La primera cosa a dir sobre aquesta biografia de la seva assistenta que Guillermo Fesser escriu és que em sembla terriblement inadequat situar-la en la secció d'humor de qualsevol llibreria.
La segona, que estic completament d'acord amb aquesta ressenya que he trobat al blog El Bibliófilo Enmascarado, i aquí us deixo l'enllaç:
http://www.bibliofiloenmascarado.com/2012/12/28/resena-cuando-dios-aprieta-ahora-pero-bien/
Intentaré no repetir els seus arguments, més que res perquè jo sí que m'he acabat el llibre, i la cosa no millora.
Cándida és una dona que tota la vida a treballat com a dona de la neteja. Els seus orígens familiars són de misèria absoluta, i això genera una manca d'oportunitats que fa que no tingui cap educació formal. Però és que, com que la seva situació personal continua sent de misèria, els seus fills també pateixen aquesta manca d'oportunitats. Fills drogoaddictes que acaben amb esquizofrènia paranoide, fills que entren i surten de la presó, fills als que ella ha de deixar a la inclusa perquè no els pot criar, un marit maltractador, una mare abusiva,...un tip de riure, vaja.
La suposada gràcia del llibre és la manera de parlar de Cándida, barrejant frases fetes i pronunciant malament les paraules que son una mica complexes. Doncs mira, tampoc té gràcia, perquè el que ens està explicant és una veritable tragèdia, que passava en aquella época i que continua passant, en major o menor escala, a molta gent que viu en la misèria.
Intentar colar això com a novel·la picaresca encara em sembla més lamentable, perquè mira, que la gent fos miserable fins a la indigència al segle XVI o XVII encara, però avui dia em sembla intolerable.
Més enllà de l'interès documental, em sembla que aquest llibre pateix d'un error d'enfoc gravíssim, que potser és degut a una certa superioritat intel·lectual, o a una simple manca de la més elemental sensibilitat.
A més es veu que se'n va fer una pel·lícula.
Per si algú tenia algun dubte, no el recomano en absolut.
La segona, que estic completament d'acord amb aquesta ressenya que he trobat al blog El Bibliófilo Enmascarado, i aquí us deixo l'enllaç:
http://www.bibliofiloenmascarado.com/2012/12/28/resena-cuando-dios-aprieta-ahora-pero-bien/
Intentaré no repetir els seus arguments, més que res perquè jo sí que m'he acabat el llibre, i la cosa no millora.
Cándida és una dona que tota la vida a treballat com a dona de la neteja. Els seus orígens familiars són de misèria absoluta, i això genera una manca d'oportunitats que fa que no tingui cap educació formal. Però és que, com que la seva situació personal continua sent de misèria, els seus fills també pateixen aquesta manca d'oportunitats. Fills drogoaddictes que acaben amb esquizofrènia paranoide, fills que entren i surten de la presó, fills als que ella ha de deixar a la inclusa perquè no els pot criar, un marit maltractador, una mare abusiva,...un tip de riure, vaja.
La suposada gràcia del llibre és la manera de parlar de Cándida, barrejant frases fetes i pronunciant malament les paraules que son una mica complexes. Doncs mira, tampoc té gràcia, perquè el que ens està explicant és una veritable tragèdia, que passava en aquella época i que continua passant, en major o menor escala, a molta gent que viu en la misèria.
Intentar colar això com a novel·la picaresca encara em sembla més lamentable, perquè mira, que la gent fos miserable fins a la indigència al segle XVI o XVII encara, però avui dia em sembla intolerable.
Més enllà de l'interès documental, em sembla que aquest llibre pateix d'un error d'enfoc gravíssim, que potser és degut a una certa superioritat intel·lectual, o a una simple manca de la més elemental sensibilitat.
A més es veu que se'n va fer una pel·lícula.
Per si algú tenia algun dubte, no el recomano en absolut.
