a la perfecció el món de Botswana.

Precious Ramotswe és la primera dona detectiu de Botswana, i en aquesta ocasió s’ha d’enfrontar al seu passat. La història potser no té més, i queda al final poc acabada. Potser calia haver llegit els capítols previs per trobar-li més gràcia, però el llibre em va caure a les mans pel mòdic preu d’un euro, i no vaig poder resistir-me a la seva acolorida portada, com en general no em puc resistir a res que sigui de coloraines.

El que té molt de mèrit i molta gràcia és la manera com està escrit. Amb dosis subtils d’ironia, amb un llenguatge que vol reproduir la manera de narrar oralment les històries a l’Àfrica, i amb un profund respecte i amor per la terra on té lloc la trama.

Els personatges, especialment femenins, queden molt ben dibuixats. Mma Ramotswe és una dona de “constitució tradicional”, intel·ligent, subtil i molt dotada per a la diplomàcia i les relacions humanes, però com sol passar, quan ha de resoldre els seus problemes necessita ajuda externa, i aquí entra la seva ajudant.

El que se’ns deixa entreveure, parlant de costums, d’ambients, i de manera de fer, és una societat en transformació, i en permanent tensió entre la tradició i la modernitat. I, com totes les bones novel·les de misteri, en realitat ens parla més de la condició humana que de misteris.

 

EL ESTABLO CUYANO

Aquest és un restaurant argentí situat al Passeig Maragall, en un lloc inhóspit però amb un local acollidor i ampli. La seva especialitat son les carns a la brasa, altament recomanables, amb els talls típics argentins, i també fan alguns plats italianitzats, com és habitual en aquest tipus de restaurants.

El servei és amabilíssim, i sap quan ha de donar conversa i quan ha de deixar de fer-ho, amb una elegància que va més enllà de la professionalitat. A la cuina, però,  són una mica lents, potser perquè tot és fet al moment. I dintre les meves manies personals, potser és una mica escàs de llum.

A més, des de fa uns quants mesos han començat a fer un menú tancat, tant al migdia com a la nit i els festius, que surt realment bé de preu.

Un lloc recomanable per als amants de la carn a la brasa, doncs.

JAZZ

Toni Morrison és una gran narradora, que va obtenir el premi Nobel fa uns quants anys.

Les seves històries, però, no són fàcils. A Jazz, un home mata la seva jove amant, i la seva dona intenta desfigurar el cadàver. Amb aquest punt de partida, gens fàcil, la trama es desenvolupa des dels punts de vista dels implicats. La psicologia dels personatges es deixa per a que el lector la endevini, i el llenguatge, com sempre en aquesta autora, és bellíssim.

Els crítics de Morrison diuen que no tanca les seves històries, i que si parlem de la bellesa del llenguatge però no som capaços d’entendre la trama, passa una mica com amb les pel·lícules sobre les que es diu que “la fotografia és molt maca”. Trobo que tenen raó, però trobo que també val la pena seure a contemplar i prou, sense haver de seguir una trama, i gaudir de les paraules sense més.