RESTAURANT IL PICCOLO FOCONE

Aquest restaurant-pizzeria té dos locals, un a Gràcia i l’altre al carrer Dos de Maig. El local on vam anar és aquest segon.

A part de fer unes pizzes boníssimes, de les poques que he conseguit acabar tot i la seva mida més que regular, també fan pasta, amanides, antipasti i tot el repertori de la cuina italiana, concretament, genovesa. Però la característica principal és que una gran part de la seva carta està dedicada als celíacs, i que organitzen de tant en tant la “Semana sin Gluten” per a delit de celíacs italianòfils. En aquests dies cal reservar, perquè el restaurant està molt ben connectat a les xarxes socials, i els celíacs de Barcelona s’hi abraonen com bojos, potser perquè no hi ha gaire oferta per a ells.

Si bé el local no és gaire acollidor, i és una mica sorollós quan està ple, el servei és molt amable .

A la seva pàgina web podeu consultar preus i el menú, així com les jornades per a celíacs. En general, bo, bé de preu, recomanable per anar amb amics (no en parella, a menys que ja us ho hagueu dit tot) o per a portar-hi un celíac que enyori les pizzes. 

LES HORES DETINGUDES

Ramon Solsona novel·la l’absència, a través de la historia d’un vidu, narrant la mort de la seva dona,, en un accident absurd mentre visitaven les ruïnes d’Ostia Antica. 

Si bé no és cap obra novedosa pel que ens explica, i l’anècdota no donaria gaire de si,  l’estructura, amb flaixbacs i flashforwards, i el fet de donar veu a les persones que l’han sobreviscuda, que són el marit, el pare i les filles la fan interessant. Conté moments molt poètics, tristos en la seva majoria però també alegres, i una magnífica descripció dels sentiments dels personatges.

Amb un punt de partida, doncs, mínim, i sense focs d’artifici ni girs de guió ni trampes de cap classe, Solsona ens regala una peça literària que es basa exclusivament en el llenguatge i, per tant, que diu molt de la seva habilitat com a narrador. 

CIGRONS AMB CARBASSA

A petició popular (bé, d'una persona, concretament, a la que he retrobat per aquests ciberespais de Déu desprès de molts anys) transcriuré una de les dues receptes que sabia fer la meva àvia, els cigrons amb carbassa, o com deia ella, amb carabassa.
Les quantitats son aproximades, per a desesperació dels qui voleu pesar i mesurar...ho sento, però sempre he fet aquesta recepta a ull.

Cigrons, si són cuits un pot, però val la pena comprar-ne uns de bons, si son ecològics millor, deixar-los en remull en aigua tèbia una nit, i coure'ls.
Carbassa, aproximadament un quilo. Les millors són les que et dóna algú que té hort, madurades a la planta, amb el color pujat, tendres i ben carregades de sucre.
Ceba tendra o qualsevol ceba blanca i suau, tipus Figueres. Una peça mitjaneta.
Daus de bacó, encara que són opcionals i no hi eren en l'original.
Oli, sal, pebre i una punta de canyella.

El primer que s'ha de fer és pelar la carbassa, i tallar-la a trossos de la longitud d'un dit, l'amplada de dos o tres dits, i un gruix de mig centímetre aproximadament.
Un cop teniu la pila de carbassa, s'ha de tallar la ceba petitona, i sofregir-la a foc suau en una cassola. Quan ja ha canviat de color, afegiu la carbassa, i deixeu-la fer a foc lent. Aneu vigilant, però: el procés que ha de seguir és coure's i anar-se desfent, fins a quedar com una confitura de carbassa. Podeu ajudar-la si aneu xafant amb una cullera de fusta de tant en tant, i si la carbassa no tragués prou aigua, l'hi podeu afegir un got. Quan ja gairebé és un puré, hi afegiu els cigrons, remeneu bé, i rectifiqueu de sal, pebre, i afegiu una mica de canyella, sense passar-se. Deixeu que la carbassa s'acabi de fer puré, i ho servim amb els daus de bacó ben torrats en una paella. Jo ho faig a foc suau, sense oli, i així perden una mica de greix, i queden torrats en ell, procés doblement interessant per salut i per gust.

Doncs això, espero que en gaudiu.

Ah! L'altra recepta que sabia fer la meva àvia és el llom amb salsa de llet i ametlles. En podeu trobar una versió que afegeix xampinyons al blog Baixa Gastronomia

MOAB IS MY WASHPOT

Altament recomanable i divertidissima autobiografia dels primers 20 anys de vida de Stephen Fry. La seva infantesa de germà mitjà, el col·legi intern, el caràcter anglès, el descobriment de la homosexualitat, les seves fílies i fòbies, la família, els amics, els mestres....Fry aprofita per fer justícia, sobretot amb ell mateix. Se’ns revela com una persona verborreica i amb gran facilitat d’expressió, i un seductor nat, a pesar d’una certa pedanteria.

L’autor s’autoflagel.la de forma humorística, i si reparteix llenya a mals professors, a fans de l’esport, i a qui li ve de gust, també en reserva una bona dosi per a si mateix. Aquest fet el redimeix i el fa humà, perquè Fry va fer unes quantes imbecilitats, de jove, però no pretén justificar-se en cap moment, ni ens dóna la impressió d’estar encantat d’haver-se conegut (ans al contrari), com succeeix en tantes autobiografies que són automassatges. Igualment, canvia alguns noms, de gent que considera innocent o massa culpable com per aparèixer retratada.

M’ha agradat molt, i és altament recomanable, com a biografia d’un dels grans actors anglesos, i com a obra literària de no ficció en si.