SOURCERY

Ja sabem que el vuité fill d’un vuité fill serà mag, però, que passa quan el vuité fill del vuité fill del vuité fill neix? Doncs que es un “Sourcerer”, un mag extraordinàriament poderós. Si el seu pare, ressentit per haver estat expulsat de la Universitat de Mags, s’introdueix en el seu bastó de comandament i domina al seu fill perquè aquest domini el món, Pratchett està servit.

En aquest cas, és un dels llibres de Rincewind, que tot i no ser un dels meus favorits, en aquest cas m’ha agradat. També hi surt el seu Equipatge, la filla de Cohen el Bárbar, un aprenent de guerrer per correspondència, la Mort, i la resta dels seus companys (Pesta, Guerra i Fam) que agafen una turca considerable i per això s’obliden de l’Apocalipsi; així com  la resta de fauna pratchettiana.

Com sempre, divertit, amb riure i somriures a dojo.

En aquest cas, les cites son dues. La primera, una de les més famoses de Pratchett, amb la qual estic plenament d’acord

"I meant," said Iplsore bitterly, "what is there in this world that makes living worthwhile?" Death thought about it. "CATS," he said eventually, "CATS ARE NICE."

I l’altra, sobre la sanitat de les aigües d’Ankh-Morpork:

 Of course, Ankh-Morpork's citizens had always claimed that the river water was incredibly pure. Any water that had passed through so many kidneys, they reasoned, had to be very pure indeed.

EXTREMELY LOUD AND INCREDIBLY CLOSE

Novel·la de Jonathan Safran Foer, que aviat serà una adaptada per al cinema.

Oskar Schell, un noi de nou anys, troba amagada en un armari una clau. La clau la va deixar allà el seu pare, mort durant l’11-S, i només hi ha una inscripció amb el nom “Black”. Oskar decideix, com en els jocs de pistes a que jugava amb el seu pare, trobar al tal Black i tornar-li la clau, com a darrer tribut al seu pare.

Aquesta recerca serà una de les parts més importants de la novel·la, on ens parla la veu d’Oskar. Un noi ple d’inventiva, solitari, i en certa manera ferit, i per tant potser massa madur per a la seva edat. Aquesta és, potser la crítica que es pot fer, que el nen és massa petit per a segons quins discursos. Discursos prou interessants, no obstant, i en forma de idees que flueixen lliurement, com si es limités a transcriure el curs del pensament.

Altres veus de la novel·la son l’àvia i l’avi d’Oskar, amb  història pròpia. L’avi escriu nombroses cartes demanant perdó al seu fill per haver-lo abandonat, i l’àvia explica la seva vida, també. Ambdós son supervivents del bombardeig de Dresden, i per tant, també personatges ferits, que es pregunten perquè ells no, tal com els supervivents de l’11-S.

Si bé la veu d’Oskar és més innocent, les dels avis son absolutament crues i no disfressen gens la realitat de dolor i mort a la que s’han enfrontat. Aquest és un dels encerts de la novel·la, que et deixa pensant quan l’has acabada, i que et fa passar una bona estona (que en literatura no és necessàriament una estona divertida) mentre passeges per Nova Iork a la recerca del tal Black dins el cap d’Oskar. 

RESTAURANT IL PICCOLO FOCONE

Aquest restaurant-pizzeria té dos locals, un a Gràcia i l’altre al carrer Dos de Maig. El local on vam anar és aquest segon.

A part de fer unes pizzes boníssimes, de les poques que he conseguit acabar tot i la seva mida més que regular, també fan pasta, amanides, antipasti i tot el repertori de la cuina italiana, concretament, genovesa. Però la característica principal és que una gran part de la seva carta està dedicada als celíacs, i que organitzen de tant en tant la “Semana sin Gluten” per a delit de celíacs italianòfils. En aquests dies cal reservar, perquè el restaurant està molt ben connectat a les xarxes socials, i els celíacs de Barcelona s’hi abraonen com bojos, potser perquè no hi ha gaire oferta per a ells.

