MENJAR ALS CREUERS

A partir del desgraciat accident del Costa Concordia, potser la moda de fer creuers anirà de baixa. No correspon a aquest blog parlar d’actualitat, ni del capità Francesco Sch(r)ettino, però si de gastronomia. Som-hi, doncs.

En general, la cuina de creuer es basa en un bufet per a tots els públics, i un restaurant principal on s’hi menja alta cuina clàssica. A partir d’aquí, les nostres experiències:

Royal Caribbean (Voyager of the Seas, 2007): Hi ha menjar disponible a tota hora. Pastisseria molt bona, buffet d’esmorzar excel·lent, restaurant amb les especialitats clàssiques, on és difícil menjar lleuger si es volen tastar els plats del dia, però on sempre hi haurà plats de planxa i amanida.

Costa Cruceros: (Costa Atlantica, 2008). El bufet és caòtic en quant a organització, i més aviat fluix. Sempre hi ha pizza i hamburgueses. Les postres tenen una presentació gens agradable. El restaurant, però, es manté en la línia clàssica típica dels creuers. El que sí es recomanable és el té amb pastes que se serveix al Florian (copia del cafè del mateix nom que tenen tots els vaixells de la naviera) encara que no sempre s’arriba a temps de berenar.

Princess (Crown Princess, 2010): Un bufet molt bo i ben presentat tant  als migdies com per esmorzar. L’esmorzar, amb una versió una mica reduïda, se serveix també al restaurant principal. Princess aposta per l’espectacle, però la seva cuina és molt bona, i el restaurant principal té un toc més modern. Excel·lent el High Tea de la tarda, com no pot ser d’altra manera en una companyia britànica, encara que gens bo si voleu guardar la línia.

Celebrity (Celebrity Silohuette, 2011): Vam tenir el privilegi de gairebé estrenar aquest preciós vaixell. Aquesta companyia aposta per l’experiència gastronòmica, i cal dir que no decep gens. Magnífic bufet, amb especialitats de tot el món perfectament resoltes,  un bufet permanent d’amanides, i un altre de pans. Esmorzars completíssims i dinars excel·lents, i presentacions impecables, cosa gairebé miraculosa en un bufet per on hi passa tanta gent. Per sopar, hi ha un restaurant principal, que és l’únic restaurant de creuer on m’han servit carn feta al punt perfectament. Hi trobem els plats de cuina clàssica però també una bona dosi d’innovació, unes presentacions de restaurant d’alta cuina, i en general un nivell de restaurant amb unes quantes estrelles Michelin. A més, els vaixells d’aquesta classe tenen un restaurant anomenat Q, on el menú es un Ipad. En ell es trien gustos i sensacions, i el cambrer et guia per un viatge gastronòmic. Està pensat per a compartir amb diversos comensals, amb bon estómac i ganes de gaudir de la cuina del món. Els camarots de classe Aqua tenen un restaurant específic, on es practica cuina “neta”, amb emulsions en comptes de cremes i coccions curtes. També hi ha el Tuscan Grille, que diu que fa cuina “masculina”: pasta, carn a la graella, i amanides per dissimular, i el Murano, que practica cuina francesa clàssica. Tots ells son de pagament apart, però amb un preu més que raonable (uns 30 dòlars, preu tancat mengis el que mengis). També hi ha altres opcions de fer un mos, com una creperia a 5€, però tenint bufet a tota hora no els vam aprofitar.  Vaja, que en aquest hi vam guanyar uns quants quilets....però molt a gust, aixó sí. 

FALLING MAN

Novel·la de Don DeLillo sobre els efectes de l’11-S.

Seguim en ella a un supervivent dels atacs a les torres bessones, des de la magnífica obertura, al World Trade Center i en mig del caos provocat per la caiguda de les torres.

