Es la dotzena novel·la del Discworld de Terry Pratchett. Darrerament acostumo a anar a parar a aquest autor quan busco literatura d’evasió, però que no s’entengui pejorativament aquest comentari. El món de Pratchett és perfectament rodó des del punt de vista de la literatura fantàstica, i prou bonyegut com per ser interessant des del punt de vista humorístic.
Com que hi ha unes 32 novel·les, suposo que tinc evasió, encara, per molt de temps, tenint en compte que n’he llegit vuit amb aquesta (The colour of magic, Mort, Guards!Guards!, Witches abroad, Soul Music, Maskerade, Hogfather, i Making Money).
En aquest llibre les protagonistes son les bruixes de Lancre. Dues d’elles son dones grans, una més refinada i l’altra diguem més de poble, que sumen als seus poders un profund coneixement de la naturalesa humana i del poc que se’n pot esperar. La tercera, més jove, més innocent, i menys cínica, per tant, encara n’ha d’aprendre bastant. Amb la mort de Desiderata Hollow, bruixa i fada madrina, algú l’ha de succeir, i aquest algú és Margrat Garlick. Esmerelda “Granny” Weatherwax i Gytha “Nanny” Ogg l’ajudaran a impedir un final suposadament feliç: que la seva fillola Emberella (anomenada així perquè es passa el dia duent troncs al foc de la cuina) es casi amb el príncep, en realitat una granota convertida en príncep.
Les bruixes viatjaran a la ciutat de Genua, a l’altra banda del Món Disc, una ciutat situada a la desembocadura d’un riu i que n’ha controlat el comerç durant anys: “Genua had once controlled the river mouth and taxed its traffic in a way that couldn't be called piracy because it was done by the city government”. Durant el viatge viuran diverses aventures que ens recorden vagament uns quants contes de fades, històries de por o de literatura fantàstica, a més de patir desencontres i confusions degudes a la mania dels estrangers de parlar estranger. Un cop allà, s’enfrontaran a la tirania d’una altra bruixa, la germana de Granny Weatherwax, que ha convertit Genua en un lloc perfecte per decret, i si cal, talla caps perquè la gent sigui feliç.
M’he divertit molt, més que amb la trama en general, amb els petits moments paròdics i amb les confusions de les bruixes quan intenten parlar idiomes. També es pot llegir com una crítica als autoritarismes, que acaben fent infeliç a la gent per obligar-la a ser feliç.
“You can't go around building a better world for people. Only people can build a better world for people. Otherwise it's just a cage.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Els comentaris son benvinguts, però si ets spam t'enviaré un malefici.