PEDRA DE TARTERA

Aquest llibre em va fascinar quan el vaig llegir: que un univers tan similar al que m’explicava la meva àvia, oriünda d’un poblet de la Segarra, pogués ser material literari de primera, i fins i tot tenir moments èpics, em va seduir com a lectora.

Ara, arran de l’adaptació teatral que se’n fa al TNC, he considerat oportú rellegir-lo.

Pedra de Tartera narra la vida de Conxa, una dona pallaresa que, per causa de la pobresa de la seva família, es veu obligada a anar a viure amb uns oncles que no tenen fills. Conxa es casa, té fills, té cura d’ells, de la casa i de les terres, es queda vídua durant la guerra incivil, i, finalment, en un moviment migratori que els de Lleida coneixen bé (l’època de les porteries, en diuen) va a parar a una porteria de Barcelona amb el fill i la jove.

Aquesta vida tan insignificant, en aparença, és la vida d’un munt de dones de la seva generació. Escrita amb paraules del Pallars, ens transporta a un temps on tot era molt més senzill, potser perquè no hi havia gaires possibilitats d’elecció, i on simplement, pel fet de ser dona, et tocava viure per als altres. Un tipus de vida molt plena si és lliurement escollit, però força castrador si és per obligació pura i dura. Quantes Conxes resignades han passat sense un mot de queixa per la vida!

No obstant això, l’autora no retrata misèries, sinó  un món perdut, amb totes les seves tradicions i rituals. Com a símbol tristíssim en queda la casa del poble, tancada, i tantes cases de poble que cauen a trossos perquè ningú les habita.

Lectura altament recomanable, doncs, per fer literatura de la quotidianitat, com només els mestres saben fer.  

EQUAL RITES

Novel.la de Terry Pratchett, la tercera de la saga Discworld. Al meu humil entendre, molt millor que les dues primeres, potser perquè aquí apareixen les bruixes de Lancre, o millor dit, Granny Weatherwax, i en les anteriors se centrava molt en Rincewind, un personatge que no és dels meus preferits.

El títol juga amb l’homofonia entre “Equal rites” i “Equal Rights” (Ritus iguals i drets iguals, respectivament), per narrar la història d’una “maga”. En efecte, el mag Drum Billet vol deixar els seus poders en herència al vuitè fill d’un vuitè fill,però amb tot el trasbals de morir-se no té temps de comprovar el sexe del seu hereu.

La noia intentarà comprendre els seus poders, amb l’ajut de Granny Weatherwax, i també intentarà estudiar a la Universitat Invisible, fins llavors permesa només als estudiants de sexe masculí.

Tot i que la història ja s’ha explicat unes quantes vegades, l’humor i el coneixement de la naturalesa humana que caracteritzen a aquest autor la fan molt divertida, i al meu entendre, si algú vol llegir la saga en ordre cronològic, aquest és un millor començament que  The Colour of Magic.

En comptes de les cites habituals, us deixo un enllaç on Pratchett parla de qüestions de gènere i fantasia, per explicar aquest llibre.

http://www.ansible.co.uk/misc/tpspeech.html

LAST NIGHT IN TWISTED RIVED

Tornar a llegir alguna cosa de John Irving és com tornar a quedar amb un amic al que fa temps que no veus i amb el que t’ho havies passat molt bé. Fins i tot diria que és com quedar amb un amor d’adolescència, si no fos que els amors d’adolescència toleren molt malament el pas del temps.

Primer de tot, l’argument: Un pare i un fill han de passar la vida fugint, perseguits per un individu violent i obstinat que es vol venjar d’una mort que, en realitat, ha estat accidental.

Això amanit amb les obsessions irvinguianes: la mort, especialment violenta i accidental; les ferides que deixa als supervivents; el sexe “estrany”; la paternitat en solitari; el fet d’escriure; la metaliteratura; la natura salvatge; la construcció de la  identitat...

Les seves novel·les tenen sempre un missatge optimista, i aquesta no és cap excepció: els dos personatges principals, en aquesta mena d’ encreuament entre una road movie i “crónica de una muerte anunciada”, canvien de ciutat diverses vegades, de feina, i  de parella, i coneixen gent molt diversa. Els secundaris estan molt ben dibuixats, però la pega del llibre és que no saps si aquella persona serà important en la trama, si es quedaran gaire temps allà...potser cal llegir el llibre sense més, i no voler arribar enlloc, com passa amb la vida mateixa, on cada persona és important perquè ens ajuda a configurar-nos a nosaltres mateixos.

A destacar dos personatges: Ketchum, una mena d’àngel de la guarda que no se sap perdonar a si mateix, i el seu gos, un animal ferit, ple de cicatrius i vell, però un supervivent nat, imatge de la majoria de protagonistes irvinguians.

Cal dir que sóc molt fan d’aquest autor, però per això mateix em sap greu que a vegades sigui tan irregular, i escrigui coses tan rodones com “A widow for one year” (traduïda com “una dona díficil”) al costat d’altres manifestament millorables (retallables) com “Until I find you”. 

Last Night in Twisted River potser té, mentre l’estem llegint, una certa manca de tisores, però quan l’acabem veiem que és rodona i perfecta, amb un final que, com un bombó, se’ns fon a la boca i ens omple d’un persistent aroma dolç i amarg alhora.