Si bé el local no és gaire acollidor, i és una mica sorollós quan està ple, el servei és molt amable .

A la seva pàgina web podeu consultar preus i el menú, així com les jornades per a celíacs. En general, bo, bé de preu, recomanable per anar amb amics (no en parella, a menys que ja us ho hagueu dit tot) o per a portar-hi un celíac que enyori les pizzes. 

LES HORES DETINGUDES

Ramon Solsona novel·la l’absència, a través de la historia d’un vidu, narrant la mort de la seva dona,, en un accident absurd mentre visitaven les ruïnes d’Ostia Antica. 

Si bé no és cap obra novedosa pel que ens explica, i l’anècdota no donaria gaire de si,  l’estructura, amb flaixbacs i flashforwards, i el fet de donar veu a les persones que l’han sobreviscuda, que són el marit, el pare i les filles la fan interessant. Conté moments molt poètics, tristos en la seva majoria però també alegres, i una magnífica descripció dels sentiments dels personatges.

Amb un punt de partida, doncs, mínim, i sense focs d’artifici ni girs de guió ni trampes de cap classe, Solsona ens regala una peça literària que es basa exclusivament en el llenguatge i, per tant, que diu molt de la seva habilitat com a narrador. 

CIGRONS AMB CARBASSA

A petició popular (bé, d'una persona, concretament, a la que he retrobat per aquests ciberespais de Déu desprès de molts anys) transcriuré una de les dues receptes que sabia fer la meva àvia, els cigrons amb carbassa, o com deia ella, amb carabassa.
Les quantitats son aproximades, per a desesperació dels qui voleu pesar i mesurar...ho sento, però sempre he fet aquesta recepta a ull.

Cigrons, si són cuits un pot, però val la pena comprar-ne uns de bons, si son ecològics millor, deixar-los en remull en aigua tèbia una nit, i coure'ls.
Carbassa, aproximadament un quilo. Les millors són les que et dóna algú que té hort, madurades a la planta, amb el color pujat, tendres i ben carregades de sucre.
Ceba tendra o qualsevol ceba blanca i suau, tipus Figueres. Una peça mitjaneta.
Daus de bacó, encara que són opcionals i no hi eren en l'original.
Oli, sal, pebre i una punta de canyella.

El primer que s'ha de fer és pelar la carbassa, i tallar-la a trossos de la longitud d'un dit, l'amplada de dos o tres dits, i un gruix de mig centímetre aproximadament.
Un cop teniu la pila de carbassa, s'ha de tallar la ceba petitona, i sofregir-la a foc suau en una cassola. Quan ja ha canviat de color, afegiu la carbassa, i deixeu-la fer a foc lent. Aneu vigilant, però: el procés que ha de seguir és coure's i anar-se desfent, fins a quedar com una confitura de carbassa. Podeu ajudar-la si aneu xafant amb una cullera de fusta de tant en tant, i si la carbassa no tragués prou aigua, l'hi podeu afegir un got. Quan ja gairebé és un puré, hi afegiu els cigrons, remeneu bé, i rectifiqueu de sal, pebre, i afegiu una mica de canyella, sense passar-se. Deixeu que la carbassa s'acabi de fer puré, i ho servim amb els daus de bacó ben torrats en una paella. Jo ho faig a foc suau, sense oli, i així perden una mica de greix, i queden torrats en ell, procés doblement interessant per salut i per gust.

Doncs això, espero que en gaudiu.

Ah! L'altra recepta que sabia fer la meva àvia és el llom amb salsa de llet i ametlles. En podeu trobar una versió que afegeix xampinyons al blog Baixa Gastronomia

MOAB IS MY WASHPOT

Altament recomanable i divertidissima autobiografia dels primers 20 anys de vida de Stephen Fry. La seva infantesa de germà mitjà, el col·legi intern, el caràcter anglès, el descobriment de la homosexualitat, les seves fílies i fòbies, la família, els amics, els mestres....Fry aprofita per fer justícia, sobretot amb ell mateix. Se’ns revela com una persona verborreica i amb gran facilitat d’expressió, i un seductor nat, a pesar d’una certa pedanteria.