El protagonista, ferit, es trasllada a casa de la seva ex-dona i el seu fill, i sembla que la convivència es podria reanudar desprès de la seva convalescència. Però no interessa aquesta part de la trama, i De Lillo no la desenvolupa gaire. Veiem escenes no sempre connectades entre sí de Keith, el protagonista, i la seva relació amb una altra supervivent; de la seva dona Lianne i el grup de malalts d’Alzeimer als que fa teràpia; de la mare de Lianne i el seu company, el qual possiblement va tenir relacions perilloses amb la banda Baader-Meinhoff; de les partides de póker de Keith; d’un artista de perfomances que es penja de diversos llocs de Nova Iork en la mateixa postura que la foto de l’home caient de la torre; del trauma en els fills...

No ens porta cap enlloc concret, perquè la trama no és un riu sinó un oceà. Però un oceà on les paraules es transformen en olor, tacte, soroll, sentiments i sensacions. I l’oceà acaba amb un final magnífic que ens retorna a les primeres pàgines de la novel·la.

No és una lectura fàcil, però és literatura de la bona.

INDIGNEU-VOS

Podria dir que “me’l imachinava més gran”. Aquest supervendes que, segons diuen, ha estat la base del moviment dels indignats, et deixa amb ganes de més, com un aperitiu, però a diferència de l’aperitiu, desprès no hi ha res.Gairebé hi ha més substància en el próleg de JL Sampedro, o en la biografia de l’autor que acompanya totes les edicions.

Hessel es limita a enumerar algunes de les raons per a la indignació i la insurrecció pacífica, que no aprofundeix gaire. Se’l ha acusat de pamfletari: la veritat, crec que no arriba ni a això. Esperem que el seu següent llibre aprofondeixi en aquestes idees i el seu desenvolupament. 

Però, personalment, em sembla molt més provocador el documental “Inside job” (on veiem que tots els “dolents” estan ara a l’administració Obama), i molt més ben documentat i desenvolupat en quant a tesi.

De Hessel en queden algunes frases amb les que no podem sinó estar d’acord, però poca indignació desperta si no veníeu indignats de casa.

TANCAT PER VACANCES

Fins al setembre! Mengeu, llegiu i gaudiu.

WYRD SISTERS

Parodia de Hamlet, basada en el poder de la paraula per a manipular les masses. Les bruixes de Lancre custodien al príncep hereu, i el donen a una familia d’actors ambulants. Contra tot pronòstic, esdevindrà un actor vocacional que no vol fer-se càrrec de tron, i aquest  passa al bufó de la cort.

És un dels llibres de les bruixes de Lancre: la despòtica matriarca Nanny Ogg, la sàvia Granny Weatherwax, i la jove Margrat, a la que li agrada la parafernàlia d’espelmes, quincalla amb poder ocults, i els aquelarres, per a desesperació de les dues més grans.

Veiem  com el poder utilitza l’art per a les seves finalitats: l’usurpador encarrega una obra teatral que el retrati com a monarca bondadós.

Veiem com aixó de la sang blava està sobrevalorat, o com deien els romans “mater semper certa est”, però el pare ja seria tot un altre tema.

Les habituals cites:

"There must be a hundred silver dollars in here," moaned Boggis, waving a purse. "I mean, that's not my league. That's not my class. I can't handle that sort of money. You've got to be in the Guild of Lawyers or something to steal that much."

Un membre del gremi de lladres, tenint escrúpols.

"I'd like to know if I could compare you to a summer's day. Because -- well, June 12th was quite nice, and..."

El bufó, intentant fer la cort a Margrat.

IDEES FRESQUES

Aquí va un altre post de receptes, recuperades d'un article que vaig escriure fa temps per a  la revista NEXE.

Cuinar en plan artista sempre és un plaer, però cuinar per obligació és molt pesat, i més quan la temperatura ja fa que nosaltres mateixos ens cuinem a foc lent, o a la brasa si estem al sol. Aquí teniu unes quantes idees estivals.

CARPACCIOS SENSE RISC DE SALMONELLA

Compte amb els productes crus, especialment els d’origen animal: han de ser molt frescos, i mai no s’ha de menjar carn d’au crua. Aquí teniu un parell de carpaccios de verdures.

