MITES GASTRONÒMICS MADRILENYS

El primer de tots, el Restaurante Marisquería La Sirena Verde, a la Gran Vía. La seva sopa de peix i marisc justifica per si sola, no una visita al restaurant, sinó a Madrid mateix. El restaurant, a la planta superior, és una mica car, però hi trobem aquells entranyables cambrers madrilenys que es jubilaran fent de cambrers, una espècie en extinció a Barcelona, que us recomanaran el peix del dia i us preguntaran, amb paternal preocupació, com és que no us heu pogut acabar el plat. També hi trobem un producte excel·lent, que fa honor a la xovinista afirmació madrilenya de que “Madrid es el mejor puerto de España”. També recomano les “puntillas”, els nostres xipirons. I les cloïsses son magnífiques. Al pis de baix, amb estovalles de paper, podeu degustar tapes i també la sopa de peix, a un preu més raonable.

El carro de postres té diverses especialitats de la pastisseria Mallorca, cosa que entronca amb el segon mite gastronòmic madrileny: el milfulls de crema i maduixetes de la pastisseria Mallorca. Un milfulls amb regust de caramel, una crema suau amb el punt just de dolçor, i unes maduixetes que hi donen el toc fresc i afruitat. Aquest negoci que va començar sent modest, ara té sucursals a tot Madrid, i fins i tot fa càterings.

El tercer mite són les rosquillas de Alcalá. No son fàcils de trobar, perquè si bé totes les pastisseries tenen rosquillas tontas (sense glassejat) i listas (amb glassejat), i rosquillas de Santa Clara (amb glassejat de clara i sucre), pocs llocs tenen les rosquilles de pasta de full amb glassejat de sucre i rovell, que son les d’Alcalá. Busqueu-les a les pastisseries Viena Capellanes.

I el quart, per fer la típica broma de quin museu has visitat a Madrid, és el Museo del Jamón. Qualsevol d’ells té una selecció d’embotits, pernils i formatges magnífica, i algunes opcions calentes, de les que es poden recomanar les sopes d’all i la sopa castellana. Això sí, no us hi cabrà gaire pernil, desprès....

Quan sigui rica, ja parlaré del Lhardy!

LOS TEJEDORES DE CABELLOS

És un llibre que em van deixar, tot dient-me “Té, a tu que t’agrada la literatura fantàstica” . He de confessar que sempre he tingut prejudicis contra la literatura de gènere, i el fantàstic, a pesar de tot el que n’he llegit, no és una excepció. Vaig intentar que no es notés que arrufava el nas, i el vaig deixar a la prestatgeria de llibres pendents. I finalment, l’he llegit, i m’ha agradat.

En un planeta llunyà, els teixidors de cabells passen tota la seva vida teixint una sola catifa amb els cabells de les seves dones i filles, que servirà per adornar el palau de l’emperador. Però de tant en tant arriben notícies sobre el derrocament de l’emperador, sobre que no hi ha cap palau, i tot el sistema social trontolla. El llibre d’Andreas Eschbach pren com a fil conductor el misteri de les catifes, a on van a parar i per a què serveixen en realitat (ja podeu imaginar que al palau de l’emperador no n’hi ha ni una), i aquesta intriga es resol al final del llibre. Mentrestant, en capítols independents, se’ns composa una imatge de conjunt d’una societat canviant, i ens trobem davant d’una anàlisi del poder absolut, dels defectes de les revolucions, de les venjances polítiques....d’allò més interessant, i que alguns crítics han comparat amb l’Alemanya nazi.

Resumint, literatura fantàstica que pretén fer-nos pensar, més enllà de la construcció de móns paral·lels, i ho aconsegueix. Literatura, a més, molt ben escrita. Hi ha un capítol, “El palacio de las lágrimas” que justifica per si sol la lectura d’aquest llibre.

FIRMIN

Firmin és una rata que neix en una llibreria, i que devora llibres, primer literalment i desprès metafòricament. Els seus congèneres no l’entenen, i els humans veuen una rata fastigosa: Firmin està sol, i no es pot comunicar més que per llenguatge de signes, amb les limitacions que comporta la mà d’una rata per a fer els signes. El seu món és un barri afectat per un pla de remodelació; un barri marginal, brut, poc estètic, que sucumbirà davant la piqueta, un barri per al que no hi ha pietat, com no n’hi ha per a les rates.

La novel·la de Sam Savage està escrita en un to trist i melangiós, però no arriba mai al drama escabellat. Tot hi és contingut, pausat, inevitable, i ens porta cap a la fatalitat, però ho volem sentir, ho volem saber, i sentim una irresistible empatia cap a Firmin, aquest ésser atrapat entre dos móns i que no pertany a cap d’ells.

A més de la història de Firmin, la seva família, el llibreter, l’escriptor fracassat que el recollirà, el barri a punt de destrucció amb els seu cinema i els locals de mala mort, hi trobem cites i referències als llibres que llegeix Firmin, però en cap moment no es cau en la pedanteria tan freqüent als llibres sobre lectors. Firmin ens provoca, sovint, un somriure trist als llavis.

Molt recomanable, especialment per als qui estimen els llibres.

RESTAURANT XARCUTERIA SANABRÉS

És un lloc que havia visitat amb certa freqüència quan treballava a la Diagonal. Ara, que sóc cap de ratolí en comptes de cua de lleó, treballo en una altra zona de Barcelona, però he d’anar a les Corts quan tinc guàrdies, com ha succeït aquesta setmana.