L’autor s’autoflagel.la de forma humorística, i si reparteix llenya a mals professors, a fans de l’esport, i a qui li ve de gust, també en reserva una bona dosi per a si mateix. Aquest fet el redimeix i el fa humà, perquè Fry va fer unes quantes imbecilitats, de jove, però no pretén justificar-se en cap moment, ni ens dóna la impressió d’estar encantat d’haver-se conegut (ans al contrari), com succeeix en tantes autobiografies que són automassatges. Igualment, canvia alguns noms, de gent que considera innocent o massa culpable com per aparèixer retratada.

M’ha agradat molt, i és altament recomanable, com a biografia d’un dels grans actors anglesos, i com a obra literària de no ficció en si.

RESTAURANT VIA VÉNETO

No, amics, ni he atracat un banc ni m'ha tocat la loteria. El que passa és que vam rebre un esplèndid regal, consistent en un val Smartbox per a restaurants amb una estrella Michelin.


Les opcions de Barcelona eren el Via Veneto, i una altra que no mencionaré perquè me'n havien parlat malament però jo no hi he menjat. Així que ens vam decidir pel Via Veneto, un supervivent de l'época daurada de la restauració barcelonina. Tots els seus companys de generació (Reno, Orotava, Punyalada...) han estat escombrats pel disseny i per la cuina minimalista. Però el Via Veneto aguanta, i amb força bona salut, si hem de jutjar pel nivell d'ocupació de la sala un dissabte al vespre.

La decoració un pèl antiquada però molt ben conservada, el servei impecable i esmeradíssim, la carta amb especialitats clàssiques que daten del 1960...l'experiència té una mica d'arqueologia gastronòmica.

El nostre menú incloïa un aperitiu, que es va duplicar degut a que l'espera es va fer llarga, acompanyat d'una copa de cava.

Desprès va seguir un menú degustació, amb tres entrants:

-Mini sandvitx de formatge i tófona. Molt ben servit, guarnit amb una mini amanida, cruixent i sense greix tot i ser fregit.

-Vieira a la planxa amb puré de coliflor. Molt bona, impecablement cuinada i amb els contrastos perfectes.

-Caneló de pollastre del prat. Deliciós, perfecte tant en la cocció de la pasta, com en el farcit, amb la textura justa (ni massa grossera ni massa fina) i amb un gust boníssim, i molt ben acompanyat per una beixamel trufada.



El primer plat era un tall de lluç sobre rissotto de carrabiners amb botifarra. Meravellós, deliciós, perfecte i boníssim.

El segon era una terrina de garrí: un plat més difícil per no agradar a tothom, però molt ben resolt. El tall es desfeia a la boca, tenia un gust boníssim i estava molt ben acompanyat de salsa i una petita amanida que refrescava el conjunt.

Les postres eren un gelat de iogurt, amb pa de pessic de iogurt, i uns detalls de fruita que hi donaven el toc refrescant. Boníssimes, gens embafadores, van ser el final perfecte per a un àpat boníssim.

Ho vam acompanyar de dues copes de vi, que el sommelier va triar d'acord amb els nostres gustos, i dues ampolles d'aigua. Amb els cafès va venir una safata de mignardises, on hi havia una trufa absolutament perfecta.



El nostre cost va ser d'uns 30€ (cafès i begudes) que eren el que no incloïa el val. Aquí està la principal, i potser única pega d'aquest restaurant. El seu preu elevadíssim: a la carta els plats més econòmics ronden els 30€, cosa que no el fa apte per a totes les butxaques. En efecte, si bé hi havia alguna taula amb gent jove, la majoria del públic eren estrangers, o senyors panxuts acompanyats de senyores molt operades.

El que no es pot negar, però, és que el menjar és deliciós i el servei impecable. Essent així, suposo que el Via Veneto té salut per anys, encara.