HOMENATGE A ESPRIU

Amb un cert retard em sumo a l'homenatge generalitzat que la bloguesfera literària li ha fet a Salvador Espriu.

Reconec haver-lo llegit molt, tot ell, fa molts anys, i que ha estat un autor que m'ha influït molt com a lectora i com a persona. En un altre país seria el T.S. Eliot nacional; en el nostre, on tenim un poble amb dos castells que no surt en cap guia turística, el tenim oblidat injustament. Potser també tenia "crosta", Espriu? Contra l'oblit, i com a mostra, un botó, un poema seu.

SEMPRE PUC GUARDAR COSES AL TEU ARMARI

Com que sóc endreçat i tinc prou ordre,

en la teva compassió a estones deso

la roba molt gastada del meu sofriment.

Has vist com surt del somni la carrossa,

o sempre llum de tarda a la muntanya,

o un vell record de menta als llavis morts?

Oh, els meus arbres, els meus ulls

parats en oració damunt les cimes

daurades, sense vent! Tot m'era

camí d'ample demà, i només veia

rostres dels ja damnats, però em sentia

segur senyor del temps. Els llibres

m'obrien una inútil saviesa

sense amor, i jo somreia,

cruel príncep, a la festa de la nit.

Escolta, compta ara els passos

d'un orb, el batec feble

del cor que m'he guanyat dintre la fosca.

SABER PERDER

Novel·la de David Trueba, que corria per casa feia temps i que finalment he llegit. Quatre personatges: Sylvia, una adolescent que fa 16 anys i que tindrà un accident que li canviarà la vida; el seu pare Lorenzo, amb qui viu des de la separació, que acaba de cometre un assassinat. L’avi, Leandro, professor de piano que cuida a la seva dona malalta i desenvolupa una obsessió per una prostituta. I finalment, Ariel, un futbolista argentí que arriba a Madrid per jugar i que no aconsegueix conquerir el cor dels aficionats.

Les quatre històries s’entrellacen per formar-ne una de sola. El llibre està ben escrit, els personatges ben tractats i ben dibuixats, incloent-hi els secundaris, i en general en podria recomanar la lectura si no fos que no m’ha agradat a pesar de tot això.

M’ha cansat una mica l’estil de narrar-ho tot, com si fos un guió: sembla que David Trueba vulgui fer cine amb les paraules. I tampoc no m’ha agradat que, al final, el títol resulti premonitori, una mica com si una novel·la d’Agatha Christie es titulés “El asesino es el mayordomo”. Potser no he empatitzat gaire amb els personatges, sobretot amb Lorenzo i Leandro.

Reconec, però, els seus mèrits objectius, i us encoratjo a que opineu per vosaltres mateixos.

RESTAURANT MARISQUERIA ROSALERT

Una casa històrica, situada a la cantonada de Diagonal amb Nàpols, que data del 1947, i una decoració una mica demodé però encara amb encant. La benvinguda és un mostrador nevera ple de peix i marisc, i el restaurant és al fons. És un d’aquells llocs on esperes trobar senyores molt tenyides i molt maquillades i senyors amb panxa; n’hi havia alguns, però també hi havia gent d’uns 30 o 40 anys, en grups i en parelles. Mantenen l’entranyable logo de la catalaneta amb un peix en una mà i una llagosta en l’altra, que recordava d’haver-hi anat fa molts anys, de nena.

El servei també és una mica antic: d’aquells que et donen conversa.

El menjar és bo i sense artificis. El preu és el d’una celebració, però de les que es poden fer cada mes.

El que vàrem menjar: calamars a la romana, magnífics i fets de casa, un veritable luxe. Musclos al vapor, sense trampa ni cartró, molt bons. Pop a la gallega, bo, tot i que n’he menjat de millor. Croquetes de bacallà, francament decebedores. Graellada de peix i marisc: calamarsons excel·lents, cloïsses magnífiques, lluç i rap que feien bona l’afirmació de que el peix, si és bo, com menys condimentat millor. La única pega, les cuques, si son grosses, les bullen abans de passar-les per la planxa. Suposo que és per assegurar que queden cuites, però llavors perden tot el suc i el sabor. Les postres són les que esperes en un restaurant d’aquest tipus: res de sofisticat, els sabors de sempre. Els profiterols són molt recomanables, i també la coca de Llavaneres. Això, amb pa sucat, una ampolla petita d’Extrissim Bach, i dues ampolles d’aigua, va sortir per uns 40€ per persona. La trampa: les aigües valen uns 3€ cadascuna.

Recomanable per al qui vulgui anar a un restaurant dels de sempre, que si ha aguantat és perquè ho fa bé.

JE L’AIMAIS

Novel·la d’Anna Gavalda, breu (157 pàgines), adaptada al cinema però fins on jo sé no estrenada al nostre país.

Un home taciturn, callat, aparentment un disminuït emocional, s’endú a la seva jove, a la que el seu fill i marit, respectivament, ha abandonat, a la seva segona residència al camp, per tractar d’animar-la. Assistim al diàleg entre els dos personatges, i ell li acabarà revelant el secret de la seva vida: una altra dona.

Anna Gavalda parla, altre cop, de sentiments. El personatge de la jove abandonada és previsible però no per això menys real: ira, depressió, ràbia, tristor...el que es pot esperar en una situació així. El veritable protagonista, el que ens depara la sorpresa, és el sogre, que ens revela que ha tingut una vida sentimental (1ª sorpresa), que ha estat intensa (2ª sorpresa) i que l’ha marcat per sempre (3ª sorpresa). Així s’aconsegueix que un personatge aparentment incapacitat per estimar o sentir se’ns faci proper, humà, emotiu i que entenguem la decisió de consolar a la seva jove.

La tesi del llibre és que un pot deixar una relació per coratge i continuar-la per covardia: aquesta tesi és l’exposada pel sogre.

Els sentiments es narren sense artificis, però també sense contencions perquè així els viuen els personatges. Tot plegat fa que sigui un llibre difícil de deixar, però també difícil d’acabar perquè el volem assaborir a poc a poc. La única pega, un final massa abrupte per al meu gust, que necessita un temps per a ser paït.

FINAL DEL JUEGO

Per fer-me perdonar els meus darrers pecats lectors, he llegit de nou Julio Cortázar. Una penitència que es fa molt a gust, he de dir.

Els contes de Cortázar estan escrits en un castellà lleugerament tenyit d’argentí, i ens narren situacions aparentment quotidianes però on l’insòlit és sempre a punt d’aparèixer. L’etiqueta de realisme màgic és fàcil, però no prou completa.

Les paraules insinuen més que acoten, amb precisió d’artista i no de cirurgià. Si Cortázar fos cuiner, sabria fer pastissos sense pesar els ingredients. Els finals també queden apuntats, oberts, insinuats, i la certesa d’allò màgic o impossible ens envaeix progressivament en els segons que segueixen a la lectura de la darrera paraula.

Final de Juego reuneix totes aquestes característiques. Hi ha contes de ressonàncies kafkianes, com Axolotl, o amb final de novel·la negra, com El río o Continuidad de los parques, i la que per a mi és una de les millors històries de Cortàzar, La noche boca arriba.

Aquest autor que ha influït a tota una generació de lectors (i també a algun dramaturg del seu país), sembla haver quedat en l’oblit darrerament. Deixeu-me, doncs, que faci meu l’slogan publicitari que es van empescar els seus editors a Espanya: Cal llegir a Cortázar.