El restaurant està situat al carrer Taquígraf Serra, 24 (entre Entença i Nicaragua), i afirma haver estat fundat l’any 1974. Des de llavors, no s’hi han gastat un duro en decoradors. Si el lloc on mengeu ha de ser “mono”, no cal que hi aneu, perquè de mono no en té res. És, això sí, pintoresc, amb les parets entapissades d’una col·lecció de pins i insígnies, miniatures i tota mena de merchandising de Coca-Cola. El menjar, en la línia de la decoració, és simple, contundent i no està subjecte a modes ni a tendències.

El menú diari, que costa uns deu euros al migdia, uns 11 a la nit i uns 12 els festius, té prou varietat, i no cal complicar-se la vida amb la carta. Són especialment recomanables les escudelles, sopes i el caldo gallego, juntament amb les truites, de quatre dits de gruix, i el lacón. Però els guisats tipus peus de porc, els canelons d’espinacs, i els plats de planxa també estan força bé. També els fan per emportar, i tenen una gran selecció d’embotits, pernils, vins i wiskies. Com a curiositat, també tenen cervesa Duff. De postres recomano la quallada amb mel, perquè la mel que hi posen és especialment bona.

El servei és amable en la mesura justa, i ràpid.

Recomanable si us agrada el menjar de tota la vida, i contraindicat per a estómacs delicats. Per cert, s’hi pot fumar, cosa que per a mi és un desavantatge.

LA NOVA VIDA

Tenia moltes ganes de llegir alguna cosa d’Orhan Pamuk, premi Nobel i escriptor turc de renom. Així que vaig comprar aquesta novel·la, de segona mà, pel mòdic preu de quatre euros, sense dubtar-ho.

Finalment, li va arribar el torn, dins la meva “nevera” de llibres per llegir, i he necessitat un parell de dies per pensar-me bé el comentari. El protagonista, Osman, llegeix un llibre misteriós, que ha vist que duia una noia que li agrada, i aquest llibre li canvia la vida completament, o millor dit, la manera de veure la vida. Coneixerà a la noia, de nom Canan, i a Mehmet, el noi del qual la noia està enamorada. Amb la noia farà un viatge en autobús a través de Turquia seguint la petjada de Mehmet, i acabarà convertint-se en assassí.

És un llibre que costa horrors de llegir: el to sovint oníric, la intriga mai no resolta de què diu el famós llibre, les dues morts de Mehmet, el retorn a la normalitat d’Osman, els accidents de tràfic, els àngels, els autobusos, la misteriosa organització que mata als que difonen el llibre, la recerca de qui és l’autor del llibre, la Turquia profunda, la televisió, els salts temporals, la manera caòtica de narrar...tot això fa que, a vegades, el lector es perdi, que el llibre exigeixi un alt grau de concentració i que no sigui, en absolut, una lectura lleugera per passar l’estona.

Però l’esforç val la pena. Fa temps vaig decidir que no havia d’acabar els llibres per militància cultural, i que si un llibre no m’atrapava en les primeres 50 pàgines, el tancaria i passaria a una altra cosa. I ho he fet, independentment del renom de l’autor: per exemple, no puc (oh, anatema!) amb Joseph Conrad. La nova vida és un llibre sobre el poder de la lectura, i potser per això hi he invertit l’energia i el temps necessaris.

RESTAURANT LA CÚPULA

És un dels llocs del barri que no havíem descobert encara. L’entrada de marbre i l’aspecte elegant ens tirava una mica enrere. Els preus de la carta també “piquen” una mica, però vam veure que tenia un menú de migdia i nit per 20€(beguda i cafè inclòs), tots els dies de la setmana, així que ens vam atrevir a entrar-hi.

El restaurant forma part d’un complex d’aparthotel anomenat Hispanos7Suiza, perquè s’hi exposa una col·lecció de set cotxes d’aquesta marca. Això fa que no sigui gaire adequat per anar-hi amb criatures, a menys que tinguin un alt grau de contenció i una educació quasi militar, perquè els estareu baixant dels cotxes durant tot l’àpat. Caldria dir en el seu descàrrec que fins i tot els adults senten un desig irrefrenable de tocar o enfilar-se als magnífics vehicles d’època.

Com ja haureu deduït, vam fer el menú, però també vam demanar uns bunyols de bacallà per picar. Força bons. Del menú vam tastar el blat saltejat amb verduretes, molt respectuós amb els gustos dels vegetals però potser massa, perquè li faltava un punt de gust; i els papardelle a la carbonara, boníssims. De segon, salmó a la mostassa suau, i hamburguesa amb salsa de Porto i ceba confitada. Dos plats que no tenen massa complicació, però molt ben servits i guarnits. De postres gelats, dues boles per cadascú. El pa era força bo, i com a copa de vi blanc van servir un Blanc Tranquille de Torelló.

El local és molt agradable, amb un aire de luxe retro, una sala de fumadors pintada amb un trompe l’oeil espectacular, i unes làmpares que son el logo d’Hispano Suiza ampliat. Potser la única pega és que a la nit resulta una mica fosc.

El servei era molt professional i obsequiós, i a més hi havia música en directe, a càrrec d’un pianista que tocava peces clàssiques de tots els temps.

Com a curiositat, potser per deformació professional vam fixar-nos en que el NIF de la factura era d’una fundació. El misteri es va resoldre a la sortida, mirant tots els retalls de diari amb comentaris sobre el restaurant i l’aparthotel: és propietat d’una fundació que col·labora en la lluita contra el càncer. O sigui que a més, estareu fent la bona obra del dia.

Ideal per a un sopar tranquil en parella sense arruinar-se, el trobareu al carrer Sicília 255 (entre Rosselló i Provença)