Novel.la d'Anna Gavalda. Es una autora que m'agrada força, com proven altres ressenyes d'aquest blog...però he de dir que aquest llibre m'ha avorrit bastant, i que darrerament em sembla una pèrdua de temps irreparable llegir coses avorrides.
Gavalda té un estil lent i descriptiu que va molt bé per parlar de sentiments, però que aquí es torna en contra de la història, i diria que fins i tot del lector. Cal sumar-hi que no hi ha subjectes en la primera part del llibre, cosa que en dificulta la lectura, en el que per a mi és una llengua estrangera.
Un home s'assabenta de la mort de la mare d'un amic seu d'infantesa, espècie d'amor platònic de quan era petit. A partir d'aquesta anècdota Gavalda gira i tomba i remena sobre l'estat depressiu del seu protagonista, cosa que es fa francament tediosa, avorrida i pesada. He "conegut" altres personatges depressius que no son tan plastes, francament....
La segona part, molt més optimista i vitalista, és més agradable de llegir, amb l'aparició de Kate, un personatge alegre i optimista que viu envoltat d'animals....però que personalment m'ha semblat escapat de "La casa de la pradera".
Vaja, que no m'ha agradat (per si en quedaven dubtes) i que li he donat l'oportunitat de llegir-lo fins al final perquè la Gavalda sempre deixa bon gust de boca, cosa que aquí no m'ha passat.