El primer: xampinyons laminats, amanits amb una vinagreta de dues parts d’oli per una de suc de llimona, sal, pebre, mig gra d’all picat amb el ganivet, i julivert. Cal marinar-ho unes 3-4h.

El segon: carbassó a rodanxes molt fines (millor si ho talleu amb tallafiambres), amb la mateixa vinagreta però substituint l’all per mitja ceba tendra, també picada. S’ha de marinar més estona, unes 8 hores, i se serveix guarnit amb parmesà i pinyons torrats.

BEGUDES REFRESCANTS

La clàssica llimonada, en versio A.T. (Abans de la Thermomix): Fem una infusió amb la pell de tres llimones, 115g de sucre, i aigua calenta. Ho deixem junt fins que es refredi, ho colem i afegim el suc de les llimones. Guardar a la nevera i servir ben fred.

Lhassi: 1 iogurt natural de llet sencera, millor si és grec; mig envàs de iogurt d’aigua freda, un pessic de sal, la vostra espècia preferida (canyella, clau, cardamom, curry, menta, alfàbrega, fins i tot all). Es passa pel minipimer i se serveix ben fred. No és una beguda dolça, però per això mateix és més refrescant. Encara que també hi ha versions dolces, com el lhassi de mango. En aquest cas, iogurt normal, aigua, sucre al gust i polpa de mango ben madur. 

PLATS ÚNICS

Amanida completa,  amb ¼ k de formatge tipus manxec semi, tallat a daus; 1 llauna petita de pebrots vermells, trossejats; 100g gambes petites cuites i pelades; 100g blat de moro de llauna; 100g pèsols cuits, 400g macarrons bullits. Ho amanim amb oli d’oliva, alfàbrega, sal i pebre.

Esqueixada andalusa: ¼ k de bacallà per esqueixada, remullat; 1-2 patates, 1 taronja o aranja, ½ ceba, un grapat d’olives negres tipus Aragó (arrugades); oli d’oliva, pebre vermell. Bullim les patates amb la pell, les pelem i les fem a rodanxes. Damunt de cada rodanxa, un tall de taronja ben pelada; damunt d’ella, una rodanxa de ceba, i finalment el bacallà. Espolvorem el pebre, i amanim amb l’oli. Decorem amb les olives.

LA CASA DEL PROPÒSIT ESPECIAL

John Boyne, l’autor del Nen del Pijama a Ratlles, ha escrit aquest llibre que novela la fi dels Romanov, i també la fi del segle XX.

Georgi Danilovich Yachmenev, habitant d’un miserable poblet rus, s’interposa entre una bala i el Gran Duc Nicolau Nicolaievitx. Tot i que ho fa per amistat, per evitar que l’amic que ha disparat sigui castigat, és tractat com un heroi i traslladat al palau del tsar, per tenir cura del tsarèvitx Alexei. Però això, i tot el que va seguir, ens ho explica des d’un hospital de Londres on la seva dona s’està morint. Hi ha un secret, això ho sabem des del principi, i, tot i que la principal feblesa del llibre és que de seguida l’endevinem (una mena de “vés que aquesta no sigui aquella”), Boyne ens manté en tensió i ens fa seguir passant pàgines. La fi dels Romanov és altament novelable (Rasputin, l’abdicació, l’assassinat de la família, els luxes de la cort en contrast amb la pobresa del poble, l’hemofília d’Alexei...) i Boyne no decep, fent un novelot romàntic a estones, ben documentat però amb les lògiques llicències, i que ens fa passar una magnífica estona. Molt ben imaginades les descripcions de la vida domèstica dels Romanov, i molt ben explotada la part sinistra de Rasputin. I també ens fa molt viu al personatge del narrador, tant, que desitjaríem que hagués estat real, i que la història que ens explica també ho hagués estat.

Recomanable per a tots els públics.