RESTAURANT CUATRO

No acostumo a anar a restaurants recomanats per cap diari: aquesta ha estat l’excepció. La crítica del Col·lectiu 5 A Taula es desfeia en elogis cap a aquest restaurant, tot i ser tan garrepa com sempre a l’hora de donar-li punts.

Cal donar suport a iniciatives com aquesta: tres joves professionals de l’hostaleria decideixen liar-se la manta (o les rastes) al cap i muntar, plens d’il·lusió, de ganes d’agradar i de treballar, el seu propi negoci, en els temps que corren.

El que hi vam menjar no decebia en absolut: el que era pitjor era bo a seques. Vam fer el menú degustació, amb l’aperitiu acompanyat per una cervesa (rotllets de bacallà i xistorra); desprès havia de venir una amanida russa casolana amb tonyina igualment casolana: la van canviar per uns canelons d’arròs amb verdures al vapor, amb una salsa deliciosa. Seguia un fabulós rissotto de gallina, que a mi em va teletransportar als caldets de quan era petita; desprès venia una reinterpretació del fish and chips, bon invent que sovint trobem pèssimament resolt en el seu país natal. Per sort, aquí no hi havia oli de cotxe per fregir, ni una cocció passada, ni un peix que peixejava, sinó un peix barat però fresc i dignificat, amb unes patates magnífiques. El toc agre el posava una salsa agredolça casolana. Finalment, entrecot amb salsa d’albergínia fumada, d’una qualitat excel·lent tant la carn com l’acompanyament. Ah! I el pa, no sé si el fan ells, però és un pa de pagès boníssim. El servei estava pendent de nosaltres sense ser pesat, i conjugava la professionalitat amb el tracte amigable, sense intentar vendre’t res, només preocupant-se de que estiguis a gust. Per això mateix no va fer falta que diguéssim quin era el però principal de tot l’àpat:  les quantitats.

En efecte, tot t’inclina a fer el menú degustació, perquè la carta pica una mica i ja t’adverteixen que són mitges racions, plantejades per compartir i picar una mica de tot. Però no faria cap mal, ans al contrari, que les racions fossin una mica més generoses i el preu del menú (27-28€) fos una mica més elevat. Us asseguro que es paga de gust, perquè tot és boníssim i és un local on et fan sentir com a casa, però precisament perquè tot és tan bo trobes a faltar poder-t’hi recrear una mica més...

Potser per això ens van posar dos postres diferents (el del menú i un altre): brownie de xocolata blanca amb gelat de fruita de la passió, absolutament espectacular en textura, gustos, contrastos...i un brownie de xocolata negra, amb “terra” de xocolata i gelat de xocolata, també molt bo però menys sorprenent.

Desprès vam fer un café i un rooibos (és dels llocs on hi ha rooibos, i una bona selecció d’infusions), als quals la casa també va convidar.

En resum, recomanable si teniu en compte que les racions són petites, i cal seguir-los la pista a aquests professionals, que no sols prometen, sinó que ja comencen a complir les seves promeses. 

Carrer Montserrat número 4, molt a prop del metro Drassanes. 

CACAO

Novel·la de Michelle Kahn. Baiona, 1761. El Consell de la Ciutat publica una ordenança que obliga als jueus de la zona a cessar les seves activitats comercials. Però David Àlvarez i  la seva néta Luna, xocolaters, no s’hi resignen, i cerquen al llarg de la història familiar fins a trobar-hi l’introductor del cacau a Europa, per tal de revocar aquesta decisió.

Estem, doncs, davant d’una novel·la històrica. Exhaustivament documentada, i del tipus on l’autora ha de lluïr en cada paràgraf tot el que ha après sobre els costums dels jueus, la manera de vestir de l’època, la manera de menjar, ...També, encara que no sé si imputar-ho a la traducció o a l’autora, el llenguatge és igualment forçat, amb estructures del tipus “dióse la vuelta, y hallóse frente a Fulanito”, que a estones eren cursis (sense perdre un cert encant, però) i a estones em recordaven als dictats de la meva infantesa. L’estructura és una mica liada, però no tant pels personatges i els noms similars, cosa comuna en aquest tipus de llibres, com per les anades endavant i endarrere, i pels diversos punts de vista que conviuen amb un sol narrador.

