Novel·la de Don DeLillo sobre els efectes de l’11-S.
Seguim en ella a un supervivent dels atacs a les torres bessones, des de la magnífica obertura, al World Trade Center i en mig del caos provocat per la caiguda de les torres.
El protagonista, ferit, es trasllada a casa de la seva ex-dona i el seu fill, i sembla que la convivència es podria reanudar desprès de la seva convalescència. Però no interessa aquesta part de la trama, i De Lillo no la desenvolupa gaire. Veiem escenes no sempre connectades entre sí de Keith, el protagonista, i la seva relació amb una altra supervivent; de la seva dona Lianne i el grup de malalts d’Alzeimer als que fa teràpia; de la mare de Lianne i el seu company, el qual possiblement va tenir relacions perilloses amb la banda Baader-Meinhoff; de les partides de póker de Keith; d’un artista de perfomances que es penja de diversos llocs de Nova Iork en la mateixa postura que la foto de l’home caient de la torre; del trauma en els fills...
No ens porta cap enlloc concret, perquè la trama no és un riu sinó un oceà. Però un oceà on les paraules es transformen en olor, tacte, soroll, sentiments i sensacions. I l’oceà acaba amb un final magnífic que ens retorna a les primeres pàgines de la novel·la.
No és una lectura fàcil, però és literatura de la bona.
