Tot lector repelentós s'hi ha enfrontat alguna vegada. Els més repelentosos fins i tot diuen que el món es divideix entre els que han llegit Rayuela i els que no. Potser és una exageració, però la novel.la de Julio Cortázar no deixa indiferent. Cal arribar-hi a poc a poc, desprès d'haver-ne assaborit els contes i de saber apreciar el seu univers. Com la tónica, segons els anuncis de quan érem (més) joves.
Rayuela es pot llegir començant per la primera pàgina i acabant per la darrera, o es pot llegir en l'ordre que va proposar el seu autor. I llavors arribes a la conclusió de que és un dels pocs llibres que es pot llegir en qualsevol ordre. En realitat una novel.la d'amor, però molt més que una novel.la d'amor, la relació entre la Maga i Horacio es creua i s'entrecreua en un París de somni (tots els fans de Cortázar ens hem retratat davant del mític Au Chien qui Fume), amb uns personatges que avui definiríem com a "frikis", una colla de bohemis amb poca feina, que es passen el dia escoltant jazz, fumant, i especulant intel.lectualment. I que tot i aixó ens son molt propers i molt humans. En el fons, la vida es un caos, i per aixó els personatges de Rayuela viuen caóticament.
Altament recomanable, per a mi és una de les novel.les cabdals del segle XX, i el seu autor és un dels meus favorits, per si de cas no us en havíeu adonat.
Un dels meus capítols preferits, les peculiars cites de la Maga i Horacio:
"La técnica consistía en citarse vagamente en un barrio a cierta hora. Les gustaba desafiar el peliro de no encontrarse, de pasar el día solos, enfurruñados en un café o en un banco de plaza, leyendo-un-libro-más."