Es tracta d’un llibre distret, que explora una època i un lloc poc explotats en aquest tipus de literatura, i que us farà venir, això sí, moltes ganes de prendre una tassa de xocolata.

La meva recomanació, que el llegiu amb una manteta, al sofà, en una tarda freda de diumenge, amb una tassa d’aquest cacau:

 http://www.azacan.org/index.php?page=shop.product_details&flypage=flypage.tpl&product_id=76&category_id=12&option=com_virtuemart&Itemid=20&vmcchk=1&Itemid=20

El podeu trobar a botigues Intermón, a alguns Bonpreu i a Alcampo. És més car que els seus competidors Valor o Las Comas, però conté gairebé exclusivament cacau. La proporció de l’èxit és la següent: Una cullerada sopera de cacau, una de cafè de Maizena, i sucre al gust, per cada tassa de líquid (llet, aigua o llet rebaixada amb aigua). I si teniu un dia de “baixón”, podreu córrer una marató.

 

LA BICICLETA ESTÀTICA

Sergi Pàmies treu un nou llibre, per a delit dels seus fans, entre els quals em compto. I en sóc tan fan, que fins i tot segueixo les seves recomanacions literàries, i hi comparteixo el gust per John Irving.

Com sempre, publica un volum ple de joies on l’únic defecte és la seva curta durada (141 pag). Pàmies no fa llagosta al forn, ni terrina de foie: Pàmies fa truites a la francesa. Un plat sense pretensions, aparentment senzill, però que requereix una gran mestria: triar els ous, batre’ls amb el punt just de sal, ni massa ni massa poc, posar dues gotes d’oli d’oliva suau, esperar a que estigui a punt de fumejar, quallar-la, doblegar-la i servir-la sense que quedi desmanegada, i en el punt just de cocció. Desprès es menja amb molta facilitat, tanta que voldríem tornar a assaborir la textura, el color, el gust....la mateixa facilitat amb que es llegeix l’estil depuradíssim, precís i summament evocador de Pàmies.

Com a  novetat, per a aquests contes ha utilitzat material autobiogràfic: el que no sabem és on acaba i on comença aquest material. Però, per començar, ser fill de Teresa Pàmies i Gregorio López Raimundo, que va viure força anys en la clandestinitat, ja és suficient material literari. La gràcia de Pàmies és que converteix altres anècdotes menys transcendents en material de primera, com en l’autèntic bombó estrella de la capsa, el conte “El que no hem menjat”.

No us el podeu perdre: recomaneu-lo, regaleu-lo, i sobretot, gaudiu-ne. 

LORDS AND LADIES

Les bruixes de Lancre s’enfronten als elfs, que no tenen res a veure a com els pintava Tolkien. Coneixeu aquella teoria que diu que els va fer tan perfectes, meravellosos i superiors, per il.lustrar les seves simpaties pro-nazis? Doncs va una mica per aquí. Si alguna cosa li fa por de debò a Pratchett és la perfecció, inhumana per definició.  

Hi ha força intervencions de Nanny Ogg, amb la seva proberbial mala llet i coneixement humà; de Margrat Garlick, que trobarà el seu lloc al món, i de Granny Weatherwax,  de la qual se’ns explica un amor de joventut.

És una de les que m’ha agradat força, perquè la trama principal  et manté en tensió com ho fa un bon llibre d’aventures, i les subtrames que s’hi entrecreuen aporten els tocs d’humor tan típics de l’autor.   

Les cites ja habituals:

Nanny Ogg looked under her bed in case there was a man there. Well, you never knew your luck.

Mustrum Ridcully did a lot for rare species. For one thing, he kept them rare.